Atents a la pantalla

En els rostres dels dirigents del partit del govern ¿en funcions? s'endevina l'alegria per l'explosió que, ells també, i tant que sí, han vingut preparant per terra, mar i aire durant mesos i mesos. En aquest joc de conservació del poder, d'evitar a tota costa la construcció d'alternatives d'esquerra, valia tot: la creació de partits de centre, l'atracció de l'abstenció socialista davant un bloqueig, l'ofensiva mediàtica per fer responsable al líder socialista, uns resultats electorals a eleccions regionals.

Llegesc aquests dies a Eric Hobsbawm (Política para una izquierda racional), al volum força interessant s'apunta allò de què els fronts populars continuen essent l'estratègia socialista que més por provoca a les dretes. Doncs això. L'aparició del moviment 15M, l'articulació de Podemos a una part de l'estat, Compromís, En Marea, l'acostament d'Esquerra Unida a aquests, provoca molta por, l'acostament, el fet de plantejar-lo només, dels socialistes del PSOE a ells, els darrers dies, afegeix a la gent d'ordre, del que alguns anomenen el Partit Podrit,  un rebuig visceral, transformant-los a tots i totes en una epidèmia que cal aturar sia com sia.

Les maneres exhibides per la ja sultana d'Andalusia, el gest de la qual se'ns mostra amb tota la potència de qui està disposada a l'assalt del poder central, han estat qualificades de colpistes, i el viscut en la nit d'ahir la veritat és que dóna aqueixa sensació a l'espectador, que s'ho mira ja tot, des de fa mesos, com un serial, de bons i dolents, d'intrigues i colps de destral inesperats, eixides d'aparcament en cotxes mig camuflats prop de la mitjanit, declaracions d'ultimàtums i formació de quadres en posició de combat imminent. La resta ho posaran els telenotícies, les portades dels diaris en paper, pràcticament unànimes als escassos quioscs dels pobles i ciutats, les tertúlies de periodistes que més que informar ¿xafardegen?.

Mentre el cap del govern en funcions (de govern sense cap control, que és com governen els que en saben de governar) espera, llegint el Marca o jugant al dòmino, o seguint alguna competició esportiva d'interès nacional, es cremen les naus dels adversaris més directes, s'encén l'independentisme català, tot proporcionant més por al relat, més motius per exhibir el nacionalisme espanyol triomfant que no falla mai.

Per moments sembla garantida l'estabilitat, el triomf dels bons, als que s'acostaran tots els ofrenadors de velles glòries a l'Espanya de sempre, la fruita està madura dalt de l'arbre i és qüestió d'uns moments que caiga de l'arbre. Les apel·lacions del cap de l'estat a l'ONU al diàleg i l'entesa semblen un acudit, en aquestes terres on s'esmola el ganivet amb fruïció. Repassar l'hemeroteca a hores d'ara és ja un exercici banal. 

Ens estem lluint

Em lleve, entre altres coses, llegint que fan fora de la Cadena Ser en Fernando Berlín. M'ha vingut al cap l'acomiadament de n'Ignacio Escolar. Escolte aquesta emissora de ràdio per les nits, un poc per contrastar (?) amb els argumentaris que se m'ofereixen des de les emissores de televisió i ràdio sintonitzades a l'apartament que habite, clarament decantades cap a la dreta, a excepció de ¿La Sexta?. Tot plegat s'afegeix a les capçaleres dels diaris que es mostren als quioscs lleonesos: Diario de León que es ven conjuntament  i inseparable del periòdic El Mundo, La Nueva Crónica que es ven inseparablement i conjunta amb el diari ABC i el diario global en español: EL PAÍS.

Així les coses abocat a la lectura de diaris electrònics en aquesta llengua i l'oficial el panorama com que va convergint envers una uniformitat escandalosa. Al primer dels periodistes ressenyats l'he escoltat als vídeos de l'Infolibre i em sembla es llegeix la premsa internacional, la seua opinió qüestiona veritats de les que la periodista n'Elisa Beni qualificava de sofismes a un article publicat a eldiario.es, l'atreviment davant altres espases, més esmolades, de la tertúlia nocturna de la vint-i-cinquena hora del dia informatiu, sospite li ha costat el lloc a en Berlín. Hi escolte també al professor De Lucas, de qui vaig ser alumne en una universitat massificada, on allò d'alumne o deixeble no deixava de ser una anècdota administrativa, però en vaig aprendre algunes coses i no de les pitjors d'aquells temps de formació. Pense n'Àngels Barceló fa servir unes maneres amb les que m'identifique en algun grau, però els vaixells enfonsats em fan témer poden fer-ho també veus tan valuoses, ¿molestes?, com la d'en Ramoneda o la d'en Luis García Montero .

Alguna cosa semblant observe en aquell programa, que ja no sé ben bé què és, de La Sexta Noche, on els periodistes ¿dretans? es mantenen i d'altres han desaparegut ¿misteriosament?. Freguen un partidisme insuportable els Inda-Marhuenda, el primer fent exhibicionisme de ¿periodisme d'investigació? amb un to provocador insuportable, el segon amb un cinisme pocavergonya que no es sosté més que amb una clara connivència amb el poder establert, defensant allò més indefensable passe el que passe.

Esclata sovint en indignació el joc de la provocació, allunyant-se de exercicis d'anàlisi rigorosa, que no es veuen per enlloc. També desapareixen dels quioscs certes revistes i finalment els mateixos quioscs, abocats a la venda de llepolies i col·leccionables de sospitosa utilitat. Va a ser difícil, ho és vaja, informar-se i informar-se bé, començant per allò més pròxim i certes etiquetes van a funcionar sense aturador i vergonya, ans desinformant i manipulant, arraconant als discrepants i dissidents de les veritats úniques, amb matisos sí, sense que es note massa el matís. Agreuja encara més la situació la submissió dels mitjans públics, als que ja no sabem si esperar-los o donar-los definitivament per perduts, al servei d'interessos partidaris i partidistes, dimissionaris d'aquells principis ¿constitucionals? que tanta raó de ser els donaren en altres moments. Ens estem lluint.