Regals

Ens diu un senyor Ministre que per Nadal ens regalarà unes línies de rodalies, ens diu un senyor Conseller que pel dia de la Constitució ens regalarà unes línies de metro. Regalar? Em sembla una irresponsabilitat, una frivolitat fins i tot, parlar de regals, quan del que caldria parlar és de drets a la mobilitat, d'un transport públic digne, d'un finançament just, de l'obligació dels governants de fer inversions que milloren la vida dels ciutadans, de les ciutadanes, que al cap i a la fi són els qui paguen els imposts. Segurament, el viatge Madrid-València amb AVE dura en temps, almenys aquests dies, menys que els d'alguns pobles de les comarques valencianes a la capital del país, d'aquest d'ací. 

No pinta bé

Molt poca democràcia. Les notícies impedint el control parlamentari de la Consellera responsable de les emergències, les que apunten que el nou Vicepresident del govern valencià vol restar al marge de qualsevol fiscalització política, el coneixement dels nous nomenaments per notes de premsa, la manca d'explicacions de qui nomena, com que apunten en la línia dels despropòsits del senyor Mazón que venim coneixent des de la seua arribada a la Generalitat, amb somriures i canvis de fireta. 

Llegia a Levante-emv els ajuntaments dels municipis riberencs del Carraixet demanen la neteja de la llera del Barranc a la Conferència Hidrogràfica del Xúquer: esperar un canvi en les polítiques de prevenció i una acció permanent i vigilant seria desitjable, vist tot el que ha passat amb les recents barrancades de l'altra banda del Túria. 

I la reflexió de fons que crec ens hauríem de fer és el model ha col·lapsat en algunes de les nostres comarques, és una emergència el seu canvi, la posada en marxa de tot tipus de mesures per definir-ne un de nou. Açò és competència de totes les administracions, especialment de la valenciana. 

Sincerament crec no toca parlar de reconstrucció, algunes coses no haurien de reconstruir-se, ans de demolir-se, de fer-se d'una altra manera. S'ha demostrat la incompetència de molta gent, que sinó deixar les seues ocupacions deurien reciclar-se de dalt a baix. Qui dirigeix o puga dirigir el govern regional deuria ésser conscient del risc en el que continuem si romanem en aquest camí, dit de creixement. Del que no tinc dubte és que "manu militari" no farem res de profit.

Ocurrències

Els canvis anunciats al Consell valencià com que es veien venir. La dona poderosa del govern ha aparegut fent de portaveu, ben situada de número dos, no assenyalada pel cap del partit estatal, ans pel regional, tot i saber que la que més adhesions hi té és la número 1 del cap i casal, que es manté, diuen els cronistes, en un "discret segon pla", clar que moure la reina a les Corts suposaria deixar al descobert el tauler del Cap i casal i el rei no està per abdicacions.

A l'encara president de la regió valenciana com que no l'acabes d'entendre, sempre té el millor govern, de primeres amb la ultradreta, de segones sense la ultradreta, ara amb els més preparats, i en açò que arriba un militar retirat per liderar la reconstrucció, preguntant-se alguns si el PP valencià o el de més enllà no tenia ningú disposat a acceptar l'encarrec. Vist tot plegat no sé si un senyor de carrera militar és el més adient per reconstruir, i en tot cas més que reconstruir: no és arribada l'hora de "deconstruir", de desballestar unes quantes coses, de reconsiderar-ne unes moltes?

Responsabilitats

Tots tenim alguna responsabilitat en el que passa, cadascuna ha d'ésser valorada atenent al context, a les circumstàncies personals de cada individu. No és la mateixa la d'un treballador, que la de l'empresari o el responsable d'un departament de personal, que la d'un batlle o batllessa que la d'un president regional, que la d'un ministre o d'un president estatal. En això estem. L'assumpció d'aquelles responsabilitats té formes i conseqüències. I al nostre temps alguns viuen molt alegrement sense responsabilitats, sense fins i tot la consciència, en tot moment, de la seua existència. Pense cal una forta resistència cardíaca per exercir un càrrec públic, també per pilotar un avió o un tren d'alta o baixa velocitat i certs coneixements, elementals, de geografia o climatologia.

