Pel món

Ja els va bé als polítics aquest ambient de festa permanent, aquest bany de masses estabornides, movent-se com un ramat per contemplar els grans espectacles multitudinaris. No veig cap alternativa, personalment parlant, que fugir, que cercar refugi en el món particular dels llibres, la música, la llar. Sé que hi ha gent que tracta de donar sentit des de dins, que tracta de viure amb certa autenticitat celebracions i diades, però tot plegat, el conjunt, se'm presenta com un immens despropòsit. La presència de polítics manejant els fils, des del darrere, de tan gran negoci, com que no em deixa dubtes sobre la consistència del muntatge, a colp de noticiari, de comentari ací i allà, de discurs de lloança sense autocrítica, d'orgull provincià, de regionalisme submís, autonomisme desfigurat, fred dirigisme.

Hi ha un programa a la televisió dita autonòmica que cerca valencians, valencianes a diferents racons del planeta i que ha acabat essent un catàleg de disbarats, que malmeten qualsevol intent racional d'acostar-se, per una banda, a altres realitats culturals i, per una altra, de conèixer itineraris personals de valencians i valencianes lluny del país on van nàixer, de perfilar el que ens puga caracteritzar com a poble, començant per la maltractada llengua. Al final es tracta ¿d'exhibir? un èxit personal, de viure una "experiència al límit" que tant fa la visques a Castelló de la Plana o a Berlín, on resulta ens ¿uneixen? un munt de tòpics ben prescindibles, que més que enorgullir-nos com a poble, fan una miqueta de vergonya. Igual molta gent ha marxat perquè ací no trobava el seu lloc al món, perquè "el seu país" els havia expulsat d'alguna manera, perquè no hem estat capaços de bastir una societat avançada, on les condicions de creixement personal i col·lectiu s'han degradat considerablement en els darrers temps, prioritzant una destrucció mediambiental difícil de justificar, el foment del turisme més devastador i un estat de celebració permanent buit i certament insuportable. 

Al seu recomanable Un pensament oblidat entre els fulls d'un quadern (Neopàtria, 2024) en Manel Alonso i Català ho sintetitza lúcidament: 172.Viure en un país en el qual del tòpic fan identitat, que confon la genuflexió amb la lleialtat, el desig amb la realitat, el caïnisme amb la religió, que de la burrera fan càtedra, cansa d'allò més. 

Amnistia

Que no estaven disposats a passar-ne una sembla mou molta gent a agafar la bandera, a llançar-se al carrer, a seure a un estudi de televisió, a dir-la de ben grossa a una columna de diari. Que no, que havien atacat allò tan sacrosant i els responsables pagarien per tan gran ofensa. Qui amb la toga estava sotmès a l'imperi de la llei, abans de tenir-la ja es declarava insubmís. L'insult i la desqualificació, la venjança, la repressió més crua esdevenia divisa, punt de trobada de la gent d'ordre, dels éssers assenyats. Els polítics tenien per missió el govern de la república, el bé comú, elaborant lleis democràticament. Els jutges la restauració dels drets violats, aplicant les normes de tots. La ciutadania exercir llurs drets, complir llurs obligacions, des de la legítima aspiració a la llibertat personal i col·lectiva. L'amnistia era una ferramenta per restaurar el desgavell produït perquè els polítics havien deixat de fer de polítics, els jutges de jutges, els periodistes de periodistes, fins i tot els estudiosos d'estudiosos. Per tant ocasió per donar-se una altra oportunitat, per aturar-se i restaurar un terreny de joc desdibuixat, preguntar-se què va mancar i crear les condicions d'una convivència pacífica i democràtica. Quan molts no semblen disposats a fer servir l'esperit crític, l'intercanvi de parers fructífer, el diàleg constructiu, des de posicions de poder irrenunciables, patrimonials, corporatives fins i tot, no es donaran les condicions per una veritable democràcia, en això estan.