Pel món

Ja els va bé als polítics aquest ambient de festa permanent, aquest bany de masses estabornides, movent-se com un ramat per contemplar els grans espectacles multitudinaris. No veig cap alternativa, personalment parlant, que fugir, que cercar refugi en el món particular dels llibres, la música, la llar. Sé que hi ha gent que tracta de donar sentit des de dins, que tracta de viure amb certa autenticitat celebracions i diades, però tot plegat, el conjunt, se'm presenta com un immens despropòsit. La presència de polítics manejant els fils, des del darrere, de tan gran negoci, com que no em deixa dubtes sobre la consistència del muntatge, a colp de noticiari, de comentari ací i allà, de discurs de lloança sense autocrítica, d'orgull provincià, de regionalisme submís, autonomisme desfigurat, fred dirigisme.

Hi ha un programa a la televisió dita autonòmica que cerca valencians, valencianes a diferents racons del planeta i que ha acabat essent un catàleg de disbarats, que malmeten qualsevol intent racional d'acostar-se, per una banda, a altres realitats culturals i, per una altra, de conèixer itineraris personals de valencians i valencianes lluny del país on van nàixer, de perfilar el que ens puga caracteritzar com a poble, començant per la maltractada llengua. Al final es tracta ¿d'exhibir? un èxit personal, de viure una "experiència al límit" que tant fa la visques a Castelló de la Plana o a Berlín, on resulta ens ¿uneixen? un munt de tòpics ben prescindibles, que més que enorgullir-nos com a poble, fan una miqueta de vergonya. Igual molta gent ha marxat perquè ací no trobava el seu lloc al món, perquè "el seu país" els havia expulsat d'alguna manera, perquè no hem estat capaços de bastir una societat avançada, on les condicions de creixement personal i col·lectiu s'han degradat considerablement en els darrers temps, prioritzant una destrucció mediambiental difícil de justificar, el foment del turisme més devastador i un estat de celebració permanent buit i certament insuportable. 

Al seu recomanable Un pensament oblidat entre els fulls d'un quadern (Neopàtria, 2024) en Manel Alonso i Català ho sintetitza lúcidament: 172.Viure en un país en el qual del tòpic fan identitat, que confon la genuflexió amb la lleialtat, el desig amb la realitat, el caïnisme amb la religió, que de la burrera fan càtedra, cansa d'allò més.