Espectador inquiet

En veure al Talia L'electe (versió valenciana, L'Horta teatre, de Juli Disla sobre text de Ramon Madaula, dirigida per Carles Sanjaime) un té la sensació es fa bon teatre al país. Dos actors creïbles n'Alfred Picó i en Josep Manel Casany ofereixen una notable representació amb moments per l'humor, per la reflexió, en un gradual aterratge sobre els temes del poder i els individus, de la política i la societat. Anem força necessitats de teatre de qualitat, de propostes rigoroses, de programacions coherents i dotades de continuïtat, un intueix aquest és el camí, i se'ns demana als espectadors compromís amb sales i companyies, a les empreses ofertes de nivell, a les institucions complicitats i empenta.

A The night of the hunter de Charles Laughton que podien veure aquests darrers dies a la filmoteca valenciana els xiquets, les xiquetes tenen un paper destacat, tot i la projecció desmesurada del malvat personatge de Robert Mitchum sobre el conjunt de la història. Plantejada com una mena de lluita entre bé i mal, amor i odi, innocència i manipulació, la cinta no deixa indiferent ningú mantenint una tensió constant al llarg de tota l'exposició. Societat malalta la que ens mostra on les primeres víctimes són els més menuts, la supervivència dels quals ve a ser cosa seua. Un sospita la religió no surt massa ben parada, sobretot en mans de manipuladors sense escrúpols, alhora que els valors humans més valuosos resten defensats per resistents quasi marginals.

Amèrica. Un riu

A l'agost en Josep Piera recomanava des de l'illa de saviesa del seu article setmanal a Levante-emv Amèrica endins de la Lourdes Toledo. Aquest volum premiat i publicat dins la interessant col·lecció Textures m'acompanya des de diumenge, quan em disposava a agafar un Talgo que devia eixir des de Múrcia, però que ho feia des de València Nord i que arribava més d'una hora tard a la meua destinació catalana: seria feixuc d'explicar el retard, però penseu en pluja, viatgers del sud en autobús fins la capital valenciana etcètera i podeu fer-vos-en una idea. Al viatge en metro des d'Almàssera fins l'estació Xàtiva una xica anava perdent tapers en obrir-se les portes del vagó, li'n vaig replegar un abans de baixar i la vaig ajudar a penjar-se la motxilla mentre eixia atrafegada; a l'arribar a Tarragona m'oferia a compartir l'únic taxi de la parada amb una altra xica arribada amb el tren de la bruja (va dir-li ella) després que jo mateix, el xofer, alcoià declarat, ens portà a les nostres destinacions finals pagant a mitges la carrera. Avui mateix he comprat un altre bitllet pel mateix tren de la bruja, no tinc solució. Com deia, el llibre arribà amb el viatge ferroviari i l'estada d'aquesta professora valenciana a la ciutat de Santa Fe, Nou Mèxic, EEUUAA, es desplegà davant meu com tot un pou de reflexions sobre els viatges, la vida en un altre lloc, la literatura i els llibres, les rutines, l'ensenyament i la burocràcia d'aquell país, els canvis del temps Trump, les sensacions del candidat Sanders.

Un viatge diferent va ser el proposat per en Julio Llamazares al seu El río del olvido riu Curueño amunt, per tot un seguit de pobles de la muntanya lleonesa. Aquest acostar-se a la muntanya buidant-se, a peu i motxilla al muscle, se'ns ofereix com un cant a la bellesa dels indrets recorreguts, alhora que com una mirada profunda sobre el que troba als llogarets visitats. La soledat té un protagonisme destacat, igual que els personatges que l'acolliran, que el rebran, amb els que es creuarà ací i allà, en la seua lluita per una supervivència difícil, la d'aquells que han restat al país que els va veure nàixer, amb complicitats, confidències, desconfiances davant l'estrany també, després de la marxa de molts altres que ja no tornaran mai més. El viajero lluny del que pot ser un turista apareix amb discreció i amb la pretensió de contar, entenc que sabedor encara el que se li mostra paga la pena de ser-ho, però que s'esgota.

Diades sentenciades

Els autobusos porten senyeres, alguns establiments les han situades a llocs visibles, als trens gent amb la samarreta de la diada es dirigeix fins Barcelona, a una casa modernista de Reus s'han despenjat luxoses banderes quadribarrades, un grup de ciutadans recorda amb una pancarta que Catalunya tot l'any és Espanya, uns joves assenteixen amb frases de suport, un conductor saluda la concentració amb el clàxon, l'estelada de la finestra pròxima ha desaparegut i pense el veí es manifesta amb ella, a alguns habitatges apareixen més senyeres.

Els qui demanen una diada de tots i totes sospite no faran el mateix per la pròxima fiesta nacional. La fiesta d'aquest any vindrà amb sentència, la que s'ha d'acomplir, diuen que també amb la decisió judicial sobre el cos del dictador.  

Desastres quotidians

Luis Tosar encapçala el repartiment d'actors dirigits per Paco Plaza a l'acabada d'estrenar als cinemes Quien a hierro mata. Títol carregat d'intencions com a mínim inquietants i sinistres que les imatges s'encarreguen de certificar. Precisament la venjança plana sobre les vides torturades dels protagonistes, el cuidador de gent gran, el traficant moribund, els fills despietats d'aquest. Que aquest còctel acabarà en esclat de pirotècnia gens agradable se sap només fer-se fosca la sala. Que la violència només genera més violència es posa de manifest amb poques concessions a la tendresa o la solidaritat. En la lluita per la supervivència tot sembla valer i la dominació dels instints més primaris és assignatura pendent dels humans. 

En Francesc Marc Álvaro des de les fulles de la Vanguardia catalana sembla encertar-la en apuntar la causa dels comportaments negociadors d'en Sánchez als seus assessors, més pendents de l'estadística i els sondejos, que no al que podem anomenar l'interès general. Pel periodista açò condueix al desastre, tots els mèrits del guanyador d'unes primàries de partit, la força de la militància s'esvaeixen en encomanar-se cegament als gurús de la tendència.

Les imatges del començ de l'any judicial provoquen una barreja de por i inquietud, subratllada per l'exhibició sinistra, quasi militar, de togues i medalles per damunt del bé i del mal, preparada per jutjar i executar allò jutjat.

En la memòria per sempre més

En qüestió de molt poc de temps hem conegut les notícies de les morts de tres persones vinculades a les lletres, a la reivindicació cívica, l'activisme social. Són persones d'insubornable dedicació al país, a la gent, al territori, conegudes, pròximes, de tarannà obert, cultes, sàvies també després de molt de temps aprenent i ensenyant. Carme Miquel, Llorenç Giménez, Cristòfol Martí viuran per sempre en l'obra que ens han llegat, també en la memòria dels moments compartits gojosament.

Mercaderies

Portem setmanes escoltant allò del mercat de fixatges del món futbolístic. Les notícies dites esportives s'han centrat desvergonyidament en la compravenda de jugadors per quantitats astronòmiques. La devoció dels aficionats pels esportistes sembla correlativa al preu de les operacions. Reduït a mercadeig pur i dur el tracte rebut pels jugadors, un es pregunta com no es denuncia aquest impresentable esclavatge contemporani, tot dient-li a les coses pel seu nom per començar.