Ens anem descobrint a poc a poc el rostre, farts ja d'una ocultació parcial que s'allargava massa. A cara descoberta tornem a ser qui érem? Un, sospite, ja no és el mateix que un bon dia començà a tapar-se del virus maleït en eixir de casa cada matí. Segurament s'imposa ara un nou reconeixement, una mena de recomposició de les relacions amb éssers parcialment coneguts, parcialment desconeguts. Costarà uns dies, setmanes tornar a donar la cara, a saber-nos en la imatge completa reflectida a l'espill. La por continuarà retenint la mascareta sobre les boques d'uns quants, per d'altres el despreniment serà presa de posició incontestable per mostrar-se sense ocultació. Llegir els llavis, somriure, gaudir de la contemplació de la totalitat del rostre esdevindran, si bé al principi estranyament, part de la comunicació humana, temporalment interrompuda per unes restriccions a hores d'ara ja bastant feixugues. La primavera segurament potenciarà aquest despullar-se progressiu de nas cap a baix i respirarem millor, bategarà amb una miqueta més de força el cor fatigat de tantes ordres i contra-ordres pandèmiques, ara posa-te-la, ara treu-te-la. I s'alliberaran les boques i els llavis, voldran besar, voldran dir i amb cada alenada recuperarem, espere, el flux d'una existència que volien retallada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada