Em lleve, entre altres coses, llegint que fan fora de la Cadena Ser en Fernando Berlín. M'ha vingut al cap l'acomiadament de n'Ignacio Escolar. Escolte aquesta emissora de ràdio per les nits, un poc per contrastar (?) amb els argumentaris que se m'ofereixen des de les emissores de televisió i ràdio sintonitzades a l'apartament que habite, clarament decantades cap a la dreta, a excepció de ¿La Sexta?. Tot plegat s'afegeix a les capçaleres dels diaris que es mostren als quioscs lleonesos: Diario de León que es ven conjuntament i inseparable del periòdic El Mundo, La Nueva Crónica que es ven inseparablement i conjunta amb el diari ABC i el diario global en español: EL PAÍS.
Així les coses abocat a la lectura de diaris electrònics en aquesta llengua i l'oficial el panorama com que va convergint envers una uniformitat escandalosa. Al primer dels periodistes ressenyats l'he escoltat als vídeos de l'Infolibre i em sembla es llegeix la premsa internacional, la seua opinió qüestiona veritats de les que la periodista n'Elisa Beni qualificava de sofismes a un article publicat a eldiario.es, l'atreviment davant altres espases, més esmolades, de la tertúlia nocturna de la vint-i-cinquena hora del dia informatiu, sospite li ha costat el lloc a en Berlín. Hi escolte també al professor De Lucas, de qui vaig ser alumne en una universitat massificada, on allò d'alumne o deixeble no deixava de ser una anècdota administrativa, però en vaig aprendre algunes coses i no de les pitjors d'aquells temps de formació. Pense n'Àngels Barceló fa servir unes maneres amb les que m'identifique en algun grau, però els vaixells enfonsats em fan témer poden fer-ho també veus tan valuoses, ¿molestes?, com la d'en Ramoneda o la d'en Luis García Montero .
Alguna cosa semblant observe en aquell programa, que ja no sé ben bé què és, de La Sexta Noche, on els periodistes ¿dretans? es mantenen i d'altres han desaparegut ¿misteriosament?. Freguen un partidisme insuportable els Inda-Marhuenda, el primer fent exhibicionisme de ¿periodisme d'investigació? amb un to provocador insuportable, el segon amb un cinisme pocavergonya que no es sosté més que amb una clara connivència amb el poder establert, defensant allò més indefensable passe el que passe.
Esclata sovint en indignació el joc de la provocació, allunyant-se de exercicis d'anàlisi rigorosa, que no es veuen per enlloc. També desapareixen dels quioscs certes revistes i finalment els mateixos quioscs, abocats a la venda de llepolies i col·leccionables de sospitosa utilitat. Va a ser difícil, ho és vaja, informar-se i informar-se bé, començant per allò més pròxim i certes etiquetes van a funcionar sense aturador i vergonya, ans desinformant i manipulant, arraconant als discrepants i dissidents de les veritats úniques, amb matisos sí, sense que es note massa el matís. Agreuja encara més la situació la submissió dels mitjans públics, als que ja no sabem si esperar-los o donar-los definitivament per perduts, al servei d'interessos partidaris i partidistes, dimissionaris d'aquells principis ¿constitucionals? que tanta raó de ser els donaren en altres moments. Ens estem lluint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada