Tuf persistent

Alguns polítics, algunes polítiques no han pogut deixar l'oportunitat d'aparèixer davant les càmeres durant les hores posteriors al tràgic incendi de Campanar. Que la senyora Morant, encara pendent el seu nomenament com a cap dels socialistes valencians, tot i que Ministra d'Espanya, fes declaracions després del Molt Honorable valencià, la senyora Alcaldessa del Cap i Casal i la Delegada del Govern central a la regió gens autònoma, per no dir res de res, doncs que ja era massa, igual que la presència i intervenció del senyor cap de l'oposició al dia següent en el minut de silenci davant l'Ajuntament. 

La solidaritat de la societat valenciana haurà esta molt bé, però segurament ha estat excessiva, amb tones de material que caldrà veure com acaba. De l'aparició de curiosos per fotografiar l'edifici sinistrat, mòbil en mà, ja millor ni parlar-ne. 

La roda de premsa del Consell de dilluns a les nou de la nit, casualment en temps de telenotícies, entre lloances mútues de la senyora Català i el senyor President, d'haver-ho fet tan bé, com que feia una miqueta de tuf a oportunisme. Veurem com acaba tot plegat, també el festeig entre ambdues autoritats. 

Les conegudes referències a la supressió d'una mena d'òrgan autònom valencià per fer front a situacions d'emergències, en els primers mesos del govern PPVOX, tot declarant-lo innecessari, doncs dona que pensar. T'arriba el pensament en veure polítics i dirigents desfilar per la pantalla tot és política. 

I com sempre herois i víctimes, morts i supervivents, experts i ignorants. Veurem on resta el propòsit de no oblidar, amb el record present d'altres tragèdies com l'accident del Metro de València i la deplorable resposta dels polítics i polítiques d'aleshores.

Per cert, a TV3, l'altre Molt Honorable va ser mostrat expressant institucionalment la seua solidaritat amb el d'ací, supose que açò a la Comunitat no li interessa. Es subratllava per alguns, també, l'empresari responsable de la construcció incendiada era català.

 

Hores baixes

Hem presenciat en uns dies la mascletada madrilenya per ofrenar, el tràgic incendi de Campanar. La fumera de la crema es podia veure des del terrat de casa, entre els edificis, que de fa temps tapen la nostra visió, fruit d'unes quantes expansions immobiliàries. Les sensacions davant el foc eren un poc les sensacions davant les imatges de destrucció palestina o ucraïnesa, tot i que aquell núvol gris era a centenars de metres de casa nostra. Algú deia amb aquestes flames cremava també una època, molts hi han vist una gran falla abans de les falles. Ens farà repensar alguna cosa el dol? 

L'alegria del triomf electoral gallec contrasta amb les hores baixes dels encara dits socialistes, de l'esquerra ¿espanyola?. Muntar ací un Sumar, que ha acabat sent un Restar, quan encara hi ha un Podem, que ha acabat sent un No Podem, una Esquerra Unida, que ha acabat sent una Esquerra Desunida, o un Compromís, que ha acabat sent un Desencís, em sembla de tot punt incomprensible: cal una profunda reflexió, com a mínim, perquè finalment perdrem el país deixant-lo en mans d'aquestes elits tan impresentables que ens malgovernen en interès dels del sempre, per acabar convertint-lo en un erm inhabitable, lliurat a la superficialitat més estúpida i la buidor més coenta imaginable, en això estan.  

Premis

Competir sempre porta alegria i pesar alhora, triomf i fracàs es troben en un mateix escenari. Quan la motivació és guanyar, competir, únicament, doncs em sembla alguna cosa es quedarà pel camí. Vivim en el temps de la competitivitat, em pregunte si extrema, vivim en el temps del posar-la per damunt del goig per la feina ben feta, ingenu encara puc reivindicar-la. Davant el culte exagerat a la pròpia imatge, al propi cos qualsevol apel·lació al gaudi personal, a la realització individual i col·lectiva, sembla abocada al fracàs.  

Patim cerimònies insuportables de reconeixement, on acabe veient nacionalisme a dojo, egolatria soporífera, exhibició classista, reivindicacions fora de context. Patim abocaments considerables de fem per la pantalla, insults injustificables a la intel·ligència, mentre a casa, des del nostre sofà creiem participar d'una celebració que no és la nostra, ens han enganyat una vegada més, ara amb el "glamour" cinematogràfic. 

Al lliurament dels premis del cinema dit espanyol algú demanava cinema als cinemes... mentre les sales van ¿minvant?, mentre els films guanyadors ja no hi són a les cartelleres. S'ha premiat el cine o un negoci milionari ben endreçat per triomfar més amunt?

Bastarden. Nikolaj Arcel. Dinamarca, 2023

Sembla que quan més t'hi poses a complir les normes, a voler afegir-te a l'empresa de sembrar la terra erma, més dificultats et trobaràs. A finals del XVIII a Dinarmarca, deduesc del visionat de la pel·lícula ressenyada, la lluita per colonitzar uns territoris hostils deixarà víctimes, principalment perquè els poderosos veuen en els nous pobladors un enemic, una amenaça, fins i tot entre els cridats a ser nous pobladors "l'estrany" es vist com un competidor que cal separar, allunyar. Mikkelsen (capità Kahlen), superbament encarna el personatge que lluita, que en el seu esforç personal trobarà en l'amor i la solidaritat unes raons per viure que van més enllà de la dedicació a la terra. L'immens desig d'alliberament, de superació de submissions i vassallatges es desplega davant l'espectador com a preludi del convuls XIX, revolucionari, alliberador. Les aspiracions d'ascens social s'esvaeixen en comprovar com se les gasten els poderosos, aleshores passa per endavant el desig individual de llibertat, l'aspiració col·lectiva de justícia.