Yuli la pel·lícula d'Icíar Bollaín, en cartell aquests dies als cinemes de Lleó, m'ha semblat una història de superació, molt marcada per la relació pare i fill. El ballarí Carlos Acosta no oblida mai els seus orígens a l'Havana, el seu pare li diu que deu ser l'únic cubà que hi vol viure, en els temps on tothom malda per fugir. S'insisteix en allò de l'artista, creador més enllà d'un executor mecànic de moviments i coreografies, home que comparteix el seu talent, el projecta amb ànim transformador, sospite. Yuli és més que aquell recull groguenc d'articles de premsa, de fotografies boiroses que el pare atresorava entre unes tapes dures de cartró roig.
Avui a l'Auditori de Lleó les formacions musicals de la universitat pública de la ciutat oferien un concert nadalenc, el director de l'orquestra es mostrava convençut durant la presentació que el futur era en aquesta mena d'actes, on les persones es reuneixen per fer música. L'Al·leluia d'en Cohen, que el públic ha taral·lejat amb la banda per cloure l'acte, ha estat un final en la línia de les paraules inicials. No he pogut deixar de connectar aquestes impressions amb la programació musical oferta per les ràdios públiques europees durant tot aquest diumenge (ara mateix des de Munic s'ofereix música del gran Bach). Europa té unes possibilitats immenses, llàstima que ens emboliquem en l'exclusió i el rebuig de l'altre, en la competició i l'alienació de l'individu, en l'individualisme més fosc.
Anit el segon canal de la televisió pública espanyola passava la magnífica Toni Erdmann. Crec recordar haver escoltat a la breu presentació de la projecció que el que es plantejava com una comèdia semblava un drama durant el rodatge, havent treballat després durant el muntatge per reconduir la "situació". En Toni també és músic, toca el piano, té un alumne que perdrà en començar la pel·lícula, el mateix que li ajuda amb l'ordinador, col·labora amb els alumnes d'una escola en una mena de musical (cantan en un idioma extranjero), on apareixen amb els rostres pintats de blanc i negre, canta amb la seua filla durant una esbojarrant visita a una família romanesa fent passar-se per l'ambaixador alemany i la seua secretària. Toni és un transformista, amant de la disfressa, de la broma, del joc per acostar-se a l'altre, per desdramatitzar, per fer més suportable una existència gris i buida com la que porta la seua filla en una ciutat estranya, Bucarest, entre personatges que només cerquen benefici explotador dins d'un context d'una incomprensible globalització.
