Premsa

Cadascú ja acudeix a uns mitjans i no a d'altres. Els polítics ho saben bé, necessiten altaveus, premsa amiga, des d'on escampar la propaganda. La propaganda va més enllà del temps electoral, si tot el temps no és ja, avui en dia, temps electoral.

L'opinió, sembla, no és creació individual, ans més prompte quelcom que ve des de fora, resultat d'un constant degoteig de missatges del que es difícil escapar, fent falta un bon impermeable o paraigua per no acabar xop fins al moll dels ossos. 

Amb l'edat, un entén perd el temps acostant-se a segons quines argumentacions, especialment aquelles que abasten a temes on la ciència ja ha dit la seua després d'anys  d'estudis i debats acadèmics de nivell. Al País Valencià, caldrà doncs fugir de savis indocumentats, periodistes replicants a sou de determinades capsaleres i polítics i polítiques que no han vist un llibre en sa vida, que s'escampen com bolets per la nostra geografia sense pudor ni vergonya de cap tipus.

La ciutadania, amb força atreviment, escampa les mentides inoculades per terra mar i aire, tot presumint, sovint, d'un fanfarroneria insuportable. Encetar segons quines converses, exposar segons quins parers o argumentacions resulta d'un risc força remarcable, en certs ambients, és necessari exposar-ho o advertir-ho, es tracta de seguretat individual i  salut pública. Ho adverteixen els juristes: la ignorància de la llei no excusa del seu compliment. Ara bé, que també és un principi constitucional dels territoris ibèrics allò que tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. 

Diumenges

Anar a missa és, també, un senyal de classe. Portar a filles i fills a escoles religioses, té els seus riscs, sobretot quan de la dita pràctica religiosa o la participació en allò dels exercicis espirituals, algun, alguna espavilat, els llaça la canya i piquen. Hi ha infants i adolescents força vulnerables, que, davant segons quins missatges, resten com a víctimes propiciatòries per una mena de segrest de conseqüències devastadores en personalitats en progrés constant. 

Tot i semblar inversemblant, la història de Los domingos el que ens exposa esdevé ben possible en temps d'espiritualitats fingides, celebracions de masses en comunió embogida per moments. Sovint se'ns trasllada per alguns moralistes de guàrdia allò de què millor les criatures a un temple, que a una discoteca, bo, es pot discutir.

A mi sempre m'ha semblat el missatge evangèlic de Jesucrist quelcom revolucionari, transformador, sense arribar a traspassar la línia de la creença en la divinitat o la vida més enllà de la mort, aferrat a una racionalitat que és qüestió irrenunciable ara i ací. La fe mou muntanyes diuen, però entenc que si aquesta és una força irracional, farcida de fanatisme, com que a mi no em trobaran.

La xica protagonista del film, Ainara, com que s'agafa a la vocació religiosa com a una mena de taula enmig d'una existència que s'apropa prou al naufragi, amb els referents personals més pròxims abocats a un egoisme de conseqüències fatals. Quan les manipulacions dels dits directors espirituals i  l'apel·lació a veus interiors ceguen qualsevol camí de raó, podem arribar a decisions contraproduents, és precisament en l'adolescència, la primera joventut quan, crec, més suport i referents necessitem, ara bé els fanatismes, els radicalismes poden fer molt de mal, estan fent molt de mal.

L'idealisme, les ganes de canviar el món, de fer les coses de manera diferent, tan característiques del jovent, per mi tan necessaris i reivindicables, no tenen res a veure amb vendre falses esperances, ni mentides embolicades de bones intencions i músiques buides... de segur les xarxes socials també aprofundeixen aqueixa indefensió i preparen el terreny al creixement de la ignorància, l'extremisme... no ens ho podem permetre, no podem fer-los açò als que venen al darrere. 

Creixement compromés

 El terme s'urbanitza progressivament, es constata la conversió del poble nostrat en una mena de barri com residencial, suburbial de la ciutat de València, on prompte veurem col·lapsar els serveis públics... perquè, segurament, no són preparats per l'augment poblacional que es prepara. 

