Toca, quina altra: que aquí no se hablan idiomas raros. Perquè vostè ho diga i perquè el seu no és un idioma rar. Torna-li la trompa al xic. I això que qui pronunciés la frase sembla d'aquells crítics amb l'estasblishment, a parer meu.
La frase m'ha recordat una altra frase inspirada, d'una turista peninsular aquest estiu passat: Que bonito sería que todos hablásemos la misma lengua. Tot intuint jo mateix que aqueixa misma lengua era la del de les rareses idiomàtiques.
Tot constatant ens traeix el subconscient lingüístic, haig de dir que el meu subconscient s'ha comportat i la meua llengua s'ha contingut amb la seua integral raresa, habituada a la reserva, en un medi clarament hostil amb la pluralitat lingüística i marcadament catalanòfob.
La rivalitat futbolística es confon tant amb la nacional(-ista) que el que es alegria d'uns esdevé tristesa en altres, en funció d'un marcador de gols. Ara com ara, vistes les capçaleres dels diaris als quioscs lleonesos, el panorama és decebedor. Els continguts als que m'acoste, amb reserves, deixen molt que desitjar, clarament posicionats en favor d'uns valors, d'uns interessos, d'unes classes, desvergonyidament posicionats.
Observe poca pluralitat en els quasi cinquanta canals de televisió de l'apartament que habite, poca per no dir cap, clarament instal·lats en difondre un consumisme idiotitzat, una estupidesa narcotitzant, amb inequívoca vocació manipuladora per terra, mar i aire.
Així i tot resta alguna cosa, però demana un esforç personal per cercar les altres veus, una dedicació per explorar els territoris de la dissidència o la raó crítica, clarament i eficaçment arraconada i silenciada. Una raresa més que afegir a tot el que no és oficial o generalment acceptat com a veritat immutable.