El canvi, entre somriures, de la propaganda electoral del partit majoritàriament votat a les darreres autonòmiques valencianes, s'ha transformat en rostre desencaixat desprès d'un bany de realitat amb fang, argila de la que s'enganxa tossuda, en la nuesa d'un territori fràgil que demana una extraordinària sensibilitat en la seua gestió quotidiana. Certament que aprenem a base de colps, però alguns se'ls podríem estalviar. 

Tota la maquinària mediàtica i política de la classe dominant s'ha posat en marxa per maquillar la dura realitat, tots els arguments, tota la gesticulació s'organitzen en l'ocultació del que ara és força evident: la fragilitat del món que hem construït, la submissió descarada del món polític als negocis d'una oligarquia, la precarietat urbanística, arquitectònica dels pobles i ciutats, del transport públic, la tirania del vehicle privat, la deixadesa de les infraestructures hidràuliques, la manca de planificació del territori.  

La dignitat avui es mesura amb dimissions dels càrrecs, en la coherència de les persones, en el veritable compromís democràtic. Costa de veure.

 

Fallides

Diuen que ha fallat l'estat, que l'estat no hi era, que va trigar molt en arribar. Igual el que volen dir és que van tardar molt en arribar els equips de rescat, els equips d'emergència es van moure lentament.  Coneixia el veïnat de l'existència d'un barranc perillós prop de casa seua, tenia alguna pauta de comportament davant l'eventualitat d'una riuada? Cadascú sabrà on viu, cadascú sabrà la seua capacitat de resposta. Un diria l'estat té les seues estructures i mobilitzar segons quines institucions porta el seu temps, fins i tot en el temps dit de la immediatesa. Només hem de veure el temps de resposta davant una demanda judicial o el temps d'espera a la sanitat dita pública. Igual més que fallar l'estat el que passa és que aqueix estat és precari, és feble, malgrat la propaganda oficial, les medalles i els uniformes, les banderes, el mateix estat que alguns volen desaparega, alguns reivindicant una llibertat il·limitada. Si vos val un exemple, ahir va ser el meu darrer dia de treball a l'administració, avui l'administració m'ha comunicat que vaig deixar de treballar ahir i d'ací dos dies, el proper dilluns, signaré el document del meu cessament. 

N'aprendrem?

Tota la solidaritat. Tota la misèria. No ens van avisar? No en sabíem res? Es van oblidar completament de la gent. Venia barrancada i no vam tenir més ocurrència que salvar els cotxes, anàvem cap a casa com si res per la pista de Silla, i aquest va ser el terrible parany de tanta gent. On eren les televisions diguent als espectadors no eixiren de casa, on el personal municipal advertint vianants s'allunyaren de riberes, no eixiren de casa? I a cada compareixença no pot ser més evident la improvisació, el desemparament, la supèrbia. Efectivament l'estat havia estat desaparegut, trigaria en arribar, ja per gestionar la cerca de cadàvers, rescats espectaculars i neteges de runa i ferralla. I els responsables del govern regional no han sabut fer ni prevenció, ni comunicació, ni gestió de la tragèdia. Tant d'omplir-se la boca de Comunitat, tant d'omplir-se la boca de qualitat, de destinació i ocupació turística, de que la Copa Amèrica torne a casa i un munt de bajanades que són un insult a la intel·ligència. I informar no és oferir vídeos sense context i enviar corresponsals amb impermeable tothora allà on cau la tempesta. I informar no és explicar-nos a la gent de l'Horta què ha passat i fins on ha arribat la riuada des de la capital de l'estat com si no en sabérem res nosaltres d'avingudes, la indignació davant el conte de la lletera d'alguns/es cronistes no té aturador. S'ha dit alguns dels polítics del país no en tenien ni idea de l'existència del riu Magre, del barranc del Poio, doncs no, ni en tenien, ni en tenen a hores d'ara. Hem llegit comunicats de l'augment dels cabals dels barrancs que baixaven des de Xiva el dia dels fets, que ja feia pronosticar a la vesprada l'aigua es plantaria a la ciutat de València i a l'Horta Sud, a les Riberes. I qui seguia el Canal Nou des de feia dies observava com es pronosticava  amb molta precisió l'evolució de la DANA, focalitzant-se ja les pluges de dimarts a les comarques de l'interior central del País Valencià. Per la nit escoltar al sr M. proclamar la televisió autonòmica canal oficial va ser l'enèsima provocació, més quan hem sabut en aquell moment la gent estava literalment amb l'aigua al coll. El nus de vies de comunicació al sud del cap i casal es va convertir en una ratera, a les vuit la gent es va veure atrapada, obligada a abandonar els vehicles sorpresa per la tromba, algú hagués pogut dir-los que no passaren a les sis, algú hagués pogut ordenar el tall de les carreteres. Hem fallat, no ens hem escoltat de fa temps els advertiments de les males pràctiques urbanístiques, arquitectòniques, del col·lapse de l'Horta Sud, quants estudis, quants congressos. A l'Horta Nord li hagués pogut tocar igual o pitjor, el Carraixet, el barranc de Puçol, el Palmaret... la Calderona amollant l'aigua cap a la mar... Els més grans encara parlen de les grans riuades, alguns hem vist el barranc de vores a vores... I voldran a hores d'ara tornar a la normalitat, la del dilluns passat, amb tots els embussos de trànsit habituals, el transport ferroviari caòtic, els telenotícies farcits de buidor i superficialitat, repartir-se unes quantes medalles, proclamar herois a major honor i glòria, ofrenar velles glòries. 