Els solars són autèntics aparcaments de cotxes, els carrers, molts unidireccionals són també places de pàrquing, amb voreres que esdevenen passos testimonials de vianants. El formigó i l'asfalt cobreixen tota la superfície, la presència d'algun arbre, malnodrit, cadavèric, és testimonial.

La manca d'espai entre els edificis de pisos i les naus industrials augmenta una inseguretat que s'ha demostrat força durant l'incendi d'octubre al polígon. La presència anecdòtica de zones verdes entre els habitatges palesa les deficiències d'un creixement que se'ns va vendre com a veritable progrés.

Conservar aleshores l'horta que sobreviu a l'allau d'edificació és prioritari, igual que limitar l'edificació en la part de terme que ocupara l'antiga caserna militar. 

A l'augment del cens deuria d'afegir-se una millora substancial del transport públic, ja plenament superat, resultant de tot punt insuficient les línies d'autobús 16 i metrobús. Caldria estudiar reforçar les llançaderes a la parada d'Alboraia Peris Aragó, començar els estudis per portar el tramvia...  

Cacera major

No em cap dubte que la ¿filtració? del fallo de la sentència condemnatòria del TS al sr FGE s'ha produït aquest 20N de 2025, cinquanta anys després, no per casualitat. Els tempos de la justícia, es diu, no són els temps ordinaris, afegiria caldria fer unes quantes precisions sobre "la" justícia, que ja han fet altres més savis, i ací ho deixe que diria un altre savi, tot a les portes de setmanes festives que aprofitarà l'administració per declarar el temps "inhàbil".

La guerra dels poders ha deixat un altre cadàver i el cos encara fumeja, en la barra de bar, en la sobretaula de restaurant entaulats i encorbatats, entre les estovalles de tela, el somriure de la venjança s'escapa implacable, algú es pujarà la bragueta orgullós al lavabo de cavallers, així ens va. 

Envoltats de relats inversemblants, a hores d'ara, resulta ben difícil de saber on xafem i semblem condemnats a no saber on són els "(i)responsables", a veure jutjats en temps rècord a segons qui i a que ens escampen per la cara la vergonya de la infàmia.

Per acabar-ho d'adobar encara algú, fent-se l'equidistant, ens defensa allò indefensable.

Quina creu!

Veig el projecte, que diuen guanyador per re-significar la tomba del dictador mort l'any 1975, el primer que m'he demanat en observar les imatges, és si desapareixia la immensa creu que fitava el mausoleu: però NO.

Crec és ben difícil decidir sobre patrimoni, sobre el tractament de les restes del franquisme, pense cal molta difusió del que coneixem sobre el colp d'estat del 1936 i la violència que s'escampà tot seguit, sobre la resistència ciutadana a tanta barbàrie, sobre el conflicte obert. El savi Edgar Morin escriu: Les causes dels esdeveniments històrics sempre són múltiples i estan entrellaçades (Lliçons de la Història. Pòrtic).

Per cansament, algunes notícies no les entenc o simplement no les vull entendre; al dit poder judicial, li passa com al legislatiu o a l'executiu, més que voluntat constructiva, només es veu partidisme miserable i afany destructor, força allunyats dels ideals de justícia. El serial al voltant del senyor fiscal en cap de l'Estat, doncs que ja ha esdevingut teranyina difícil d'entendre.  

Vivim temps de relats diversos, divergents, enfrontats, generadors, sovint, de fanatismes injustificables, tot portat al límit esdevé territori per la desesperança, ho diria avui per les versions sobre la DANA de l'ex molt honorable, una altra creu. Malgrat tot, dir cal resistir en el combat per la veritat, la llibertat, la justícia, que segurament portarà contradiccions, colps, però demana informació, completa, contrastada: digníssima lluita la de les víctimes. 

Sospita permanent

Que els bisbes espanyols apareguen ara demanant la dimissió del president del govern de l'estat i demanant eleccions anticipades, fa que pensar, en realitat constatar el que ja en sabíem, de la poca vergonya d'aquests senyors, que lluny de convocar eleccions a la seua parròquia i de reconèixer d'una vegada per totes la igualtat de dones i homes dins l'església, mostren la connivència més desvergonyida amb els sectors més reaccionaris de la política d'una part de la península. La propera serà: demanar el vot pel PP-Vox, com sempre.

