Guerra total

La sensació, de fa temps, és que espanyol és quelcom més que tindre un dni. La sensació, de fa temps, és que hi ha una dreta que creu el poder legítim és el de la dreta, no el que donen els vots, ni les majories que es puguen conformar al marge de la dreta. La sensació, de fa temps, la sagrada constitució és de lectura única, la seua. Quan la líder dretana diu ser més valencià vol dir ser més espanyol o quan les senyes d'identitat són les que direm per llei que són, doncs que de llibertat un en veu ben poca. Quant d'odi i sectarisme en les declaracions, quin menyspreu, sense un gram d'autocrítica, sense un bri de racionalitat, tot val per atacar l'altre, per destruir-lo. 

Entre la tristesa i un cert humor passen els dies, veient com al nostre voltant el món conegut s'enfonsa, amb cada pèrdua, amb cada silenci, sense cap explicació. Resten apel·lacions a la resistència, resten alguns moments de lucidesa o d'esclats fugissers del que es pot intuir com a bellesa. L'amargor plana entre el passatge  nombrós de l'autobús, el ciutadà emprenyat al taulell de l'oficina pública. De tant en tant un somriure còmplice fa albirar espurnes de remotes possibilitats d'arribar a algun territori habitable, on intentar la sembra. Tot plegat es fa malbé i tornem enrere, estacant-nos fins rossegar el fang, restant immòbils, sense poder pronunciar paraula. 

Precàriament ens fan arribar a una entesa quotidiana amb el fracàs, abandonats a una impotència que rebenta  en frustracions múltiples i llavors s'instal·la entre nosaltres la ferida i l'hemorràgia indeturable. 

  

Ressaca

Ressaca del dia després. Quan tothom es retrata en el seu valencianisme al diari, a la televisió, al carrer, a la taula. Alguns semblen a punt d'escriure un  trist Nosotros, los valencianos que un sospita ho diu tot, d'altres igual són a punt d'escriure Vosotros, "els valencians", situats miserablement sobre les despulles d'un passat, que no és clar fos gloriós, i d'altres no diran, no escriuran res, no se sap si ja a hores d'ara  desfigurats o simplement ultrapassats per tanta escenografia buida, per tant de discurs postís i insuportable.  

I el president del òrgan de govern dels jutges i jutgesses, el Consejo, quatre anys després de caducat el mandat, plega, a més a més emprenyat. Podríem pensar a l'administració de justícia allò de la interinitat, de la provisionalitat és consubstancial, fonament de tantes fragilitats. I llegim no pot suportar més la manca d'acord per renovar l'òrgan. Doncs, per què no va marxar el dia següent de tenir el càrrec caducat? Doncs no, tot i la caducitat es van fer desenes de nomenaments, precisament conservadors... Hipòcritament, molt, no s'aturen en judicialitzar la política, mentre critiquen la politització de la justícia, confonent cegament independència i imparcialitat, enjudiciar amb legislar, obviant la legitimitat els ve donada per la llei, expressió de la voluntat popular, no per cap pertinença a una casta suprema, superior, confonent autonomia amb manca de controls interiors i exteriors.

Els míssils de Putin són pura venjança. Ara destrosseu el meu pont, ara mate uns quants dels vostres. Les mans tacades de sang, cada dia que passa manca més de qualsevol justificació cada agressió, cada mort, cada complicitat.  

La campanya

Ho constate quotidianament: el rebuig pel valencià. La campanya per excloure de l'àmbit públic la llengua ve de lluny i s'ha endinsat en el pensament de manera profunda, ben treballada per grups dominants de la nostra societat. El primer que sobta és com s'amaga la llengua, el segon com es reacciona davant la seua manifestació, vista sovint, pels més ignorants especialment, com una amenaça a l'statu quo. Particularment trist és el paper d'aquells, d'aquelles que han renunciat al valencià o es troben en procés d'oblit de l'idioma matern, així com la tirallonga de prejudicis i arguments que exposen per explicar el seu posicionament, no exempt d'allò descrit com a auto-odi, comportament del tot punt rebutjable, sovint fregant la irracionalitat més estúpida. Per als qui encara mantenim certa diguem-ne consciència o algun sentit de dignitat cultural, tot plegat fa sentir una estranya tristesa, barreja de frustració, sentiment de pèrdua irreparable. Avui, per exemple, en Feijóo, diu Levante, critica el terme País Valencià, a propòsit d'una iniciativa al Senat de les Espanyes de prohibir el corònim, que no fa més que continuar aquella campanya de la que parlava, en això estan.