Homo argentum

Aquesta pel·lícula m'ha fet pensar en els Lutiers, en els espectacles aquests de la televisió espanyola per cap d'any de l'humorista José Mota, que aporta una miqueta de perspectiva crítica a l'esbojarrada política espanyola, igual que el Polònia a la catalana setmana rere setmana. 

Presentades com un conjunt de petites històries, de contes amb el mateix protagonista, l'home argentí, representat sempre pel mateix actor, en Guillermo Francella, ens permet acostar-nos al poble argentí, a la seua gent... Crec que en la primera història ja se'ns subratlla allò que com a individus es troben molt amunt, però com a grup, com que la cosa ja no rutlla tan bé... 

Si bé es repassen els tòpics d'aquelles gents, resultats d'unes quantes barreges, d'uns quants moviments migratoris, el que veiem com que podria predicar-se de molts i moltes habitants del planeta, igual s'exageren al film o a ells se'ls pot notar més... però de fanfarroneria, supremacisme, egoisme, supèrbia, racisme, desigualtats, com que per ací també anem de ben servits. 

La pantalla del cinema és com un espill on es reflexen tots els nostres defectes i mancances, apareixen totes les deficiències estructurals de la societat que hem construït. Sovint pense quan més pobresa hi ha, més insuportables són les desigualtats... sense garantir un mínim de dignitat a tots els éssers humans no podem continuar mirant cap a una altra banda, continuar com si res, les nostres vides seran pura complicitat amb el sistema, capitalista, a l'Argentina i al País Valencià. 

Diumenges

Anar a missa és, també, un senyal de classe. Portar a filles i fills a escoles religioses, té els seus riscs, sobretot quan de la dita pràctica religiosa o la participació en allò dels exercicis espirituals, algun, alguna espavilat, els llaça la canya i piquen. Hi ha infants i adolescents força vulnerables, que, davant segons quins missatges, resten com a víctimes propiciatòries per una mena de segrest de conseqüències devastadores en personalitats en progrés constant. 

Tot i semblar inversemblant, la història de Los domingos el que ens exposa esdevé ben possible en temps d'espiritualitats fingides, celebracions de masses en comunió embogida per moments. Sovint se'ns trasllada per alguns moralistes de guàrdia allò de què millor les criatures a un temple, que a una discoteca, bo, es pot discutir.

A mi sempre m'ha semblat el missatge evangèlic de Jesucrist quelcom revolucionari, transformador, sense arribar a traspassar la línia de la creença en la divinitat o la vida més enllà de la mort, aferrat a una racionalitat que és qüestió irrenunciable ara i ací. La fe mou muntanyes diuen, però entenc que si aquesta és una força irracional, farcida de fanatisme, com que a mi no em trobaran.

La xica protagonista del film, Ainara, com que s'agafa a la vocació religiosa com a una mena de taula enmig d'una existència que s'apropa prou al naufragi, amb els referents personals més pròxims abocats a un egoisme de conseqüències fatals. Quan les manipulacions dels dits directors espirituals i  l'apel·lació a veus interiors ceguen qualsevol camí de raó, podem arribar a decisions contraproduents, és precisament en l'adolescència, la primera joventut quan, crec, més suport i referents necessitem, ara bé els fanatismes, els radicalismes poden fer molt de mal, estan fent molt de mal.

L'idealisme, les ganes de canviar el món, de fer les coses de manera diferent, tan característiques del jovent, per mi tan necessaris i reivindicables, no tenen res a veure amb vendre falses esperances, ni mentides embolicades de bones intencions i músiques buides... de segur les xarxes socials també aprofundeixen aqueixa indefensió i preparen el terreny al creixement de la ignorància, l'extremisme... no ens ho podem permetre, no podem fer-los açò als que venen al darrere. 

Llavors de guerra

Els estudiants de per ací han començat a acampar als campus després de veure com d'altres, als EEUUAA, s'han tancat als seus? Bo, res a dir, benvinguts, benvingudes. La guerra és terrible, hi apareix el pitjor de la condició humana, sense concessions es mostra al film Civil War que encara es pot veure als cinemes més pròxims. Tot el que pot provocar un enfrontament entre ciutadans ja s'hi troba instal·lat malaltissament entre nosaltres, així el racisme, així l'individualisme més groller, així l'abstenció barrejada d'indiferència pels assumptes públics, o la desinformació farcida de mentides, la violència més salvatge, el culte quasi religiós a les armes. Quin paper tenen els periodistes en els conflictes? Quant dolor pot suportar una fotoperiodista? Quines estratègies seguir per  transmetre les tragèdies que dia rere dia ens colpeixen? Aquests serien els temes, alguns, que es colen en tota llur nuesa per la narració d'Alex Garland, ingredients que porten en una proporció  o una altra a un enfrontament fratricida del tot punt injustificable, plenament factible entre persones com tots nosaltres. La cinta enganxa des del començ per la proximitat del món que se'ns mostra segurament, la bogeria d'un atemptat indiscriminat bandera en mà escampa els cossos de les víctimes davant nostre deixant-nos pràcticament sense alè fins la imatge final. Encetar el viatge fins la capital americana amb els protagonistes, sabem des del principi, serà una arriscada empresa, intuïm aprendre'm alguna cosa, la maduresa, la joventut, la saviesa es reuneixen per oferir-nos llurs lúcides mirades. Quan conciliar el son és un impossible, quan el cel s'ompli cada nit de bombes voladores apareixen les preguntes, les interpel·lacions i caldrà fer alguna cosa, prendre partit, responsabilitzar-se. 

Premis

Competir sempre porta alegria i pesar alhora, triomf i fracàs es troben en un mateix escenari. Quan la motivació és guanyar, competir, únicament, doncs em sembla alguna cosa es quedarà pel camí. Vivim en el temps de la competitivitat, em pregunte si extrema, vivim en el temps del posar-la per damunt del goig per la feina ben feta, ingenu encara puc reivindicar-la. Davant el culte exagerat a la pròpia imatge, al propi cos qualsevol apel·lació al gaudi personal, a la realització individual i col·lectiva, sembla abocada al fracàs.  

Patim cerimònies insuportables de reconeixement, on acabe veient nacionalisme a dojo, egolatria soporífera, exhibició classista, reivindicacions fora de context. Patim abocaments considerables de fem per la pantalla, insults injustificables a la intel·ligència, mentre a casa, des del nostre sofà creiem participar d'una celebració que no és la nostra, ens han enganyat una vegada més, ara amb el "glamour" cinematogràfic. 

Al lliurament dels premis del cinema dit espanyol algú demanava cinema als cinemes... mentre les sales van ¿minvant?, mentre els films guanyadors ja no hi són a les cartelleres. S'ha premiat el cine o un negoci milionari ben endreçat per triomfar més amunt?

Bastarden. Nikolaj Arcel. Dinamarca, 2023

Sembla que quan més t'hi poses a complir les normes, a voler afegir-te a l'empresa de sembrar la terra erma, més dificultats et trobaràs. A finals del XVIII a Dinarmarca, deduesc del visionat de la pel·lícula ressenyada, la lluita per colonitzar uns territoris hostils deixarà víctimes, principalment perquè els poderosos veuen en els nous pobladors un enemic, una amenaça, fins i tot entre els cridats a ser nous pobladors "l'estrany" es vist com un competidor que cal separar, allunyar. Mikkelsen (capità Kahlen), superbament encarna el personatge que lluita, que en el seu esforç personal trobarà en l'amor i la solidaritat unes raons per viure que van més enllà de la dedicació a la terra. L'immens desig d'alliberament, de superació de submissions i vassallatges es desplega davant l'espectador com a preludi del convuls XIX, revolucionari, alliberador. Les aspiracions d'ascens social s'esvaeixen en comprovar com se les gasten els poderosos, aleshores passa per endavant el desig individual de llibertat, l'aspiració col·lectiva de justícia. 

Una caiguda

No sé ara mateix si a les facultats de Dret es deixa ben clar que hi ha una veritat dita judicial. Doncs sí, hi ha una veritat fabricada pels jutjats, recollida a les sentències, que fixada esdevé sinó definitiva, sí almenys inatacable per via de recurs. Arribats a aquest punt, cal dir que aqueixa producció humana és fruit de la intervenció de diferents actors i que té conseqüències. Les motivacions de l'obtenció d'aqueix relat són ben diverses i els procediments per arribar-hi s'han tractat de fixar metòdicament. 

A la pel·lícula Anatomie d'une chute (Justine Triet, 2023) esdevenim els espectadors testimonis de la fabricació d'aqueixa narració, tant a l'escenari dels fets que posen en marxa la maquinària judicial, com a la seu del tribunal on es tractaran d'ordenar les peces del trencaclosques, fins donar-nos la versió definitiva i declarar la innocència o culpabilitat de la imputada, Sandra, interpretada per la Sandra Hüller (recomane veure-la a  Toni Erdmann) per la mort del marit. 

En algunes pel·lícules els espectadors veiem el crim en algun moment de la filmació, ací no, al final haurem recollit les nostres "pistes", haurem valorat la "prova", tindrem unes sensacions, alguna convicció, però no n'estarem segurs del tot, pense, del que realment va ocórrer, tindrem la nostra versió dels fets, un poc, més o menys, com quan llegim un llibre o veiem una pel·lícula o assistim a una representació teatral.

Algú podrà dir que tot plegat és una mena de "cant" a la presumpció d'innocència, algú també que la realitat supera la ficció o que tot és molt més senzill del que se'ns conta. Sia quina sia la conclusió el dubte plana al llarg del metratge de la proposta, la inquietud, provocada per una mort violenta, pel patiment dels pares en relació al fill, del fill en relació als pares, dels pares en la seua vida de parella. 

Igual fa molt de temps que els protagonistes adults van perdre la innocència i la seua pèrdua marcà la fi de la infantesa, igual un dels temes del film és precisament aqueixa fi, quan abraces un cos sense vida, quan has de trobar o donar explicacions a/de una caiguda mortal. Crec tindre ben clar la veritat judicial si bé ens proporcionarà algunes raons, no ens les donarà totes, sempre farà curt, entre d'altres raons perquè la seua finalitat és el manteniment d'un cert ordre, d'una particular dominació.  

 

Un món que s'enfonsa. Triangle of Sadness

El món és un poc aqueix vaixell el timó del qual se suposa és comandat per un capità absent (Woody Harrelson), estrany personatge que llegeix Marx, roman tancat a la seua cabina voltat de botelles de vidre buides i tria la pitjor nit del viatge per convocar al selecte passatge al seu sopar de gala, on no dubta en demanar irreverent una hamburguesa. El creuer de luxe s'enfonsa i tot s'esquerda per la capriciosa idea d'una multimilionària, la dona de l'auto-proclamat rei de la merda, de convocar al bany a tota la tripulació. Si afluixes l'autoritat, la repressió, tot plegat pot tenir unes conseqüències desagradables, molt, i ells ho saben: tonteries les justes i el luxe exclusiu. La part més salvatge de tots nosaltres apareixerà tan prompte la supervivència impose les seues dures regles. L'Abigail, la dona que netejava els sanitaris, sap aprofitar el moment per assolir el comandament dels nàufrags i, sembla, arribarà fins on calga per conservar el seu poder, com tots els poderosos per cert. A la fi de la pel·lícula el Carl corre a cercar la Yaya quan, segurament, l'espectador sent és massa tard: no ha lluitat per ella, gens, s'ha deixat arrossegar massa fàcilment per les circumstàncies, ebri del seu culte permanent a la buidor i la superficialitat. Impagable l'intercanvi de frases entre el capità i Dimitry escampades per la megafonia del iot en ple deliri alcohòlic. 

Rémi, Léo

"Close" em va colpir. Aquesta pel·lícula tracta dels afectes, de l'amor, d'un amor sentit, difícilment expressat en paraules, potser les paraules no són necessàries. La relació entre en Rémi i Léo és d'una tendresa i una sinceritat que a l'espectador arriben amb una intensitat remarcable. Precisament quan Léo verbalitze el que ha passat a la mare d'en Rémi podem donar per acabat el relat, amb la irrupció dels mots, com una mena d'assumpció d'allò que ha passat: Léo haurà madurat, la mare haurà obtingut l'explicació al seu turment. La propera vegada que Léo s'acoste a la casa de l'amic, aquesta haurà estat abandonada, la buidor d'aquell espai testimoniarà l'inevitable final.

El moment on comença a esquedar-se la parella és en el del començament del curs escolar, quan els altres són testimonis de les manifestacions de la seua relació. Qui no suporta l'examen col·lectiu és el Léo, derivant envers un comportament cada vegada més "masculí", posició de prevalença de la força física diria, que s'emporta per davant la sensibilitat de Rémi. El dolor s'emporta per endavant la joia, l'harmonia  es trenca i a poc a poc va fent més difícil la convivència. Rémi cerca Léo, aquest el refusa, Rémi no està preparat i s'enfonsa. Segurament, pensava, les paraules, la verbalització hagués pogut acostar aquests dos éssers meravellosos, estalviar el drama: es diu madurar? 

Alcarràs. Clara Simón

Segurament com els petits Iris, Pere i Pau, molts de nosaltres vam pilotar un vell cotxe desballestat a la recerca dels llocs que fabricava la fèrtil imaginació infantil. I sí, l'excavadora va arribar un bon dia i arrabassà els nostres paisatges primitius sense cap tipus de concessió, de compassió. No és un tema menor el de la infantesa o l'adolescència davant les amenaces de destrucció del món contemporani a la pel·lícula ressenyada, en nom d'un progrés que ho justifica tot. El padrí, l'avi encara contemplarà a la fi dels seus dies l'incompliment d'un pacte no escrit, sagrat, entre amics (d'aquells pels qui donaríem la vida). Davant nostre, a la pantalla gran, les lluites dels pagesos, dels llauradors arrossegats per les dictadures d'uns mercats que els ho prendran tot, els fruits, els fruiters i la terra, contemplant bocabadats les frustrades esperances dipositades en una Unió Europea cridada  a proporcionar un mercat únic i fort pels productes agrícoles. La festa major serà un moment de fugida, d'alegria desfermada d'una societat amenaçada en allò més bàsic, essencial, constitutiu. Un món que acaba i un altre que no acaba d'arribar, ¿millor?, ¿més humà?, ¿a canvi de què?, ¿en benefici de qui? 

MASS. Fran Kranz

El dolor que provoquem els humans. La destrucció que devasta el món que hem creat. La necessitat, el constant repte que tenim de tancar les ferides, de guarir les malalties que ens devoren per dins. Mirar-se a la cara, pronunciar les paraules. Preparar-se per mirar-se a la cara, per dir els mots. D'això va MASS, ¿missa?, (d'alguna manera, pense avui, també Maixabel de la Icíar Bollaín). També de la supervivència, de continuar, del sentit. Uns éssers destrossats per la pèrdua del més valuós, els fills, han de tirar endavant amb llurs vides i fan la passa valenta de seure a taula amb l'altre. Ací rau la humanitat, en l'enfrontament del conflicte entre persones adultes, tot i la constatació del sorollós fracàs institucional. Cada dia que passa sense seure, sense escoltar l'altre, sense un intent sincer de construcció, de convivència és una pèrdua difícilment reparable. Les paraules diàleg, diplomàcia, negociació les estem buidant de sentit, empenyorats com estem en la lluita, en la confrontació, en la guerra, en l'anihilació de l'altre, en la submissió incondicional. S'ha de dir prou, hem de dir prou, deixar enrere l'espiral de destrucció, desplegar totes les estratègies necessàries per evitar tanta pèrdua humana injustificable, totes les morts innocents. L'odi, el ressentiment, la venjança no són camí, no fonamentaran mai res sòlid, sense entendre-ho no hi ha futur, no hi ha humanitat, progrés si volem dir-ho així.

Qüestió de classes

S'han llegit aquests dies alguns articles relatius a un nucli dur intocable de l'administració pública, especialment beligerant, diuen, amb el pacte de govern que s'anuncia, veurem en què queda tot plegat, a les Espanyes. Sovint es parla dels funcionaris com a treballadors dolents, no caldrà insistir que hi ha de tot com a tot arreu, argument per altra banda que no pot deixar de banda el reconeixement de la tasca que algunes/alguns porten a terme insubornablement en pro dels serveis públics i la seua qualitat, així com la constatació que molts/moltes tenen una visió patrimonial de la cosa pública, com que només és d'ells/d'elles, i que els drets reconeguts al funcionari/a la funcionària són d'allò més pròxim a un privilegi que ha de passar, sí o sí, per damunt del que es pose per davant, perquè la plaça és meua, en propietat, amén. Quant més amunt en la piràmide jeràrquica, sembla més es confirmen aquestes creències, i encara més sobta, en molts casos, tota aqueixa defensa de drets particulars front a conviccions poc fermes, ans tot el contrari, davant allò públic, o de tots, que sovint sinó es menysté sense pudor, directament s'ignora barroerament. 

Al món feliç de Huxley hi ha classes, i tant que hi ha de classes, i sobre aquestes la pel·lícula coreana Parásitos explica unes quantes coses. La lluita per la supervivència, l'ascens social, la precarització s'exposen amb un detall primmirat i quan et toquen la família com que estàs disposat a fer algunes coses, no precisament boniques per cert, per defensar-te-la. En el constant joc de guanyadors i perdedors, de bonics i lletjos, de llestos i ignorants, es teixeix una densa xarxa de relacions que caldrà disseccionar curosament per entendre alguna cosa, d'això va aquesta cinta amb colps guió que captiven a l'espectador fins la darrera imatge i tocs d'humor de remarcable lucidesa, amb inoblidable paròdia envers els veïns del nord coreà inclosa. 

També de classes va allò del concert d'Any Nou des de Viena, aparador dels ricots del planeta, que sota el patrocini daurat d'una marca de rellotges, exhibeixen luxe  a dojo a ritme de vals i polca, de marxa quasi militar ben pendents de la llista on es comptabilitzen les grans fortunes terrestres. L'execució exacta d'una orquestra d'elit ens transporta per un moment a un conte de fades, que no deixa de ser una interessant manera de començar l'any a l'Europa desafinada en tantes qüestions, tot hi ha que dir-ho, tant mancada d'harmonia en la seua construcció institucional.

Espectador inquiet

En veure al Talia L'electe (versió valenciana, L'Horta teatre, de Juli Disla sobre text de Ramon Madaula, dirigida per Carles Sanjaime) un té la sensació es fa bon teatre al país. Dos actors creïbles n'Alfred Picó i en Josep Manel Casany ofereixen una notable representació amb moments per l'humor, per la reflexió, en un gradual aterratge sobre els temes del poder i els individus, de la política i la societat. Anem força necessitats de teatre de qualitat, de propostes rigoroses, de programacions coherents i dotades de continuïtat, un intueix aquest és el camí, i se'ns demana als espectadors compromís amb sales i companyies, a les empreses ofertes de nivell, a les institucions complicitats i empenta.

A The night of the hunter de Charles Laughton que podien veure aquests darrers dies a la filmoteca valenciana els xiquets, les xiquetes tenen un paper destacat, tot i la projecció desmesurada del malvat personatge de Robert Mitchum sobre el conjunt de la història. Plantejada com una mena de lluita entre bé i mal, amor i odi, innocència i manipulació, la cinta no deixa indiferent ningú mantenint una tensió constant al llarg de tota l'exposició. Societat malalta la que ens mostra on les primeres víctimes són els més menuts, la supervivència dels quals ve a ser cosa seua. Un sospita la religió no surt massa ben parada, sobretot en mans de manipuladors sense escrúpols, alhora que els valors humans més valuosos resten defensats per resistents quasi marginals.

Lluitadores, lluitadors

La Julianne Moore crec sembla broda el paper de Gloria a la, diria, molt recomanable Gloria Bell (Sebastián Lelio). A hores d'ara tinc encara ben present la cinta, tot i haver passat quasi vint-i-quatre hores del visionat. I més que pel personatge interpretat per ella, dona madura, bellíssima, que viu sola, que té dos fills, de la que coneixem la mare, a qui agrada cantar mentre condueix, treballadora, que ix a ballar dissabte a la nit,  haig de dir m'he sentit identificat amb l'Arnold (John Turturro), l'home al que coneix durant una de les nits de ball, amb qui tindrà una relació i que es comporta, no trobe una altra paraula, com un capullo: és a dir com un immadur que se la deixa plantada, ben plantada. La independència de la protagonista, el seu caràcter lluitador, el no renunciar a res del que la vida pot oferir-li, la llibertat a la que aspira, es presenten davant l'espectador amb bastant versemblança: Dona americana? Dona del nostre temps?

Vinc llegint els darrers dies el recull d'articles publicats en premsa periòdica a finals de la primera dècada del segle de n'Albert Ferrer i Orts que porta per títol El meu mapa del món. Conec personalment l'Albert des de fa un grapat d'anys, des dels temps d'activitat gojosa al Centre d'Estudis de l'Horta Nord, vaig llegir fa algun temps el seu recopilatori Fum de boja, i és d'aquestes persones inquietes, lluitadores de les que sempre hi ha alguna cosa a aprendre, la companyia de la qual és impagable, per la bonhomia i pel coneixement que transmet amb passió i perseverança. Dit açò als articles compilats trobem a la persona cartografiada, projectada sobre un ric i variat plànol d'inquietuds, pensaments i reflexions, propostes i contra-propostes, fent bona la proposta que encapçala el volum. Hi trobarem al mestre, al professor, a l'estudiós de l'art, a l'home d'esperit cívic i constructiu, al crític documentat, al veí del seu poble Meliana i l'habitant sensible de l´Horta, al ciutadà del país que sap com el voldria. Una sort conèixer-lo i una sort llegir-lo. Exemple de perseverança i combat diari per fer d'aquest món un lloc més habitable. 

Què hi ha algú?