Tot l'enrenou dels darrers dies, contra en Sánchez, ve de la filtració d'un informe de la Guàrdia Civil, una altra filtració, i ja en van unes quantes, i tot plegat fa sospitar, com una miqueta, sobre els "filtradors" i sobre els "informadors". Ja ho deia aquell en castellà "tot", referint-se a la divisa policial, vol dir "tot", per E., naturalment. Estat de dret diuen?

El perseguit president de les Espanyes com que caldria dimitira, tot deixant pas a una candidata alternativa; tant me fa, personalment, com li vaja al socialisme madrileny, no m'agrada gens el personalisme del seu líder, com el de tants abans dinamitant qualsevol federalisme veritable dels territoris perifèrics, sempre "sucursalitzant-los" i tractant-los provincial i provincianament, però la dimissió en casos com els de la corrupció, presumpta, desvetllada, com que la demana per imperatiu categòric, com a màxima moral, indefugible.

Quant a la dreta, per cert, que pot fer el discurs que vulga, la seua desvergonya a hores d'ara és insuportable. Els periodistes sempre a remolc d'aquestes filtracions-emanacions de les clavegueres més pudentes. 

Mazón?: dimissió.

Corrupció

No s'atura la poca vergonya d'alguns, d'algunes, la presa de pèl continua que ens assalta en guaitar a un telenotícies, encara més a una tertúlia. Per responsabilitat molts, moltes caldria dimitiren. Per decència tocaria, encara, molts, moltes, callaren. Sembla no em reste més que posar-los a tots, polítiques, polítics, dins el mateix sac, el sac d'un règim podrit.

Al País Valencià, tota la culpa és del president del govern, el de debò, no el regional. A la capital del regne el dimoni és també aquell senyor, qualsevol cosa que faça o deixe  de fer serà motiu més que suficient per menystenir-lo, menysprear-lo i demanar-ne la dimissió, la convocatòria d'eleccions ara, ben lluny d'exercicis d'anàlisi col·lectiva del que cal fer per avançar en una societat més democràtica, més respectuosa en drets. 

I, per suposat, tot aliat del senyor president madrileny en serà còmplice. Molt s'ha parlat dels guanyadors de les eleccions del 23, que no van governar, de la legitimitat per fer-ho. La reacció a la majoria parlamentària és una constat provocació a les formes democràtiques, als principis constitucionals, que com va la cosa cada vegada semblen més violats i abandonats, sense retorn possible.

Llengües europees

Em sembla el català no pot ser oficial a Europa perquè, d'entrada, no ho és a Espanya; si els d'ací no s'ho creuen com van a creure's-ho els d'allà; ho escric perquè al País Valencià els cridats a defensar la llengua,  amb el silenci còmplice d'una gran part de la ciutadania crec, no volen el valencià, els fa nosa i la seua oficialitat és completament prescindible, en això estem, estan, el PSOE per acció, per omissió, el PP també,  han fet tot el possible per acabar amb la llengua, per amagar-la, per impedir l'estatus de cooficial que proclama el venerat estatutet. No ens poden estranyar ni les maniobres populars per torpedinar la votació europea, ni la conveniència socialista de defensar ara el català a la Unió, per un grapat de vots dels de Junts. Ni riquesa de les llengües de l'estat, ni pluralisme, ni respecte, pura xerrameca constitucional, continua la imposició, l'oblit, l'arraconament, l'hegemonia del castellà urbi et orbe. 

 

Aconfessional

Tot el que ha envoltat la mort de l'anterior Papa, en Francesc, i la tria del successor, en Lleó, ha posat un poc sobre la taula allò de la confessionalitat de l'estat. Dir que un estat és confessional és gruixut, estructural, constitucional vaja, però el que venim vivint si més no, com que posa sobre la taula per una banda la poderosa influència, encara, de l'Església Catòlica. L'espanyol voldria ser aconfessional, diu la sagrada constitució, però sembla encara lluny d'aconseguir-ho, només cal veure les pràctiques religioses d'alguns, les assignatures escolars, la presència de la concertada al sistema educatiu, el poder catòlic sobre mitjans de comunicació. 

