La sensació, de fa temps, és que espanyol és quelcom més que tindre un dni. La sensació, de fa temps, és que hi ha una dreta que creu el poder legítim és el de la dreta, no el que donen els vots, ni les majories que es puguen conformar al marge de la dreta. La sensació, de fa temps, la sagrada constitució és de lectura única, la seua. Quan la líder dretana diu ser més valencià vol dir ser més espanyol o quan les senyes d'identitat són les que direm per llei que són, doncs que de llibertat un en veu ben poca. Quant d'odi i sectarisme en les declaracions, quin menyspreu, sense un gram d'autocrítica, sense un bri de racionalitat, tot val per atacar l'altre, per destruir-lo.
Entre la tristesa i un cert humor passen els dies, veient com al nostre voltant el món conegut s'enfonsa, amb cada pèrdua, amb cada silenci, sense cap explicació. Resten apel·lacions a la resistència, resten alguns moments de lucidesa o d'esclats fugissers del que es pot intuir com a bellesa. L'amargor plana entre el passatge nombrós de l'autobús, el ciutadà emprenyat al taulell de l'oficina pública. De tant en tant un somriure còmplice fa albirar espurnes de remotes possibilitats d'arribar a algun territori habitable, on intentar la sembra. Tot plegat es fa malbé i tornem enrere, estacant-nos fins rossegar el fang, restant immòbils, sense poder pronunciar paraula.
Precàriament ens fan arribar a una entesa quotidiana amb el fracàs, abandonats a una impotència que rebenta en frustracions múltiples i llavors s'instal·la entre nosaltres la ferida i l'hemorràgia indeturable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada