Premsa

Cadascú ja acudeix a uns mitjans i no a d'altres. Els polítics ho saben bé, necessiten altaveus, premsa amiga, des d'on escampar la propaganda. La propaganda va més enllà del temps electoral, si tot el temps no és ja, avui en dia, temps electoral.

L'opinió, sembla, no és creació individual, ans més prompte quelcom que ve des de fora, resultat d'un constant degoteig de missatges del que es difícil escapar, fent falta un bon impermeable o paraigua per no acabar xop fins al moll dels ossos. 

Amb l'edat, un entén perd el temps acostant-se a segons quines argumentacions, especialment aquelles que abasten a temes on la ciència ja ha dit la seua després d'anys  d'estudis i debats acadèmics de nivell. Al País Valencià, caldrà doncs fugir de savis indocumentats, periodistes replicants a sou de determinades capsaleres i polítics i polítiques que no han vist un llibre en sa vida, que s'escampen com bolets per la nostra geografia sense pudor ni vergonya de cap tipus.

La ciutadania, amb força atreviment, escampa les mentides inoculades per terra mar i aire, tot presumint, sovint, d'un fanfarroneria insuportable. Encetar segons quines converses, exposar segons quins parers o argumentacions resulta d'un risc força remarcable, en certs ambients, és necessari exposar-ho o advertir-ho, es tracta de seguretat individual i  salut pública. Ho adverteixen els juristes: la ignorància de la llei no excusa del seu compliment. Ara bé, que també és un principi constitucional dels territoris ibèrics allò que tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. 

Diumenges

Anar a missa és, també, un senyal de classe. Portar a filles i fills a escoles religioses, té els seus riscs, sobretot quan de la dita pràctica religiosa o la participació en allò dels exercicis espirituals, algun, alguna espavilat, els llaça la canya i piquen. Hi ha infants i adolescents força vulnerables, que, davant segons quins missatges, resten com a víctimes propiciatòries per una mena de segrest de conseqüències devastadores en personalitats en progrés constant. 

Tot i semblar inversemblant, la història de Los domingos el que ens exposa esdevé ben possible en temps d'espiritualitats fingides, celebracions de masses en comunió embogida per moments. Sovint se'ns trasllada per alguns moralistes de guàrdia allò de què millor les criatures a un temple, que a una discoteca, bo, es pot discutir.

A mi sempre m'ha semblat el missatge evangèlic de Jesucrist quelcom revolucionari, transformador, sense arribar a traspassar la línia de la creença en la divinitat o la vida més enllà de la mort, aferrat a una racionalitat que és qüestió irrenunciable ara i ací. La fe mou muntanyes diuen, però entenc que si aquesta és una força irracional, farcida de fanatisme, com que a mi no em trobaran.

La xica protagonista del film, Ainara, com que s'agafa a la vocació religiosa com a una mena de taula enmig d'una existència que s'apropa prou al naufragi, amb els referents personals més pròxims abocats a un egoisme de conseqüències fatals. Quan les manipulacions dels dits directors espirituals i  l'apel·lació a veus interiors ceguen qualsevol camí de raó, podem arribar a decisions contraproduents, és precisament en l'adolescència, la primera joventut quan, crec, més suport i referents necessitem, ara bé els fanatismes, els radicalismes poden fer molt de mal, estan fent molt de mal.

L'idealisme, les ganes de canviar el món, de fer les coses de manera diferent, tan característiques del jovent, per mi tan necessaris i reivindicables, no tenen res a veure amb vendre falses esperances, ni mentides embolicades de bones intencions i músiques buides... de segur les xarxes socials també aprofundeixen aqueixa indefensió i preparen el terreny al creixement de la ignorància, l'extremisme... no ens ho podem permetre, no podem fer-los açò als que venen al darrere. 

Creixement compromés

 El terme s'urbanitza progressivament, es constata la conversió del poble nostrat en una mena de barri com residencial, suburbial de la ciutat de València, on prompte veurem col·lapsar els serveis públics... perquè, segurament, no són preparats per l'augment poblacional que es prepara. 

Els solars són autèntics aparcaments de cotxes, els carrers, molts unidireccionals són també places de pàrquing, amb voreres que esdevenen passos testimonials de vianants. El formigó i l'asfalt cobreixen tota la superfície, la presència d'algun arbre, malnodrit, cadavèric, és testimonial.

La manca d'espai entre els edificis de pisos i les naus industrials augmenta una inseguretat que s'ha demostrat força durant l'incendi d'octubre al polígon. La presència anecdòtica de zones verdes entre els habitatges palesa les deficiències d'un creixement que se'ns va vendre com a veritable progrés.

Conservar aleshores l'horta que sobreviu a l'allau d'edificació és prioritari, igual que limitar l'edificació en la part de terme que ocupara l'antiga caserna militar. 

A l'augment del cens deuria d'afegir-se una millora substancial del transport públic, ja plenament superat, resultant de tot punt insuficient les línies d'autobús 16 i metrobús. Caldria estudiar reforçar les llançaderes a la parada d'Alboraia Peris Aragó, començar els estudis per portar el tramvia...