En diuen festes, ho justifiquen tot, qualsevol crítica esdevé atac furibund contra essències, dogmes, señas de identidad. S'apropien quasi revolucionàriament (tranquils, no arribarà la sang al riu) de l'espai públic i imposen un reglamentat programa a la resta. Alguns ho anomenen festa dels pobres, però bé que els de dalt ja s'han apropiat de ritus i procediments. Hores de programació televisiva continuada palesen la buidor d'un espectacle repetit fins l'extenuació, tot adobat de comentaris carregats de tòpics banals i expressions d'una auto-complaença i vanitat exasperants.
Entenc perfectament aquest estat de festa permanent ja els va bé als qui manen per perpetuar llur dominació, en soc sabedor a hores d'ara del control que comanda les masses aparentment enfervorides pel color, per l'olor a pólvora, per la desfilada permanent, pel regionalismo bien entendido (només). En la repetició del ritual no trobarem major felicitat, ni acumularem més virtut, en la crema de quilos i quilos de pólvora no abastarem cap redempció col·lectiva.
Sé la festa, el ritual, el calendari formen part de les nostres vides... tot açò em supera, no puc per menys d'amagar-me, de recloure'm, d'aïllar-me, entenc els qui fugen. Allò del turisme, de les xifres d'ocupació, de les bones previsions meteorològiques em deixa literalment estabornit.
Davant aquesta bogeria col·lectiva només reivindique el sentit, un cert sentit, alguna mena d'harmonia, ¿de bon gust?, de dignitat, d'alegria compartida, de gojosa celebració, però no ho veig, no ho veig per enlloc, ja transformat tot en mercaderia, en negoci, en tòpic gastat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada