Negocis ruïnosos

Fa uns dies a la bústia familiar deixaven un fullet amb titulars de premsa sobre els negocis de "Ximo", del Molt Honorable senyor President de la Generalitat d'ací. Tot i que sense signar, un pot imaginar la procedència de la publicació i, perquè no dir-ho, trobar a faltar més fullets sobre els negocis, per exemple, de la sra "Català". En aquest país de negocis multicolors, uns quants personatges, sembla, n'han fet prou a costa dels diners de tots.

Després de la vaga de Lletrats i Lletrades de l'Administració de Justícia, exitosa per aqueix col·lectiu, pels resultats retributius obtinguts, segons les cròniques, tot i que bastant costosa pel dret a la tutela judicial efectiva, ara els sindicats dels altres cossos funcionarials d'aqueixa administració avisa amb mobilització general si no s'atenen les seues justificades reivindicacions salarials. Si se'm convoca a fer vaga m'ho pensaré, no voldria contribuir jo mateix a més violacions de drets ciutadans, democràtics, prou malmesa tenim ja la "justícia" per aquest rodal, desprestigiada fins extrems força intolerables, cachondeo permanent. Amb un govern dels jutges a la deriva, l'anunci conegut d'una nova ciutat de la justícia a València per les "necessitats d'espai" de l'actual, tot plegat és una broma de molt mal gust. 

Aquesta bogeria col·lectiva

En diuen festes, ho justifiquen tot, qualsevol crítica esdevé atac furibund contra essències, dogmes, señas de identidad. S'apropien quasi revolucionàriament (tranquils, no arribarà la sang al riu) de l'espai públic i imposen un reglamentat programa a la resta. Alguns ho anomenen festa dels pobres, però bé que els de dalt ja s'han apropiat de ritus i procediments.  Hores de programació televisiva continuada palesen la buidor d'un espectacle repetit fins l'extenuació, tot adobat de comentaris carregats de tòpics banals i expressions d'una auto-complaença i vanitat exasperants. 

Entenc perfectament aquest estat de festa permanent ja els va bé als qui manen per perpetuar llur dominació, en soc sabedor a hores d'ara del control que comanda les masses aparentment enfervorides pel color, per l'olor a pólvora, per la desfilada permanent, pel regionalismo bien entendido (només). En la repetició del ritual no trobarem major felicitat, ni acumularem més virtut, en la crema de quilos i quilos de pólvora no abastarem cap redempció col·lectiva. 

Sé la festa, el ritual, el calendari formen part de les nostres vides... tot açò em supera, no puc per menys d'amagar-me, de recloure'm, d'aïllar-me, entenc els qui fugen. Allò del turisme, de les xifres d'ocupació, de les bones previsions meteorològiques em deixa literalment estabornit. 

Davant aquesta bogeria col·lectiva només reivindique el sentit, un cert sentit, alguna mena d'harmonia, ¿de bon gust?, de dignitat, d'alegria compartida, de gojosa celebració, però no ho veig, no ho veig per enlloc, ja transformat tot en mercaderia, en negoci, en tòpic gastat.   

Imposició

Quan aquells que han de protegir drets, també els lingüístics, abanderen la seua violació més grollera com que s'enfonsa qualsevol esforç d'entesa, de pertinença, qualsevol pretensió de convivència harmònica. Des de la imposició castellana no es pot construir una Espanya plural, on hi càpia tothom, diversa. Massa vegades hem estat testimonis de la imposició com a mètode únic d'organització social i cultural de l'estat. No em deixa altra sensació la intervenció, una altra, del president del Congrés demanant al diputat Botran passar-se al castellà, la llengua comuna. No volen, des del monolingüisme militant governen, el bilingüisme és el primer requisit, a l'altre, per abandonar la llengua pròpia. Aleshores el que es creu superior, l'intolerant és l'altre... i això quan dia a dia a la València fallera, foguerera, coetera, amaguem la llengua, la dissimulem, la marginem...