Escacs

Llegia aquests dies el llibre del sr Bosch, Joaquim, sobre l'escac a la democràcia. No pinta bé la cosa i en dies com aquest, veritablement, es fa difícil d'eixir al carrer, escriure, engegar la televisió, escoltar la ràdio, llegir periòdics digitals o no, fins i tot fer algun comentari. S'ha desfermat la tempesta sobre el sr Errejón, persona de discurs intel·ligent i regenerador, que va merèixer, si més no, la meua atenció i el meu vot. La víctima denuncia, cau el polític, apareix el presumpte agressor i aquesta societat, diria que de la doble moral, veu com tothom aprofita per escampar la merda. Els voltors ensumaven la pudor del cadàver en descomposició al matí, sobre el cel dibuixaven la dansa de l'àpat exquisit. L'explicació? Cadascú es donarà la seua.

Mentre, al vespre, a la televisió retransmeten el lliurament, amb pompa i molta circumstància, d'uns premis a major honor i glòria del que ens diuen són els grans valors de la civilització occidental, tot sia dit amb el més gran dels respectes per tots i totes els hi convocats, esperant els trobe ben lluny allò de la doble moral de la que parlava. De segur, la sonoritat engaxosa de les gaites asturianes permetrà, momentàniament, esvair els dubtes del públic present o absent.

Per salvar l'escac a la democràcia, no sé si va inclòs l'escac al rei, però comence a veure més clar tot plegat es troba força corcat i la regeneració promesa, elecció rere elecció, no va més enllà d'una operació d'estètica, amb força efectes secundaris. El dia que el senyor jutge esmentat presentava llur llibre al Centre Octubre de València, el públic assistent omplia l'espai de gom a gom, la sensació era d'expectació, però també de reunió de veterans que les han vist de tots els colors en la llarga partida de la ¿democràcia?.

Terreta

La broma és veritablement insuportable. Ara amb l'expressió la terreta, "la tierrita", patim la darrera ocurrència dels amos de les paraules per anomenar el país que neguen a tothora. I en això estan, venent un producte turístic amb la reeixida marca Comunitat Valenciana i aplegant, simpàticament, els joves, fent-se els graciosos, amb el diminutiu de terra. 

La terra quan li falta la saó s'aterrossa i apareixen els terrossos, en aquesta època de sequera progressiva i general, el terròs s'escampa victoriosament sobre la superfície litoral.  Que sàpiga, de la meua apressada lectura estatutària, el terme esmentat no figura, encara, a la sagrada escriptura dels administradors de la colònia llevantina. La simpatia del mot, feliçment trobat, no deixa de ser un insult, un altre, a la intel·ligència. Sembla que alguns, algunes, cosmopolites ells i elles, acabaran essent terrícoles i amb això ho hauran dit tot. 

Em pose mal

Hi visite en dissabte el consultori mèdic d'Almàssera, escrit a la porta Almássera. A dins advertiments sobre les agressions al personal sanitari, en grans cartells, amb fotografies i descripció de les penes dels declarats culpables, amb cara de pomes agres, de molt mala salut vaja. Més cartells monolingües de fabricació cassolana recomptant les absències diàries de pacients a cites programades, manera de contribuir al bon humor dels qui esperen pacientment a la sala, que igual, majoritàriament, són dels qui compleixen. 

Anem a veure, un diria tindríem que preguntar-nos sobre la causa de tanta cartelleria dissuasiva, que més prompte l'indret sembla una manifestació que un centre de "salut". I posats a fer recompte, com que caldria incloure-hi les vegades que els/les professionals no són a l'hora programada per visitar malalts/malaltes, o les vegades que els valencià parlants han de canviar de llengua o han vist violats els seus drets lingüístics, o les vegades que el medicament receptat produeix uns efectes no desitjats, per comptar alguna cosa més, vaja. 

En aquesta de passar comptes pense caldria una miqueta d'autocrítica, en lloc de posar-se constantment en guàrdia: que els pacients han de millorar la seua educació per descomptat, que el personal sanitari jo diria que també. Quina sanitat pública, a tot açò, volem?

Viatges al centre

La trobada de la Presidenta sra Ayuso i el President sr Milei per penjar-li una medalla a aquest darrer, em va semblar un acte estrany, d'una freda soledat política. La susdita senyora més que del fet de atorgar el màxim guardó autonòmic, crec era pendent de la projecció de l'espectacle que havia muntat: mena de govern de l'estat que premia un cap d'estat argentí, era com si es fes passar per la veritable presidenta d'un estat, perquè Madrid és Spain i España és M.. Els discursos vorejaven al meu parer la provocació més grollera, les apel·lacions a la llibertat del senyor condecorat tot un eslògan d'èxit pel que s'ha pogut comprovar.  Soc de l'opinió la cerimònia més que enfortir l'autoritat madrilenya, la va debilitar en la seua solitud i va ser vista pel cap del seu partit, el popular, per fer un moviment sobre el tauler que ja havia assajat amb l'il·lustre polític valencià senyor G. Pons, a saber la renovació d'allò tan constitucional conegut amb les sigles CGPJ. Més de cinc anys de caducitat, de defunció institucional van ser superades per un  gran acord de no arriba a dos fulls i algun annex. L'ocupació d'un poc més de centre del tauler, vingué amb el suport del senyor F. al repartiment de menors migrants entre les comunitats autònomes, maniobra que de retruc portà el trencament de pactes entre el partit conservador i el partit Vox. Al País Valencià els alts càrrecs autonòmics, en quadrilla, abandonaren el palau sense condicions, a toc de trompeta del líder nacional Santiago dixit. Arribats al centre del calendari anual, les perspectives de pacificació política de part de la península augmentaven, l'estiu prometia, novament, ser territori de desconnexió i catarsi. Tot i qui sap, igual l'esperat retorn d'algun exiliat pot fer trontollar les fitxes novament, o la repetició electoral al Principat de Catalunya, el pacte fiscal no el veig, la pela és la pela. Veurem, de moment ahir ens llevàvem amb la notícia de l'atemptat no mortal contra el sr Trump i avui la calorada fon les pedres, també les del centre. 

Bon dia?

S'abreuja molt, especialment antropònims, diria que també topònims. En alguna època escoltava sovint allò de "Bonre" per referir-se al meu poble Bonrepòs, com si la tercera síl·laba es resistís a ser pronunciada, ja no sabia si per estalvi salivar, esnobisme, modernor. 

Als darrers temps s'adopta el prefix "bon" per designar establiments de nova creació al municipi i així hem vist aparèixer ¿feliçment? un Boncar, un Bonpadel i un Bonworking. Qui sap si el bateig comercial serà bo o dolent, no negaré una certa originalitat, tampoc si tot plegat anirà més enllà del pur màrqueting i vindrà acompanyat d'un respectuós Bon dia!