Competir sempre porta alegria i pesar alhora, triomf i fracàs es troben en un mateix escenari. Quan la motivació és guanyar, competir, únicament, doncs em sembla alguna cosa es quedarà pel camí. Vivim en el temps de la competitivitat, em pregunte si extrema, vivim en el temps del posar-la per damunt del goig per la feina ben feta, ingenu encara puc reivindicar-la. Davant el culte exagerat a la pròpia imatge, al propi cos qualsevol apel·lació al gaudi personal, a la realització individual i col·lectiva, sembla abocada al fracàs.
Patim cerimònies insuportables de reconeixement, on acabe veient nacionalisme a dojo, egolatria soporífera, exhibició classista, reivindicacions fora de context. Patim abocaments considerables de fem per la pantalla, insults injustificables a la intel·ligència, mentre a casa, des del nostre sofà creiem participar d'una celebració que no és la nostra, ens han enganyat una vegada més, ara amb el "glamour" cinematogràfic.
Al lliurament dels premis del cinema dit espanyol algú demanava cinema als cinemes... mentre les sales van ¿minvant?, mentre els films guanyadors ja no hi són a les cartelleres. S'ha premiat el cine o un negoci milionari ben endreçat per triomfar més amunt?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada