No en diuen una en la llengua cooficial del territori de l'antic regne, desmunten part d'allò construït per promoure aquella i apareixen un divendres d'agost reivindicant el dialecte, en petit comitè de guàrdia, a palau. Quina poca vergonya, quin ridícul més espantós agafar-se al secessionisme més caspós i passat de voltes per fonamentar una política lingüística suïcida que creuen els continuarà donant vots. Ja no és anar contra la ciència, que no és poca cosa, és defensar no se sap què i tot seguit menysprear-ho amb silenci i oblit, marginació i "folklorització" amb molt poca gràcia. El negar l'evidència reiteradament té un preu, posar-se del costat de la mentida acaba passant factura. El seu valenciano és el castellà, és la seua senya quotidiana d'identitat, no passa res, deixen d'embolicar amb aqueixa impostura d'indignació que no s'aguanta més.
