Ho constate quotidianament: el rebuig pel valencià. La campanya per excloure de l'àmbit públic la llengua ve de lluny i s'ha endinsat en el pensament de manera profunda, ben treballada per grups dominants de la nostra societat. El primer que sobta és com s'amaga la llengua, el segon com es reacciona davant la seua manifestació, vista sovint, pels més ignorants especialment, com una amenaça a l'statu quo. Particularment trist és el paper d'aquells, d'aquelles que han renunciat al valencià o es troben en procés d'oblit de l'idioma matern, així com la tirallonga de prejudicis i arguments que exposen per explicar el seu posicionament, no exempt d'allò descrit com a auto-odi, comportament del tot punt rebutjable, sovint fregant la irracionalitat més estúpida. Per als qui encara mantenim certa diguem-ne consciència o algun sentit de dignitat cultural, tot plegat fa sentir una estranya tristesa, barreja de frustració, sentiment de pèrdua irreparable. Avui, per exemple, en Feijóo, diu Levante, critica el terme País Valencià, a propòsit d'una iniciativa al Senat de les Espanyes de prohibir el corònim, que no fa més que continuar aquella campanya de la que parlava, en això estan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada