Ressaca electoral

La ressaca electoral ens deixa la gojosa victòria d'en Ribó a l'ajuntament del cap i casal, la confirmació del pensament que el manteniment de regidors (3) del Compromís al poble ja era un bon resultat, i el seu lema municipal imparables deixaria pas a l'avancem més contingut dels socis de govern, tot i que no sabem exactament fins on a hores d'ara, segurament fins enlloc. M'ho mirava tot plegat convençut aquests resultats ja s'han donat abans al poble, caldrà revisar les sèries històriques em deia abans de la pèrdua d'un regidor del PP en favor dels taronges, la història, si més no electoral, es repeteix cíclicament: tornàvem als vuitanta? L'empenta de l'onada dels dits socialistes valencians ha arribat fins aquest diumenge magnífic de maig, no sense notables entrebancs a l'acostament al col·legi electoral, on els crits de l'afició valencianista portaven la celebració copera fins al deliri, ni més ni menys que contra el Barça d'en Messi, formació futbolística en hores baixes des d'allò que coneixíem com Els Quatre de Liverpool. Maig porta unes brises reparadores, una temperatura ben agradable, de bon dormir a les nits, ambient ben propici per llegir al terrat cercant el raser de les plantes abundants, entretenir l'oïda amb els cants dispersos d'un teuladí, un estornell, la vista amb el vol acrobàtic d'una oroneta.

Comptant els vots (1)

Un, imagina, que aquell dimecres 15 de juny de 1977, dia de les primeres eleccions dites democràtiques des de la mort del dictador, van parar les taules electorals (en diuen meses) a les dependències de l'edifici del vell ajuntament, enderrocat, a major honor i glòria del patrimoni desaparegut, fa ja alguns anys. Si més no, allà s'ubicà normalment el col·legi electoral municipal i d'aleshores un no recorda gran cosa, tot i que formava part de les 2131 ànimes censades al municipi, però no de les 1432 amb dret a vot. Un espectacular 87,22% del cens (xifra més alta de participació a unes eleccions generals fins 2016) va acudir a la convocatòria per configurar un congrés nou de diputats i diputades (la participació al total estatal es situà en un 78,83%), l'abstenció local es quedà en un magre 12,78% (21,17% a tot l'estat): que hi havia ganes de participar, vaja.

De les dades que facilita al curiós o a la curiosa el Ministeri de l'Interior del govern de les Espanyes, es dedueix, d'un simple recompte, es van presentar 19 candidatures a la circumscripció provincial de València, la nostra. 441 bonrepostins i mirambellans i bonrepostines i mirambellanes van votar al PSOE, la llista més votada aquell jorn (30,8% del cens), per cap a l'AET, Agrupación Electoral de Trabajadores, única formació que no va rebre sufragis del veïnat. El PSOE obtingué aquell dia set diputats provincials.

La segona força més votada va ser la del President (entre 1976 i 1981) Suárez, la Unión de Centro Democrático, recollint 352 vots (24,58% del cens). Per darrere dels centristes el Partido Comunista de España va ser l'opció triada per 108 veïns i veïnes (7,54% del cens). Si fem comptes un 62,92% del cens votà a tres candidatures de les 19 que es van presentar, aquestes per tant es van emportar més de la meitat dels suports. Les dues formacions esmentades van obtenir 5 i 1 diputats respectivament per la circumscripció valenciana.

Un total de set formacions (21,24% del cens) van obtenir més de deu vots, amb més pes electoral les tres primeres (més de cinquanta vots cadascuna), es tractava de: Coalición Electoral Equipo de la Democracia Cristiana (96), on s'integra la Unió Democràtica del País Valencià (participació destacada pel professor Aguiló, al seu estudi El vot nacionalista al País Valencià, publicat per la Fundació Jaume Bofill dins el primer volum d'actes de Col·loqui de Sociologia Electoral celebrat a Barcelona els dies 21 i 22 d'abril de 1978, pàgina 56),  Partido Socialista Popular-Unidad Socialista (89), Alianza Nacional 18 de Julio (63), Partit Socialista del País Valencià (20), Federación de Partidos de Alianza Popular  (15), Reforma Social Española (11) i Asociación Nacional para el Estudio de Problemas Actuales (10). Dels partits relacionats van obtenir sengles diputats valencians AP i el PSP.

Finalment huit candidatures van obtenir entre 1 i 9 vots (2,42% del cens): Alianza Socialista Democrática (9), Falange Española de las Jons Auténtica (7), Federación Laborista (3), Candidatura Independiente (3), Asociación Círculos José Antonio (2), Partido Radical Socialista de Valencia (2), Frente Unidad de los Trabajadores (2), Frente Democrático de Izquierdas (2). Cap d'aquestes formacions va obtenir diputats valencians.

Dir, perquè també són dades del procés electoral, que a les dades ministerials s'hi reflexen, dos vots en blanc i dotze nuls.

Amb aquestes eleccions s'inicia la rotunda hegemonia del PSOE a les eleccions al Congrés de Diputats al nostre municipi, que abastarà els darrers anys de la dècada dels setanta, i les dues dècades següents, set convocatòries consecutives (1977, 1979, 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996), trencada finalment pel PP l'any 2000. 

El comportament electoral del poble es situaria clarament en el que apuntava el professor de la UAB en Josep M. Vallès, per aquestes eleccions per al conjunt de l'estat: participació alta, grau elevat de concentració del vot, orientació moderada d'aquest, irrupció poderosa de l'esquerra, representació desigual de les reivindicacions nacionals.

Fonts consultades: Ministeri de l'Interior del Govern d'Espanya, Distribució territorial del vot a Espanya entre 1977 i 1982: un comentari de geografia electoral. Josep M. Vallès (publicat dins El comportament electoral a l'Estat espanyol (1977-1982), DD.AA., Barcelona, 1984) i Wiquipèdia.

Lluitadores, lluitadors

La Julianne Moore crec sembla broda el paper de Gloria a la, diria, molt recomanable Gloria Bell (Sebastián Lelio). A hores d'ara tinc encara ben present la cinta, tot i haver passat quasi vint-i-quatre hores del visionat. I més que pel personatge interpretat per ella, dona madura, bellíssima, que viu sola, que té dos fills, de la que coneixem la mare, a qui agrada cantar mentre condueix, treballadora, que ix a ballar dissabte a la nit,  haig de dir m'he sentit identificat amb l'Arnold (John Turturro), l'home al que coneix durant una de les nits de ball, amb qui tindrà una relació i que es comporta, no trobe una altra paraula, com un capullo: és a dir com un immadur que se la deixa plantada, ben plantada. La independència de la protagonista, el seu caràcter lluitador, el no renunciar a res del que la vida pot oferir-li, la llibertat a la que aspira, es presenten davant l'espectador amb bastant versemblança: Dona americana? Dona del nostre temps?

Vinc llegint els darrers dies el recull d'articles publicats en premsa periòdica a finals de la primera dècada del segle de n'Albert Ferrer i Orts que porta per títol El meu mapa del món. Conec personalment l'Albert des de fa un grapat d'anys, des dels temps d'activitat gojosa al Centre d'Estudis de l'Horta Nord, vaig llegir fa algun temps el seu recopilatori Fum de boja, i és d'aquestes persones inquietes, lluitadores de les que sempre hi ha alguna cosa a aprendre, la companyia de la qual és impagable, per la bonhomia i pel coneixement que transmet amb passió i perseverança. Dit açò als articles compilats trobem a la persona cartografiada, projectada sobre un ric i variat plànol d'inquietuds, pensaments i reflexions, propostes i contra-propostes, fent bona la proposta que encapçala el volum. Hi trobarem al mestre, al professor, a l'estudiós de l'art, a l'home d'esperit cívic i constructiu, al crític documentat, al veí del seu poble Meliana i l'habitant sensible de l´Horta, al ciutadà del país que sap com el voldria. Una sort conèixer-lo i una sort llegir-lo. Exemple de perseverança i combat diari per fer d'aquest món un lloc més habitable. 

Reaccionant

En campanya electoral tot sembla valer per aconseguir vots. Els polítics, les polítiques semblen aprofitar tot allò que els pot donar suports en la seua cursa pel càrrec. Veritablement, arriba un moment no acabes d'entendre si fan les coses per la comunitat o en benefici propi o per ambdues motivacions. La vocació de servei públic deuria ser un fi per ell mateix i estan de més personalismes i medalles. Deixem en mans dels representants a les institucions la presa de decisions i nosaltres des de fora critiquem, posició còmoda quan van mal dades, però segurament llunyana de formes democràtiques de participació i control, la democràcia és més que això. Demane als qui em representen que sempre siguen al tall, que l'autocomplaença i  el mirar-se al melic són propis d'altres temps que un volgués feliçment superat. L'assaig de comportaments caciquistes sobra.  

Del que no en tinc dubte és que el sistema fa aigües per totes bandes, que em produeix neguit tanta paraula buida, tant de mercadeig, tanta figuració postissa. El resultats electorals són els que són i a partir d'ells els gestors del vot, de les majories i minories faran la seua, que igual en algun moment pot ser la nostra. Serà d'ací un temps, pensem, quan amb el vot o sense el vot tornarem a dir alguna cosa. Llegia a eldiario.es una entrevista a Íñigo Errejón i en la seua anàlisi sobre la trajectòria del projecte Podem apuntava, entenia jo mateix, la pèrdua de transversalitat, el seu arraconament a l'esquerra actual, com a situació on es troba en l'actualitat. Un periodista de Público escrivia en rèplica a la derechita cobarde sobre la izquierdita cobarde. Bo, igual es posa de manifest un cert tactisme, una manca de valentia per empentar les forces de progrés envers un veritable moviment de canvi, i aquest, per mi, no és altra cosa que la construcció d'una nova societat des de la llibertat i els drets individuals i col·lectius.

Parlant de vot, les decisions de la Junta Electoral respecte de la candidatura d'en Puigdemont, no fan altra cosa que augmentar les meues ganes de votar aqueixa candidatura, no tant pel que farà al parlament europeu, com a manera de recolzar el seu dret i llibertat a presentar-se. Pura reacció d'indignació davant la politització d'un ens que s'allunya de la seua funció arbitral.