He viatjat apressadament per les ciutats invisibles de les que li parla en Marco Polo a Khubilai Khan. M'he acostat a les Conjectures, consideracions i altres reguinys d'en Manel Hurtado. He seguit els raonaments del pessoà banquer anarquista i torne als contes d'en Sergi Pàmies embolicat en una gavardina que em sembla porta amb força art, tot i trobar-nos en el temps d'anar mig despullats i no fer servir l'esmentada prenda ni per casualitat.
L'estiu m'ha trobat a les restes de la Imperial Tàrraco, recorregudes per fileres de turistes desfeïnats, passa-volants, molts dels quals diria provinents de la llunyana Rússia, devots del temple de totes les botigues de la Rambla amb noms presidencials. Necessitava aquesta calorada, aquest aterratge vora mar, entre vaixells a l'espera davant el port més inflamable, un poc com jo mateix.
El corredor mediterrani deixa de córrer a Vandellós, ja ho sé bé, l'arribada a la primera de les capitals catalanes des del sud, passades Tortosa i Amposta, es fa esperar massa i la que encara és via única esdevé camí estret, només salvable per algunes vistes sobre certs racons aparentment verges, si més no a la construcció desfermada de segones residències.
El juliol s'acaba amb l'agredolça maniobra d'investidura d'un guanyador d'eleccions gens disposat al pacte, tot exposats a una mediocritat de líders i maneres de fer que entenen la política com un joc, ja del tot llunyana de persones i propostes de construcció social justa. La decepció em pot portar a dir no votaré si convoquen eleccions anticipades, a ells la frustració no els impedirà de presentar-s'hi.
