Il·lusió

Merlí és d'aqueixes sèries televisives que enganxen, encertadíssima emissió de l'actual televisió pública valenciana, recomanable per veure en família al sofà del menjador on passen tantes coses encara. Magnífica idea dels creadors i creadores la d'acostar-se al pensament filosòfic i a la seua indiscutible vigència i validesa, en aquest món d'homo mobilis que ens ha tocat habitar, alhora que a l'edat juvenil on suren tantes il·lusions, alhora que contradiccions. El professor de filosofia ens planteja preguntes i, d'alguna manera, es presenta com a mestre que estima els deixebles pel que rep d'ells, alhora pel que els dóna, apel·lació a un respecte que, sincerament, costa de veure pel nostre voltant. Honestedat impagable la dels personatges: equilibrats, ben construïts i perfilats, molt creïbles.

Darrerament hem vist a la petita pantalla dos polítics amb gos: el guanyador de les darreres eleccions generals del Regne Unit de la Gran Bretanya, aquest durant la jornada electoral de dijous passat, i el dimitit president d'aquell partit d'uns quants lliures i iguals a ells mateixos, devots fins al fanatisme de la sacrosanta unitat nacional i prou. Açò del gos tindrà alguna explicació, tot i que la política com que tindria que anar més de persones, i els drets i deures d'aquestes, que de mascotes, sabedors els animals han de ser tractats de manera respectuosa, lluny de conductes degradants, poc o gens humanes, tot hi ha que dir-ho: guau.  

La proposta publicitària d'uns grans magatzems pel Nadal és allò de què La il·lusió ho canvia tot, tot i tot, caldria afegir o, en tot cas, llegir manipulació on posa il·lusió o, fins i tot, desil·lusió, la que han sembrat uns quants, certament, després d'inacabables campanyes electorals. Crec recordar la mateixa il·lusió va ser proclamada fa un temps com el millor regal, i a mi ja em va bé. Per si no ho veiem prou clar, alguns governants s'han empenyorat en il·luminar places i carrers, contribuint, un poc més, a la contaminació lumínica del planeta, en cursa desfermada per guanyar el premi de la ciutat més il·luminada durant el Nadal, i ací la il·luminació si no ho canvia tot almenys permet veure les coses un poc més clares. 

A l'altra banda de l'oceà

L'erosió publicat per l'editorial minúscula ens acosta de la mà del seu autor, Antoni Martí Monterde, a una visió molt particular de l'Argentina, de les ciutats de Buenos Aires i Rosario més concretament. No és cap llibre de viatges, tot i explicar-nos la particular estada de l'escriptor de Torís, no és cap guia de recomanacions de llocs que cal visitar. No, no va d'això la proposta. Diria estem més prop del dietari, del quadern on recollir impressions i sensacions, recerques personals, pensaments, troballes, aforismes fins i tot, de l'exercici assagístic. El propi autor esdevé d'alguna manera personatge que observa des de darrera la finestra del cafè tassa en mà, o resseguint els rastres dels desballestats ferrocarrils argentins, que llegeix críticament Pla, Gómez de la Serna, Borges o Macedonio Fernández a propòsit d'aquell país en aquell país. Es pot instal·lar per moments en el lector un no saber on es va, ni per on es va, fascinat per una exposició desbordant sense quasi referències d'espai i temps, deixant-se portar per trobades literàries, per situacions estranyes enmig d'un escenari crepuscular.