Temps dels romans

Amagat hi ha un Lleó romà. Amagades, unes pedres parlen d'un passat de legionaris, militars conqueridors. Ens ho expliquen, ens ho esquematitzen, ens ho dibuixen, com un preàmbul necessari per entendre el Lleó actual. Perquè el Lleó actual és molts Lleons, sense els que no es pot entendre.

Mire ara els edificis, mire ara els carrers, els murs, hi veig més, en un intent de donar sentit, de copsar unes línies que llangueixen, que s'esvaeixen per moments, transformant-se en ombres, en petjada temporal, en rastre enigmàtic, en pols de camí, en enderroc.

I el passat més anònim continua submergit en un llarg silenci, d'oblit i mort, d'ignorància, d'espoli, de negació, de desfeta, projectant-se en toponímia, en costums, en paisatges, en rostres, en noms i cognoms, en dites, fossilitzat. 

La imaginació tracta de fer llur propi camí. La imaginació inquieta que abraça el buit, explorant territoris on la raó no abasta amb llurs explicacions. 

De papers

Era això: no pagar imposts, i els que paguen els altres repartir-nos-els nosaltres. Sense que es note, fent apel·lacions a la moral, sempre amb allò que déu està amb nosaltres i bla, bla, bla...

M'emporte els diners al Panamà, ben lluny del país que tant m'estime, amb la bandera del qual m'embolique ara sí, ara també. Se me'n fot que no funcione la sanitat, l'ensenyament, ¿qui ha dit públic?, si nosaltres ho tenim tot pagat, pagat amb els diners blanquejats, els diners negres, els de la caixa B. La banca guanya.

I damunt hem de riure'ls les gràcies, veure'ls a la televisió pública i a la privada, cantar les seues cançons, ballar-los els acudits, plorar-los les seues breus estades als centres penitenciaris de l'estat. 

I els polítics aprofitant-se dels càrrecs per enriquir-se, per repartir riquesa entre els seus, fent la demagògia més neguitosa, empastifats a tothora d'indignitat, dient mentides arreu per tapar i amagar, per dissimular. Quina vergonya! Gents de bé i honor, de bona família, de cognoms compostos i amb guionet.

Més de papers. Les autoritats europees, ho hem sabut aquests dies, han decidit  deixar de fabricar el bitllet més gran: el de 500 euros. Bo és saber-ho. Conten que la dona d'en Matas va intentar pagar una lletuga amb un paper d'aquests, es veu que no tenia solt la senyora, acostumada a gastar-se els doblers en graneretes de luxe per als lavabos del seu palau palmesà. La gent crítica de l'illa gran, mostra les fites del despropòsit guiant als visitants granereta en mà, com si d'un guia turístic es tractés, en un exercici d'aprofundiment en el coneixement de les restes de la desfeta.

Per si fos poca cosa, al juny s'ens ha convocat novament a posar la papereta dins la urna. I deien que el paper s'anava a acabar, paper zero, sembla patiran novament els boscos... i els electors i les electores. Quin paper han fet els polítics i les polítiques! Per cert, que l'obra ens ha costat un ull de la cara i la propera funció la representaran els mateixos actors, les mateixes actrius.

A hores d'ara no sé si posar-me a repartir mocadors de paper al costat d'un semàfor, passar-me amb totes les conseqüències a la cultura digital o retornar a l'estricta obediència analògica, instal·lat entre prestatges farcits de volums bellament enquadernats, totalment resignat a no veure en la vida un bitllet de cinc-cents euros, definitivament descartat qualsevol viatge a un paradís fiscal o no, esperant algú em faça arribar una rosa de paper.