El poder polític, les institucions no han pogut estar de mirar cap a una altra banda i la participació en el cerimonial mortuori ha estat indiscutible mostra que no volien perdre's presència en tot plegat. 

Els mitjans de comunicació han olorat notícia i s'han posat, fil per randa, a descriure l'espectacle que el Vaticà ens preparava amb solvència provada, oportunitat per focalitzar la càmera envers Sant Pere i deixar de fer-ho, com de costum, envers altres escenaris més compromesos.  

Finalment no ha passat res: un home ha substituït un altre al capdavant de la cúria d'aquell petit estat i han aparegut tot d'especialistes, profetes i predicadors per contar-nos el que ja sabíem. 

L'Habemus Papam se'ns venia com una mena d'anunci d'un nou fitxatge, quan en realitat s'havia triat un vell conegut de la casa, jove, de vora setanta anys, per als estàndards cardenalicis. I allò de l'Extra omnes proclamava als curiosos que ells, mascles triats ad hoc, s'ho farien tots solets. Ni democràcia, ni drets de les dones, ni res de res, un poc de controvèrsia sobre el vestit de presentació i poca cosa més des del balcó basilical, algunes referències biogràfiques i curriculars, molta insistència en la nació del triat, la dels seus pares. 

Al País Valencià el sainet de la Comunidad Valenciana continuava, vorejant el nacionalcatolicisme més caspós amb les celebracions del dia de la patrona del cap i casal, polititzat fins la nàusea per les autoritats locals i regionals, espectacle per oblidar, on el Molt Honorable ha pogut seure a la Plaça de la Verge sense escoltar-se crits demanant-li la dimissió. 

Mazón encara

Encara no entenen que si tu ets el president d'un govern regional, la fallada total del sistema d'emergències en cas d'una catàstrofe natural amb més 228 morts és responsabilitat TEUA. No hi ha d'excuses, simplement no n'hi ha, portem quatre mesos de circ i jocs de mans, amb tot de sainets continus de personatges impresentables. 

I en açò que arriben les falles amb les senyeres al carrer empetitides, la remor dels petards instal·lada entre nosaltres com a perpetu soroll de fons, la manipulació barroera de gesticulacions insuportables, la cançoneta festera de sempre que no s'aguanta, la condició col·lectiva de figurants, tot per justificar el negoci turístic que es ven com manà que nodrirà l'economia provinciana.

Per si fora poca cosa el president del país que vol tornar a ser gran una altra vegada humilia davant les càmeres al del país que va plantar cara a l'imperialisme putinià, al més pur estil de programa groller de televisió, escampant el mantra d'una pau que no s'aguanta i un modus operandi que és el de la llei del més fort. Tornar a la cova, al colp de puny i al xantatge són la filosofia de tota aquesta gent que se'n fot de tothom i que només pensa en el negoci familiar.

I del Vaticà arriben notícies de la malaltia greu del sant pare, que fan preludiar aviat en triaran un altre més de la seua corda. S'ha acabat la broma. 

Misèries

Després dels dies insuportables del Nadal, a hores d'ara ens preparen, amb casposos espectacles amarats de coentor, per les falles de Sant Josep, tot esguitant els dies de propostes turístiques per continuar destrossant el territori i fonamentar l'economia en un sector decadent, clarament amenaçador de la nostra supervivència física i cultural. 

La broma dura massa i la deserció dels polítics triats a les darreres eleccions per conformar el parlament regional, esdevé exemple vergonyant del trencament més escandalós del compromís electoral. Quan a tot això afegim l'impresentable tractament colonial dels polítics del govern central, regalant-nos el que no està escrit, després d'un espoli permanent de vides i treballs, o els anuncis immorals del no dimissionari president regional, la veritat és que la nostra condició ciutadana resta molt tocada.

L'ambient ha portat el triomf electoral de les dites extremes dretes i una grollera exhibició de la simplificació per resoldre problemes complexos. La dignitat dels palestins tornant al no-res, per un camí entre muntanyes d'enderrocs, és una imatge que no puc esborrar dels meus pensaments, l'intercanvi de presoners és notícia que dóna explicació d'una desigualtat injustificable, preu negociat per una pau que ja es veu és una estafa, on unes vides escandalosament valen més que altres.