Un, imagina, que aquell dimecres 15 de juny de 1977, dia de les primeres eleccions dites democràtiques des de la mort del dictador, van parar les taules electorals (en diuen meses) a les dependències de l'edifici del vell ajuntament, enderrocat, a major honor i glòria del patrimoni desaparegut, fa ja alguns anys. Si més no, allà s'ubicà normalment el col·legi electoral municipal i d'aleshores un no recorda gran cosa, tot i que formava part de les 2131 ànimes censades al municipi, però no de les 1432 amb dret a vot. Un espectacular 87,22% del cens (xifra més alta de participació a unes eleccions generals fins 2016) va acudir a la convocatòria per configurar un congrés nou de diputats i diputades (la participació al total estatal es situà en un 78,83%), l'abstenció local es quedà en un magre 12,78% (21,17% a tot l'estat): que hi havia ganes de participar, vaja.
De les dades que facilita al curiós o a la curiosa el Ministeri de l'Interior del govern de les Espanyes, es dedueix, d'un simple recompte, es van presentar 19 candidatures a la circumscripció provincial de València, la nostra. 441 bonrepostins i mirambellans i bonrepostines i mirambellanes van votar al PSOE, la llista més votada aquell jorn (30,8% del cens), per cap a l'AET, Agrupación Electoral de Trabajadores, única formació que no va rebre sufragis del veïnat. El PSOE obtingué aquell dia set diputats provincials.
La segona força més votada va ser la del President (entre 1976 i 1981) Suárez, la Unión de Centro Democrático, recollint 352 vots (24,58% del cens). Per darrere dels centristes el Partido Comunista de España va ser l'opció triada per 108 veïns i veïnes (7,54% del cens). Si fem comptes un 62,92% del cens votà a tres candidatures de les 19 que es van presentar, aquestes per tant es van emportar més de la meitat dels suports. Les dues formacions esmentades van obtenir 5 i 1 diputats respectivament per la circumscripció valenciana.
Un total de set formacions (21,24% del cens) van obtenir més de deu vots, amb més pes electoral les tres primeres (més de cinquanta vots cadascuna), es tractava de: Coalición Electoral Equipo de la Democracia Cristiana (96), on s'integra la Unió Democràtica del País Valencià (participació destacada pel professor Aguiló, al seu estudi El vot nacionalista al País Valencià, publicat per la Fundació Jaume Bofill dins el primer volum d'actes de Col·loqui de Sociologia Electoral celebrat a Barcelona els dies 21 i 22 d'abril de 1978, pàgina 56), Partido Socialista Popular-Unidad Socialista (89), Alianza Nacional 18 de Julio (63), Partit Socialista del País Valencià (20), Federación de Partidos de Alianza Popular (15), Reforma Social Española (11) i Asociación Nacional para el Estudio de Problemas Actuales (10). Dels partits relacionats van obtenir sengles diputats valencians AP i el PSP.
Finalment huit candidatures van obtenir entre 1 i 9 vots (2,42% del cens): Alianza Socialista Democrática (9), Falange Española de las Jons Auténtica (7), Federación Laborista (3), Candidatura Independiente (3), Asociación Círculos José Antonio (2), Partido Radical Socialista de Valencia (2), Frente Unidad de los Trabajadores (2), Frente Democrático de Izquierdas (2). Cap d'aquestes formacions va obtenir diputats valencians.
Dir, perquè també són dades del procés electoral, que a les dades ministerials s'hi reflexen, dos vots en blanc i dotze nuls.
Amb aquestes eleccions s'inicia la rotunda hegemonia del PSOE a les eleccions al Congrés de Diputats al nostre municipi, que abastarà els darrers anys de la dècada dels setanta, i les dues dècades següents, set convocatòries consecutives (1977, 1979, 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996), trencada finalment pel PP l'any 2000.
El comportament electoral del poble es situaria clarament en el que apuntava el professor de la UAB en Josep M. Vallès, per aquestes eleccions per al conjunt de l'estat: participació alta, grau elevat de concentració del vot, orientació moderada d'aquest, irrupció poderosa de l'esquerra, representació desigual de les reivindicacions nacionals.
Fonts consultades: Ministeri de l'Interior del Govern d'Espanya, Distribució territorial del vot a Espanya entre 1977 i 1982: un comentari de geografia electoral. Josep M. Vallès (publicat dins El comportament electoral a l'Estat espanyol (1977-1982), DD.AA., Barcelona, 1984) i Wiquipèdia.
Finalment huit candidatures van obtenir entre 1 i 9 vots (2,42% del cens): Alianza Socialista Democrática (9), Falange Española de las Jons Auténtica (7), Federación Laborista (3), Candidatura Independiente (3), Asociación Círculos José Antonio (2), Partido Radical Socialista de Valencia (2), Frente Unidad de los Trabajadores (2), Frente Democrático de Izquierdas (2). Cap d'aquestes formacions va obtenir diputats valencians.
Dir, perquè també són dades del procés electoral, que a les dades ministerials s'hi reflexen, dos vots en blanc i dotze nuls.
Amb aquestes eleccions s'inicia la rotunda hegemonia del PSOE a les eleccions al Congrés de Diputats al nostre municipi, que abastarà els darrers anys de la dècada dels setanta, i les dues dècades següents, set convocatòries consecutives (1977, 1979, 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996), trencada finalment pel PP l'any 2000.
El comportament electoral del poble es situaria clarament en el que apuntava el professor de la UAB en Josep M. Vallès, per aquestes eleccions per al conjunt de l'estat: participació alta, grau elevat de concentració del vot, orientació moderada d'aquest, irrupció poderosa de l'esquerra, representació desigual de les reivindicacions nacionals.
Fonts consultades: Ministeri de l'Interior del Govern d'Espanya, Distribució territorial del vot a Espanya entre 1977 i 1982: un comentari de geografia electoral. Josep M. Vallès (publicat dins El comportament electoral a l'Estat espanyol (1977-1982), DD.AA., Barcelona, 1984) i Wiquipèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada