Escacs

Llegia aquests dies el llibre del sr Bosch, Joaquim, sobre l'escac a la democràcia. No pinta bé la cosa i en dies com aquest, veritablement, es fa difícil d'eixir al carrer, escriure, engegar la televisió, escoltar la ràdio, llegir periòdics digitals o no, fins i tot fer algun comentari. S'ha desfermat la tempesta sobre el sr Errejón, persona de discurs intel·ligent i regenerador, que va merèixer, si més no, la meua atenció i el meu vot. La víctima denuncia, cau el polític, apareix el presumpte agressor i aquesta societat, diria que de la doble moral, veu com tothom aprofita per escampar la merda. Els voltors ensumaven la pudor del cadàver en descomposició al matí, sobre el cel dibuixaven la dansa de l'àpat exquisit. L'explicació? Cadascú es donarà la seua.

Mentre, al vespre, a la televisió retransmeten el lliurament, amb pompa i molta circumstància, d'uns premis a major honor i glòria del que ens diuen són els grans valors de la civilització occidental, tot sia dit amb el més gran dels respectes per tots i totes els hi convocats, esperant els trobe ben lluny allò de la doble moral de la que parlava. De segur, la sonoritat engaxosa de les gaites asturianes permetrà, momentàniament, esvair els dubtes del públic present o absent.

Per salvar l'escac a la democràcia, no sé si va inclòs l'escac al rei, però comence a veure més clar tot plegat es troba força corcat i la regeneració promesa, elecció rere elecció, no va més enllà d'una operació d'estètica, amb força efectes secundaris. El dia que el senyor jutge esmentat presentava llur llibre al Centre Octubre de València, el públic assistent omplia l'espai de gom a gom, la sensació era d'expectació, però també de reunió de veterans que les han vist de tots els colors en la llarga partida de la ¿democràcia?.

Les vacances de Maigret. Georges Simenon. Navona

Uns dies abans de les vacances de Nadal (les meues), vaig comprar aquesta novel·la, traduïda per Emili Manzano. Maigret descansava vora mar, a Sables, amb la dona, i una operació d'apendicitis d'aquesta interromp el descans de la parella, suposant l'ingrés de la muller a un hospital atès per monges, portant a la butxaca del comissari una estranya nota que el capficarà en la investigació de la mort d'una jove en un estrany accident. No serà l'única mort, tot hi ha que dir-ho, i l'ociositat estiuenca del policia es transforma en persecució quasi desesperada del delinqüent per la petita ciutat costanera, introduint-se en diferents ambients magistralment descrits, ara una casa de família benestant, ara les de gent treballadora, ara clubs socials selectes, ara barris humils, ara botigues, ara la comissaria, poblats de personatges que l'acompanyaran en una apassionant recerca pipa fumejant a la boca nit i dia.    

Ser persona. Joan Garí. Afers

El dietari arrenca amb els cinquanta anys de l'autor. Tot d'una ens endinsarem en el món del narrador, les seues inquietuds, neguits, impressions, sensacions... Home de lectures, home madur, que ja sap qui és, que sap el que vol i el que no vol, arrelat al seu país, a la seua Borriana natal, a la seua Vilafranca refugi, viatger, professor de secundària, escriptor, lector voraç, però també pare, fill. L'any 2015 és l'any del canvi polític al País Valencià, d'una certa esperança tot i les múltiples mancances i desfetes col·lectives. La vida paga la pena, les menges, els llibres, els éssers estimats ens fan ésser qui som, el dietari ens permet conèixer-nos, fixar-nos en el text quotidià. Com a lector ho passe bé recorrent aquestes fulles, en la contemplació, en la troballa, en el seguiment del discurs vital, em sé tot deixarà el seu rastre, fins i tot algunes llavors, en forma d'aforisme, sentències, frases reeixides. Els cinquanta segurament són el temps d'una experiència que ha donat solidesa a la personalitat, són també, segurament, un mig camí, moment per aturar-se perquè sí. 

La Guerra Civil Espanyola. Pierre Vilar. Crítica

Diuen és un clàssic, almenys entre els llibres sobre la contesa espanyola. El prestigiós historiador ens ve a dir moltes coses, entre d'altres que la dita Guerra Civil Espanyola és quelcom complex (problemes de debat), polièdric (els bàndols, les forces), que respon a causes diverses (Per què?), que demana d'explicacions ben fonamentades i que, sense dubte, s'allunyen de reduccionismes i simplificacions, de la vanalitat i l'apassionament partidista o partidari. L'autor sistematitza el seu vast coneixement, contextualitza, ordena els esdeveniments (l'enfrontament militar), els exposa amb contradiccions i limitacions, deixa les portes obertes a la reflexió crítica, a l'aprofundiment sobre múltiples vessants. Al pròleg deixa ben clara la seua pretensió comprendre el mecanisme dels fets, imprescindible per jutjar.  

La construcció de la identitat. Josep Fontana. Base. 2005

De la relectura del llibre subratllaria la claredat, la capacitat de síntesi, el rigor, la formació d'en Fontana que recorren aquestes Reflexions sobre el passat i el present. Els sis capítols del volum ens acosten a qüestions com ara la identitat (nacions, estats-nació), la societat civil, la globalització, les migracions, els llauradors, la llegenda de la transició espanyola (transacció) i ens permeten aprofundir en temes que són ben al centre dels debats contemporanis. L'autor d'obres tan recomanables com ara Por el bien del imperio o La época del liberalismo, continua força lúcid entre nosaltres, fent de la feina de l'historiador sòlid fonament de la construcció d'una societat millor.  

El tercer toc. Toni Mollà. Vincle

Som allò que llegim, que mengem, diuen. L'autor de Meliana, veí de Massalfassar, ens ofereix un dietari sobre els llocs que habita físicament i intel·lectualment. Des del temps de la recentment encetada jubilació,  en Mollà ens escriu des de noves rutines personals, força pròxim pels paisatges (l'Horta, la ciutat de València, el Palauet de Nolla...) on el lector es pot també reconèixer, on cada referència literària apareix com un convit a la lectura (els seus imprescindibles Pla, