Les imatges de la captura d'en Maduro m'han portat al cap en Sadam Hussein, les seues caigudes tenen algunes coincidències. Aquesta pretesa lluita de les forces del bé i del mal, com que ja la tenim força vista, a més, no deixa de ser avís a navegats, un altre, sobre el qui mana ací. També m'han vingut a la memòria el record de tribunals, suposadament imparcials i independents que, entre les boires d'una sala fosca enjudicien, per exemple, un fiscal. I no he pogut deixar de pensar en Carles Puigdemont, el "pròfug" a qui tants desitjarien veure dins una furgoneta policial camí d'un centre penitenciari del centre peninsular.
Com li hem escoltat dir al senyor líder de l'oposició espanyola, guanyador de les darreres eleccions generals al parlament estatal, allò important és la comunicació, no perdre mai el seu control. Li ho deia al darrer expresident valencià, que ens ha tingut pràcticament un any tractant de manipular, tant com ha pogut, els mitjans del país. I manipular, com des del primer minut del seu mandat, també ha suposat desvalencianitzar-los, la porga a la televisió i ràdio públiques segueix les que venen portant a terme aquests defensors a ultrança de la llibertat.
Mentre algunes cadenes frivolitzaven la benvinguda a l'any 2026, la tragèdia trencava la pau de la tranquil·la Suïssa. El canvi de calendari esdevé activitat de risc considerable i els millors desitjos de felicitat s'enterboleixen amb les conductes més irresponsables. Al matí següent la música de la família Strauss pretén agermanar-nos entre els daurats d'una sala de concerts, sota l'atenta mirada de personatges elegantment abillats.
Dins aquest ambient de contradicció, entre àpats nadalencs, cansat de les innombrables borrasques que ens visiten amb indesitjable freqüència, em resigne a continuar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada