Un món que s'enfonsa. Triangle of Sadness

El món és un poc aqueix vaixell el timó del qual se suposa és comandat per un capità absent (Woody Harrelson), estrany personatge que llegeix Marx, roman tancat a la seua cabina voltat de botelles de vidre buides i tria la pitjor nit del viatge per convocar al selecte passatge al seu sopar de gala, on no dubta en demanar irreverent una hamburguesa. El creuer de luxe s'enfonsa i tot s'esquerda per la capriciosa idea d'una multimilionària, la dona de l'auto-proclamat rei de la merda, de convocar al bany a tota la tripulació. Si afluixes l'autoritat, la repressió, tot plegat pot tenir unes conseqüències desagradables, molt, i ells ho saben: tonteries les justes i el luxe exclusiu. La part més salvatge de tots nosaltres apareixerà tan prompte la supervivència impose les seues dures regles. L'Abigail, la dona que netejava els sanitaris, sap aprofitar el moment per assolir el comandament dels nàufrags i, sembla, arribarà fins on calga per conservar el seu poder, com tots els poderosos per cert. A la fi de la pel·lícula el Carl corre a cercar la Yaya quan, segurament, l'espectador sent és massa tard: no ha lluitat per ella, gens, s'ha deixat arrossegar massa fàcilment per les circumstàncies, ebri del seu culte permanent a la buidor i la superficialitat. Impagable l'intercanvi de frases entre el capità i Dimitry escampades per la megafonia del iot en ple deliri alcohòlic. 

Decadència

Tribunals que més que aplicar la llei, la fan i la refan, supremament, amb ànim de revenja permanent, lluny d'allò que puga ésser la justícia, passant per damunt la divisió de poders com que la deixen en molt mal lloc. Feta la llei, feta la trampa es diu, doncs feta la sentència també, en un allunyar-se constant  realitat i fets judicials... fins arribar al despropòsit més incomprensible. 

La manca de premis del dit Cinema espanyol a la premiada a altres països Alcarràs com que deixa una miqueta estranyat a l'espectador en la distància, això sí poc creient de la comèdia, dolenta, dels Goya, exhibició d'un fals glamour, impostada tonteria de sempre que omple minuts de telenotícies, pàgines de premsa digital o no. Si vos agrada el cinema, una recomanació: visiteu, si us va bé, amb freqüència, les sales d'exhibició, preferentment les serioses. 

Llegint a Xesco Reverter i el seu llibre sobre les contradiccions dels EEUUAA com que, amb ell em sembla, arribes a la conclusió si allà van malament la democràcia i els drets humans, també hi aniran malament a Europa. La polarització americana, la força de l'extrema dreta, el racisme i el supremacisme s'escampen des d'allà perillosament per la resta del planeta.  

Poc de fiar

Amb el PSOE com que no et pots refiar massa, gens diria. A la primera de canvi et refilen a la vorera i trien un altre soci per tirar endavant una proposta legislativa. En el cas de la legislació que posava al centre el consentiment per parlar d'agressió sexual, tinc la percepció, una vegada més, la pressió dels mitjans de la dreta els porten a voler endurir les penes, arran de les revisions fetes pels tribunals que executen aquelles, desfigurant una legislació que volia tindre un recorregut més profund. El PSOE modifica allò que li convé, per raons ja estrictament electorals, de poder. Quan es maniobrava per modificar allò del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, en cap moment es proposava una millora del sistema, es tractava de desencallar la composició conservadora del tribunal de garanties en favor d'una dita progresista. Si parlem de finançament autonòmic, totes les promeses han restat a un calaix, es farà, en tot cas, quan els convinga fer-ho, no per millorar. Tot va igual, així el recent pacte pressupostari a Catalunya o la recent cimera hispano-francesa o la hispano-marroquina o els pactes de l'aigua. I és clar el partit conservador se n'aprofita, per donar suport a l'enduriment de penes a violadors, per posar-se al davant d'una manifestació de regants. Si en Sánchez continua tan dèbil amb les propostes de l'esquerra, la gent finalment triarà la dreta autèntica, ben preparada a l'assalt de les institucions com ha demostrat aquest cap de setmana reivindicant, tots a una veu, hipòcritament el llegat de la difunta sra Barberà, a qui van abandonar miserablement, ho recorde encara. durant els seus darrers temps de política.  No debades el PSOE volia emparellar-se amb els ciudadanos, va treure a ballar Podem quan ja l'orquestra estava a punt de deixar de tocar.