El dolor que provoquem els humans. La destrucció que devasta el món que hem creat. La necessitat, el constant repte que tenim de tancar les ferides, de guarir les malalties que ens devoren per dins. Mirar-se a la cara, pronunciar les paraules. Preparar-se per mirar-se a la cara, per dir els mots. D'això va MASS, ¿missa?, (d'alguna manera, pense avui, també Maixabel de la Icíar Bollaín). També de la supervivència, de continuar, del sentit. Uns éssers destrossats per la pèrdua del més valuós, els fills, han de tirar endavant amb llurs vides i fan la passa valenta de seure a taula amb l'altre. Ací rau la humanitat, en l'enfrontament del conflicte entre persones adultes, tot i la constatació del sorollós fracàs institucional. Cada dia que passa sense seure, sense escoltar l'altre, sense un intent sincer de construcció, de convivència és una pèrdua difícilment reparable. Les paraules diàleg, diplomàcia, negociació les estem buidant de sentit, empenyorats com estem en la lluita, en la confrontació, en la guerra, en l'anihilació de l'altre, en la submissió incondicional. S'ha de dir prou, hem de dir prou, deixar enrere l'espiral de destrucció, desplegar totes les estratègies necessàries per evitar tanta pèrdua humana injustificable, totes les morts innocents. L'odi, el ressentiment, la venjança no són camí, no fonamentaran mai res sòlid, sense entendre-ho no hi ha futur, no hi ha humanitat, progrés si volem dir-ho així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada