Sospita permanent

Que els bisbes espanyols apareguen ara demanant la dimissió del president del govern de l'estat i demanant eleccions anticipades, fa que pensar, en realitat constatar el que ja en sabíem, de la poca vergonya d'aquests senyors, que lluny de convocar eleccions a la seua parròquia i de reconèixer d'una vegada per totes la igualtat de dones i homes dins l'església, mostren la connivència més desvergonyida amb els sectors més reaccionaris de la política d'una part de la península. La propera serà: demanar el vot pel PP-Vox, com sempre.

Tot l'enrenou dels darrers dies, contra en Sánchez, ve de la filtració d'un informe de la Guàrdia Civil, una altra filtració, i ja en van unes quantes, i tot plegat fa sospitar, com una miqueta, sobre els "filtradors" i sobre els "informadors". Ja ho deia aquell en castellà "tot", referint-se a la divisa policial, vol dir "tot", per E., naturalment. Estat de dret diuen?

El perseguit president de les Espanyes com que caldria dimitira, tot deixant pas a una candidata alternativa; tant me fa, personalment, com li vaja al socialisme madrileny, no m'agrada gens el personalisme del seu líder, com el de tants abans dinamitant qualsevol federalisme veritable dels territoris perifèrics, sempre "sucursalitzant-los" i tractant-los provincial i provincianament, però la dimissió en casos com els de la corrupció, presumpta, desvetllada, com que la demana per imperatiu categòric, com a màxima moral, indefugible.

Quant a la dreta, per cert, que pot fer el discurs que vulga, la seua desvergonya a hores d'ara és insuportable. Els periodistes sempre a remolc d'aquestes filtracions-emanacions de les clavegueres més pudentes. 

Mazón?: dimissió.

Corrupció

No s'atura la poca vergonya d'alguns, d'algunes, la presa de pèl continua que ens assalta en guaitar a un telenotícies, encara més a una tertúlia. Per responsabilitat molts, moltes caldria dimitiren. Per decència tocaria, encara, molts, moltes, callaren. Sembla no em reste més que posar-los a tots, polítiques, polítics, dins el mateix sac, el sac d'un règim podrit.

Al País Valencià, tota la culpa és del president del govern, el de debò, no el regional. A la capital del regne el dimoni és també aquell senyor, qualsevol cosa que faça o deixe  de fer serà motiu més que suficient per menystenir-lo, menysprear-lo i demanar-ne la dimissió, la convocatòria d'eleccions ara, ben lluny d'exercicis d'anàlisi col·lectiva del que cal fer per avançar en una societat més democràtica, més respectuosa en drets. 

I, per suposat, tot aliat del senyor president madrileny en serà còmplice. Molt s'ha parlat dels guanyadors de les eleccions del 23, que no van governar, de la legitimitat per fer-ho. La reacció a la majoria parlamentària és una constat provocació a les formes democràtiques, als principis constitucionals, que com va la cosa cada vegada semblen més violats i abandonats, sense retorn possible.