Rodoreda

La lectura de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda, editada per Club Editor, amb pròleg de la mateixa autora i postfaci de Jaume Coll Mariné, la vaig fer a partir de llegir la ressenya que feia Xavier Aliaga a la revista El Temps (Rodoreda i la visió distanciada i poètica de la tragèdia, pgs.41 a 43, nº1870). El volum el vaig comprar pocs dies abans de tancar les llibreries, la lectura l'he feta durants els darrers dies d'aquest estrany període dit per alguns d'alarma, crec que fugint un poc dels moments més foscos del confinament, agafant distància. 

El títol parla d'una de les protagonistes del llibre la guerra (una guerra serveix perquè la perdi tothom, diu un dels personatges a la pàgina 169), la que es troba l'Adrià Guinart (qui conta en primera persona les vivències) en fugir de casa seua, sense cap intenció de participar-hi, un té la impressió que sense entendre-la, aparentment, ni intenció d'entendre-la tampoc, en constant lluita, això sí, per alguna mena de supervivència, guerra  que no l'abandona mort rere mort, personatge que amb aquesta trobada creixerà, es farà gran. De capítols breus, que es despleguen com petits contes, la narració apareix farcida de nombrosos elements poètics i onírics. La gran empenta per viure de l'adolescent topa amb la dura experiència d'un món que s'ensorra, d'uns personatges en plena metamorfosi, sacsejats per la desfeta.

Període especial

Als pocs dies d'encetada la nova normalitat, com ja anunciaven algunes veus per cert, ha resultat ésser tan vella i tan anormal com aquella que ja coneixíem. Futbol cada dia, fins i tot en hores, les dues de la vesprada de finals de juny, durant les quals les autoritats sanitàries deurien recomanar seriosament evitar la pràctica de qualsevol esport. L'enviament de reporters a primera línia de platja per transmetre l'arribada de banyistes o el desplegament policial de la nit de sant Joan, certifica l'interès col·lectiu per la repetició per activa i per passiva dels vells actes massius que, sincerament, ja podíem estalviar-nos. Un sospita la vella normalitat i la desitjada va de masses, d'acumulació embogida de persones en determinats punts un dia concret, sia el de la mare de déu, sia el del pare. El trànsit es recupera, afortunadament per als amants del fum contaminant, i ara ens volen vendre el cotxe elèctric. Si els francesos i les franceses han votat poc i preferentment partits verds, igual vol dir alguna cosa. Si s'ha exclòs l'impost a les grans fortunes del paquet de mesures de normalitat governamental, vol dir alguna cosa. Si s'ha enviat als monarques de volta reial pel reialme també vol dir alguna cosa. 

Un es fa gran i ja no creu en cap propòsit d'esmena, i no està en condicions d'empassar-se els argumentaris d'una altra sentència contra la que considera llengua pròpia. Un es fa gran i considera el que es tracta de colar com a solidaritat en molts casos no deixa d'ésser propaganda grollera. Un es fa gran i li costa d'entendre tanta passió per comprar i vendre, també armes, quan una gran part de la població malda per sobreviure en condicions al límit. Un es fa gran i no està disposat a posar-se del costat d'aquells que critiquen allò local, quan no veuen més enllà de les pròpies fronteres i de la nacionalitat que proclama un passaport de paper. Un es fa gran i no veu amb bons ulls tant d'heroïsme aplaudit i exhibit, sospitant molts esforços, quasi tots, van a restar en l'anonimat, la incomprensió general. Un es fa gran i ja està cansat de les mentides preparades, dels llestos de torn que no saben d'autocrítica i menys de responsabilitat.