Quan la dreta assenyala un enemic, em sembla, sol ser molt efectiva, sobretot perquè compta amb uns mitjans força potents per estendre el missatge i acabar convertint-lo en ¿dogma de fe?. L'enemic número u avui per avui a Castella és indiscutiblement el President Puigdemont, diria que més encara que el Presidente Sánchez, i mira que se'n van dir de coses contra els Presidentes Zapatero i González, segurament per la seua condició nacional i, sobretot, per haver gosat de proclamar, momentàniament, la independència de Catalunya, provocació de provocacions pels de la nació dita espanyola, única, indivisible, ¿mil·lenària?. La cerca d'arguments de tot tipus, i per tota classe d'institucions, començant per les polítiques, continuant per les acadèmiques i judicials i acabant per les religioses, és esport amb força seguidors als nostres dies. Quan els arguments es transformen en odi, com que tot plegat esdevé irrespirable. I ja portem força temps alenant dins aquesta atmosfera insuportable. De la provocada intervenció de les dites institucions europees, sovint estimulada per la dreta, ha restat, fins ara, poc més que un toc d'atenció, ignorat finalment amb força supèrbia pels rudes castellans. A hores d'ara és ja ben evident qualsevol intent de construcció conjunta d'estructures de convivència entre els pobles ibèrics ha resultat bastant estèril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada