Coltellades

Fa algunes setmanes sabíem del divorci entre la Societat Coral el Micalet i la CTM, veritable colp al teatre en valencià al cap i casal, a més de final d'una oferta cultural insubstituïble i cabdal entre nosaltres, mai podré agrair prou tants bons moments en aquella sal, amb aquelles actrius, aquells actors...

Avui, un altre atemptat de les autoritats, dites valencianes, contra la literatura en la nostra llengua, la que encara gosem parlar i escriure, eliminant del currículum de les noves generacions, irracionalment, autores i autors de Catalunya i les Illes Balears.

Aquestes coltellades encara fan sagnar més la ferida i posen de manifest allò del "no anem bé" o pitjor encara "no anem". 

El país resisteix, les oligarquies continuen llur política de destrucció i manipulació. L'engany és massa evident, no es pot dissimular més l'autoritarisme, la precarietat, la desigualtat, la injustícia. Com a mínim cal la denúncia i la presa de consciència. 

Endevinalla

 Endevine la presència del metro

foradant la foscor del túnel al matí

endevine els passatgers entrant i eixint

capficats en llurs cabòries quotidianes

endevine les escales mecàniques pujant

des dels budells de la ciutat fins els carrers solitaris

endevine les veus dels joves ebris

asseguts a la cantonada abandonada entre semàfots

endevine la son de l'autobús

aturant-se ací i allà cap a ponent

endevine qui vaig ser ahir i qui sóc ara

i de sobte deixe endevinar .

Bojos

Temps de bojos al capdavant de les institucions. Els Trump i companyia recorden perillosament a aquells dictadors que portaren al món a la guerra mundial. Les democràcies occidentals han demostrar poca fortalesa davant les temptacions autoritàries d'unes minories que no volen controls, i el pa sencer. Que torne a ser un himne el ja no ens alimenten molles és qüestió de temps. Des de moltes tribunes se'ns ve advertint de l'arribada d'aqueixos personatges a les institucions i del perill de que passaren a comandar les institucions. Estem avisats.

Vist el panorama polític valencià i el peninsular, no tinc cap dubte un dels factors que més influeixen en el populisme i la demagògia és la manca d'escrúpols de molts dirigents polítics en portar a qualsevol decisió el càlcul electoral. Les baralles quotidianes, pel que sia, acaben essent esgotadores i s'entén part de la població es desentenga de seguir-les. Malament continuar per aqueix camí de la confrontació, on tot val per enfonsar el rival. 

És precisament en aqueix clima enrarit, on l'extrema dreta troba el terreny adobat per instal·lar llur missatge simplificador i simplista, la propaganda fa la resta, entre una població mal informada i, també, sovint prou indefensa. El to impresentable i fatxenda dels cabdills del moment, lligat al desplegament d'accions que violen descaradament els drets humans més elementals deuria de fer-nos reaccionar. No anem bé. 

Homo argentum

Aquesta pel·lícula m'ha fet pensar en els Lutiers, en els espectacles aquests de la televisió espanyola per cap d'any de l'humorista José Mota, que aporta una miqueta de perspectiva crítica a l'esbojarrada política espanyola, igual que el Polònia a la catalana setmana rere setmana. 

Presentades com un conjunt de petites històries, de contes amb el mateix protagonista, l'home argentí, representat sempre pel mateix actor, en Guillermo Francella, ens permet acostar-nos al poble argentí, a la seua gent... Crec que en la primera història ja se'ns subratlla allò que com a individus es troben molt amunt, però com a grup, com que la cosa ja no rutlla tan bé... 

Si bé es repassen els tòpics d'aquelles gents, resultats d'unes quantes barreges, d'uns quants moviments migratoris, el que veiem com que podria predicar-se de molts i moltes habitants del planeta, igual s'exageren al film o a ells se'ls pot notar més... però de fanfarroneria, supremacisme, egoisme, supèrbia, racisme, desigualtats, com que per ací també anem de ben servits. 

La pantalla del cinema és com un espill on es reflexen tots els nostres defectes i mancances, apareixen totes les deficiències estructurals de la societat que hem construït. Sovint pense quan més pobresa hi ha, més insuportables són les desigualtats... sense garantir un mínim de dignitat a tots els éssers humans no podem continuar mirant cap a una altra banda, continuar com si res, les nostres vides seran pura complicitat amb el sistema, capitalista, a l'Argentina i al País Valencià. 

Captures

Les imatges de la captura d'en Maduro m'han portat al cap en Sadam Hussein, les seues caigudes tenen algunes coincidències. Aquesta pretesa lluita de les forces del bé i del mal, com que ja la tenim força vista, a més, no deixa de ser avís a navegats, un altre, sobre el qui mana ací. També m'han vingut a la memòria el record de tribunals, suposadament imparcials i independents que, entre les boires d'una sala fosca enjudicien, per exemple, un fiscal. I no he pogut deixar de pensar en Carles Puigdemont, el "pròfug" a qui tants desitjarien veure dins una furgoneta policial camí d'un centre penitenciari del centre peninsular. 

Com li hem escoltat dir al senyor líder de l'oposició espanyola, guanyador de les darreres eleccions generals al parlament estatal, allò important és la comunicació, no perdre mai el seu control. Li ho deia al darrer expresident valencià, que ens ha tingut pràcticament un any tractant de manipular, tant com ha pogut, els mitjans del país. I manipular, com des del primer minut del seu mandat, també ha suposat desvalencianitzar-los, la porga a la televisió i ràdio públiques segueix les que venen portant a terme aquests defensors a ultrança de la llibertat. 

Mentre algunes cadenes frivolitzaven la benvinguda a l'any 2026, la tragèdia trencava la pau de la tranquil·la Suïssa. El canvi de calendari esdevé activitat de risc considerable i els millors desitjos de felicitat s'enterboleixen amb les conductes més irresponsables. Al matí següent la música de la família Strauss pretén agermanar-nos entre els daurats d'una sala de concerts, sota l'atenta mirada de personatges elegantment abillats. 

Dins aquest ambient de contradicció, entre àpats nadalencs, cansat de les innombrables borrasques que ens visiten amb indesitjable freqüència, em resigne a continuar...