Com que vaig votar dilluns, per correu, a mi els debats anunciats a bombo i platerets com que no m'anaven a influir en res. Si la primera de les trobades em va ésser totalment aliena, de la segona, de la que vaig veure alguns fragments, puc dir ben poca cosa: per moments el senyor ciudadano, com que cada dia m'agrada menys, s'ho creu més, el senyor president feia com l'alumne que fa servir bona lletra durant tota la classe, el president dels populars igual es mossegava la llengua per acostar-se a una moderació que li queda força lluny, i l'home que ho va poder tot semblava més sistemàtic, professoral que els altres. Dir qui guanya o perd ho deixe pels mitjans, s'admeten múltiples interpretacions, moltes vàlides i assenyades, altres tòxiques i interessades. A la segona cadena de la televisió pública estatal es recordaven èxits del pop dels anys ¿vuitanta?, efectiva contra-programació al gastat recital del quartet electoral.

Per unes hores torna a instal·lar-se l'hivern entre els habitants de Lleó, capital: hem vist caure volves de neu al matí, els termòmetres han baixat cosa de deu graus. Els dies d'abril tenen això: inestabilitat, alhora que eixida al carrer de llibres i roses, tast de mones, amb ou o sense, i pa-cremats a l'aire lliure entre cants i danses iniciadores del festeig. La meteorologia però, ja pròpia de temps de canvi climàtic esdevé factor sorpresa que pot espatllar els plans llargament cobejats.

Grâce à dieu (Gracias a dios) és una pel·lícula francesa-belga dirigida per F. Ozon que explica una història de pedofília a Lyon. Les víctimes, anys després de les agressions sexuals d'un capellà, s'organitzen i denuncien el delinqüent. Les correctes interpretacions d'actrius i actors ens apropen a un drama personal i familiar que l'església catòlica ha encobert de manera totalment reprovable, esdevenint escàndol davant la passivitat de les autoritats, eclesiàstiques per descomptat, i m'atreviria a escriure també civils. Un dels protagonistes al final del film guarda un eloqüent silenci en preguntar-li el fill si encara creu en déu.

Castracions

La peculiar forma de l'església per tractar la sexualitat humana sovint produeix monstres. A les pràctiques, de les que rebíem informacions recentment, per guarir la homosexualitat patrocinades per algun bisbe polèmic, s'afegeix a les pantalles la proposta Identidad borrada  (Boy erased, Joel Edgerton) on s'expliquen les teràpies d'un centre per diagnosticar i eradicar conductes pecaminoses, desviades, immorals i tota mena de qualificatius que es puguen imaginar, per fer referència a sexualitats no admeses per la mil·lenària institució religiosa. Tot plegat acaba molt malament. A major glòria del catolicisme la pederàstia i altres violències sexuals han esguitat, i de quina manera, els seus responsables, tot posant en evidència el problema el tenen dins mateix, malgrat els intents d'amagar-lo, maquillar-lo o negar-lo barroerament. Tornant a la pel·lícula agraeix l'espectador el moment que la mare del jove protagonista diu prou i s'acara als sinistres gestors de tant de despropòsit. És clar també qui açò escriu troba a mancar en tot plegat educació sexual, afectiva en els pares del xic, molt de t'estime, baixa a sopar amb els pares, molt de déu diu açò o allò altre, però molt poc d'educació sentimental, tot abocat a la castedat, a la repressió, al desconeixement del propi cos, del desenvolupament humà, del creixement de l'individu, del foment de relacions humanes enriquidores, del reconeixement del plaer corporal, del propi cos, de la divulgació del coneixement de la sexualitat humana. Ens està més a compte sembla, encara, l'ocultació, la imposició, el silenci, la manipulació, la repressió fins al límit de causar ferides irreparables, sovint creadores  d'estigmes en moments transcendentals  del desenvolupament de la persona.

Feliç idea

Ferides de la guerra, aquesta vegada en forma de mines sota les platges de Dinamarca (Land of mine. Dinamarca, 2015. M. P. Zandvliet). Adolescents enganxats pel nazisme, captius al país nòrdic, netejant d'explosius la costa per on algú suposava arribarien els aliats. Feliç idea la d'encomanar-los la desactivació, macabre càstig al vençut, tan feliç com la de l'illa on volen recloure immigrants en aquell estat tan admirat per cert. La segona cadena de la televisió estatal ens oferia fa unes setmanes Les innocentes, d'Anne Fontaine, on es dóna compte de la difícil situació d'un convent a Polònia, on les religioses han estat violades i l'embaràs i el part es converteixen en veritable prova de foc per la convivència i la fe la comunitat. Als cinemes es recorda encara vívidament Cold war d'en Pawl Pawlikowski, amb tot el drama d'una dictadura que se't clava fins al moll de l'os.

En Sánchez s'ha pres al peu de la lletra allò que recomanés a d'altres de convocar eleccions. Comicis que molts veien més enllà de l'estiu, votacions que d'altres ja donen per guanyades. Començar la campanya al poble del president innombrable de les Catalunyes no deixa de ser una provocació, una més, després arrencada de llaços grocs. Si els resultats no són els que desitjaven aquells tan delerosos del combat electoral de la llista tancada i les paperetes blanca i sèpia què demanaran aleshores: unes altres eleccions? Ara també escoltem no es podia fer una altra cosa, rebutjats els pressuposts, el judici al procés en plena retransmissió des d'una sala rància i fosca. Als amics de la manifestació resta ben clar només els importa la seua.

Nits

Una llarga nit a les presons uruguaianes, una llarga venjança, un llarg captiveri el de Jose Mujica i els seus companys, resistència envers un règim dictatorial, autoritari, intolerant que els vol anul·lats, fora d'un món de submissió i obediència cega a la desraó militar, a les imposicions oligàrquiques el que exposa la pel·lícula Una noche de doce años d'Álvaro Brechner. Anit la podíem veure al cinema Albéitar de Lleó, demostrant una vegada més la solvència i coherència de la seua programació cultural enmig del Páramo cultural lleonès de cada dia. Aquesta setmana podíem veure a la dos la determinació d'un jove rellotger per atemptar contra en Hitler (13 minutos para matar a Hitler), la despietada acció dels nazis contra els jueus i tot el que es posés per davant (Schindler List), la misèria de Los olvidados d'en Buñuel. En joc la llibertat de l'individu, la supervivència i la dignitat arrabassada en nom d'ideals de puresa de la raça, de superioritat de la nació i del partit, del líder suprem. Amb força es difon el missatge de manca de moralitat de segons quins nacionalismes.

Escoltar a governants d'occident donant ultimàtums a en Maduro, en nom de la democràcia a un li fa una miqueta vergonya, tant de bo totes les energies de la posada en escena es dedicaren a posar pau, a filar consensos, a fer possible la convivència, a aproximar posicions en pro dels drets humans i la dignitat de tanta gent que ara com ara pateix una precarietat de totes-totes indefensable, injustificable. Que les coses no rutllen com tocaria per la Espanya del segle XXI es ben clar llegint El secuestro de la justícia escrit  a dos mans entre el periodista Ignacio Escolar i el jutge Joaquim Bosch, en la línia d'aquell in-justícia de l'ex-jutge Santiago Vidal, lectures recomanables en vespres del judici al procés català, farcit d'irregularitats i despropòsits, conseqüència d'una acció política repressora i menyspreable que es perllonga en el temps sense albirar una eixida mínimament democràtica.

Res

Tiempo después d'en José Luis Cuerda es deixa veure, tot i que un acaba rondinant en eixir de la sala amb allò de la realitat supera la ficció, o amb un no calia anar-se'n cap a l'any 9000 per explicar segons quines coses. Com habitant del planeta arribar a aquell dia i que  hi continue regnant el rei de Bastos que se'ns presenta o vigilant les instal·lacions mundials una pareja de la Guardia Civil és com un malson (prou per favor, prou), per no parlar del paregut del conserge que controla l'accés a les instal·lacions amb F.F.. Tot plegat recorda una Espanya de formigó on manen els de sempre, a costa també dels de sempre, amb les adhesions ja conegudes, pels segles dels segles, amén, on les últimes espurnes de diversitat són una falda escocesa vestida per un dels dos guàrdies civils, l'accent de qui la porta, així com les parles del monarca i el comandament de la marina.

Avui és festiu (no es celebra res, per variar) a una part de l'estat, en concret a aquesta on em trobe ara, estrany dilluns que molts establiments han aprofitat per recollir la il·luminació nadalenca i els pessebres i penjar el cartell de rebaixes: gràcies per ajudar-nos a pujar la costera de gener. Captius i desarmats, estabornits per les festes pel naixement del fill de déu a una establia, el d'un altre any i l'adoració d'uns mags de procedència oriental, a l'exèrcit de consumidores i consumidors ens tornen a donar una altra volta a la rostidora, feliç 2019.

Família

L'Església Catòlica convocava els creients recentment a celebrar, commemorar, allò de la Sagrada Família, així en majúscules, a major honor i glòria de la institució, la fugida a Egipte de la qual s'explica tan gràficament al Betlem de Tirisiti, amb participació destacada d'una palmera, la palmera. Són dies de jocs interessats de paraules amb la violència, que si domèstica, que si de gènere, joc sobrer i hipòcrita. Tot i que sense deixar de condemnar tot tipus de violència, la que va contra la dona ara com ara demana d'una atenció especial, per garantir-ne, em sembla que primer, la seua integritat física i, tot seguit, tots els altres drets que van de mà amb la vida. Es perd en el temps l'origen d'aquesta cultura patriarcal i masclista que margina i exclou amb especial contundència la muller, en Maraña publicava avui a l'Infolibre unes interessants reflexions al respecte: Simplemente no creen en la igualdad entre hombres y mujeres, y rechazan todo movimiento feminista porqué lo consideran una agresión a los valores morales del patriarcado. Doncs en això estan ara els habituals de les condemnes a segons quines violències.

Tornant a la família, la premiada pel·lícula Un asunto de familia d'en Kore-Eda Hirokazu em sembla una interessant proposta per endinsar-nos en els lligams entre les persones, la convivència entre els éssers humans, que em sembla s'ha de bastir des del respecte profund per l'altre i l'estima dels més pròxims, primera baula de la, encara somniada per alguns, fraternitat universal. Alguns veuran en les vides dels personatges una mena de família monster, segurament els mateixos que aprofiten la primera oportunitat per etiquetar de Frankenstein algun govern no desitjat. L'espectador, l'espectadora supose ha vist i traurà les oportunes conclusions, les autoritats no poden menys que condemnar el que entenen comportaments anti-jurídics, asocials fins i tot, desmuntant amb anhel restaurador el que havia estat una mena de grup al marge, en certa mesura anti-sistema, aleshores hi fa mal i no cap més que l'actuació institucional i la presència dels mitjans de comunicació.

Música i dansa

Yuli la pel·lícula d'Icíar Bollaín, en cartell aquests dies als cinemes de Lleó, m'ha semblat una història de superació, molt marcada per la relació pare i fill. El ballarí Carlos Acosta no oblida mai els seus orígens a l'Havana, el seu pare li diu que deu ser l'únic cubà que hi vol viure, en els temps on tothom malda per fugir. S'insisteix en allò de l'artista, creador més enllà d'un executor mecànic de moviments i coreografies, home que comparteix el seu talent, el projecta amb ànim transformador, sospite. Yuli és més que aquell recull groguenc d'articles de premsa, de fotografies boiroses que el pare atresorava entre unes tapes dures de cartró roig.

Avui a l'Auditori de Lleó les formacions musicals de la universitat pública de la ciutat oferien un concert nadalenc, el director de l'orquestra es mostrava convençut durant la presentació que el futur era en aquesta mena d'actes, on les persones es reuneixen per fer música. L'Al·leluia d'en Cohen, que el públic ha taral·lejat amb la banda per cloure l'acte, ha estat un final en la línia de les paraules inicials. No he pogut deixar de connectar aquestes impressions amb la programació musical oferta per les ràdios públiques europees durant tot aquest diumenge (ara mateix des de Munic s'ofereix música del gran Bach). Europa té unes possibilitats immenses, llàstima que ens emboliquem en l'exclusió i el rebuig de l'altre, en la competició i l'alienació de l'individu, en l'individualisme més fosc.

Anit el segon canal de la televisió pública espanyola passava la magnífica Toni Erdmann. Crec recordar haver escoltat a la breu presentació de la projecció que el que es plantejava com una comèdia semblava un drama durant el rodatge, havent treballat després durant el muntatge per reconduir la "situació". En Toni també és músic, toca el piano, té un alumne que perdrà en començar la pel·lícula, el mateix que li ajuda amb l'ordinador, col·labora amb els alumnes d'una escola en una mena de musical (cantan en un idioma extranjero), on apareixen amb els rostres pintats de blanc i negre, canta amb la seua filla durant una esbojarrant visita a una família romanesa fent passar-se per l'ambaixador alemany i la seua secretària. Toni és un transformista, amant de la disfressa, de la broma, del joc per acostar-se a l'altre, per desdramatitzar, per fer més suportable una existència gris i buida com la que porta la seua filla en una ciutat estranya, Bucarest, entre personatges que només cerquen benefici explotador dins d'un context d'una incomprensible globalització.