Una caiguda

No sé ara mateix si a les facultats de Dret es deixa ben clar que hi ha una veritat dita judicial. Doncs sí, hi ha una veritat fabricada pels jutjats, recollida a les sentències, que fixada esdevé sinó definitiva, sí almenys inatacable per via de recurs. Arribats a aquest punt, cal dir que aqueixa producció humana és fruit de la intervenció de diferents actors i que té conseqüències. Les motivacions de l'obtenció d'aqueix relat són ben diverses i els procediments per arribar-hi s'han tractat de fixar metòdicament. 

A la pel·lícula Anatomie d'une chute (Justine Triet, 2023) esdevenim els espectadors testimonis de la fabricació d'aqueixa narració, tant a l'escenari dels fets que posen en marxa la maquinària judicial, com a la seu del tribunal on es tractaran d'ordenar les peces del trencaclosques, fins donar-nos la versió definitiva i declarar la innocència o culpabilitat de la imputada, Sandra, interpretada per la Sandra Hüller (recomane veure-la a  Toni Erdmann) per la mort del marit. 

En algunes pel·lícules els espectadors veiem el crim en algun moment de la filmació, ací no, al final haurem recollit les nostres "pistes", haurem valorat la "prova", tindrem unes sensacions, alguna convicció, però no n'estarem segurs del tot, pense, del que realment va ocórrer, tindrem la nostra versió dels fets, un poc, més o menys, com quan llegim un llibre o veiem una pel·lícula o assistim a una representació teatral.

Algú podrà dir que tot plegat és una mena de "cant" a la presumpció d'innocència, algú també que la realitat supera la ficció o que tot és molt més senzill del que se'ns conta. Sia quina sia la conclusió el dubte plana al llarg del metratge de la proposta, la inquietud, provocada per una mort violenta, pel patiment dels pares en relació al fill, del fill en relació als pares, dels pares en la seua vida de parella. 

Igual fa molt de temps que els protagonistes adults van perdre la innocència i la seua pèrdua marcà la fi de la infantesa, igual un dels temes del film és precisament aqueixa fi, quan abraces un cos sense vida, quan has de trobar o donar explicacions a/de una caiguda mortal. Crec tindre ben clar la veritat judicial si bé ens proporcionarà algunes raons, no ens les donarà totes, sempre farà curt, entre d'altres raons perquè la seua finalitat és el manteniment d'un cert ordre, d'una particular dominació.  

 

Ideologia lingüística

Barreja el senyor  de conseller de sanitat ideologia amb llengua. Parlar valencià, parlar-lo a la teua feina, ací, resulta que és ideològic. Supose que tant com no parlar-lo o parlar castellà o anglès. O només és ideologia parlar valencià? Al País Valencià els millors metges, les millors metgesses són també, aquells, aquelles que parlen valencià, també, perquè són qui millor podran atendre un pacient valencià-parlant. Perquè fer bé la teua feina, ací, suposa, sí, parlar valencià si el teu pacient s'adreça a tu en aqueixa llengua, o en castellà o en anglès, tant de bo en d'altres llengües del món... Els millors professionals són els qui van sense imposicions, amb respecte, amb l'ànim conciliador i de fer bé la seua tasca, amb humilitat, malament si et diuen bon dia i tu respons amb un "en espanyol o no t'atenc". I això no va d'ideologia, ans de capacitat d'aprenentatge, d'igualtat, d'exclusió de qualsevol mena de supremacisme, Acabarà semblant que qui més llengües parla és una persona malalta, que si vol parlar una altra diferent del castellà una que vol imposar-la als altres, insolidari. Es trasllada tota la negativitat al valencià parlant, tota la discriminació final, el "tu calla" a l'altre. Tot molt d'estat colonial, de llengua de prestigi, de llengua comuna perquè jo ho dic, "mal educats que perservereu amb la vostra parla, dialecte".  I no senyor conseller, no és ideologia, és dignitat, la dignitat dels ciutadans i ciutadanes, de les persones, de la gent del país.