Vaga general

Faig vaga general. La faig perquè vull fer-la. No vull assistir al meu lloc de treball avui, veuria massa coses (més encara) que no m'agradarien, n'escoltaria massa que empitjorarien el meu malmès humor. Em negue. I vull deixar ben clar: no tinc cap intenció de fer mal als ciutadans, a les ciutadanes, raó d'alguns/es vaguistes que no puc compartir, tot i saber aquells i aquelles en seran els principals damnificats, damnificades. Per més retribució se'ns ha convocat a aquesta aturada total, veritable raó, malauradament, que aconsegueix mobilitzar-nos, sembla que únicament, tristament, però hi ha molts motius per fer-la, començant per un impresentable, inconstitucional i intolerable bloqueig institucional, continuant per la degradació d'un servei que tots i totes podríem contribuir a millorar, començant per creure'ns seriosament allò de les noves tecnologies i deixant enrere, d'una vegada per totes una mentalitat funcionarial del segle XIX que ens llasta i esclerotitza de sobres, en alguns/es també/encara del XVIII, de vassalls i vassallatges, submissions aristocràtiques poseu-me la perruca. En això estem, la flama s'ha encès en concedir certes millores retributives el Ministerio als dits en altre temps secretaris judicials, després de dos mesos que més que de vaga qualificaria de bloqueig ¿immoral?. Hem arribat molt lluny, alguns, algunes diran, en perseverar en la injustícia organitzada, burocratitzada fins el paroxisme i sovint l'absurd més kafkià, en lloc de contribuir a fer del món un lloc més just i habitable, potser sia extremat de dir açò, però ho sent moltes vegades, massa, digueu-me ingenu. Injusta vaga general aquesta, injusta administració aquesta, injustes maneres aquestes, injustes reivindicacions per tots/totes aquells/es que no arriben a fi de mes, que fan setmanes laborals de 7 dies, diàries de més de 8, als qui el tele-treball resultaria quelcom incomprensible.

Setmana d'ordre

Després d'embotir-nos processons i celebracions per terra mar i aire en aquest estat dit aconfessional, fins i tot intentant mantenir-nos al marge, com que la tenen tan fina que s'escandalitzen per una "paròdia" a la televisió de l'extrem nord-oriental. Veient com es reacciona al projecte "sumar" (sumar alguns només, ja és restar), com que tot plegat s'acosta més encara al col·lapse i et venen més ganes de no conjugar el verb "participar". La "Setmana Santa" ha estat la darrera aturada abans d'engegar el ventilador electoral, que escamparà paperetes de candidats i candidates pels carrers plens de pols, força desgastats per tanta desfilada estèril, paisatge erm de la gentada farta d'engany. 

S'ha celebrat un congrés internacional sobre la dita llengua espanyola, del castellà de tota la vida, on s'ha posat l'èmfasi en allò del pan-hispanisme. Sobtarà a alguns, supose, això dels Països espanyols, però exemples, de sobtar en positiu i en negatiu, en tenim a dojo per aquest rodal d'uns altres països innombrables, d'altres unitats que no es poden plantejar: la filologia fa temps va resoldre els dubtes lingüístics, el polítics van decidir, també resoldre-ho, dividint territoris i llengües, en això estan, estem. 

Ho embolicaran com voldran, però la innocència en qüestió de llengües i d'estats fa temps es va perdre. I no hi ha, diria, unitats bones o dolentes, imperis bons o roins, la unitat i la diversitat sempre les hi trobarem, en una mena de lluita, ¿contra què?, contra la uniformitat segurament, contra la dispersió, contra cert grau d'originalitat, qui mana, sobrerament, coneix el fenomen i tracta d'imposar els seus criteris, el seu punt de vista, que acabarà essent el que convé, això és manar...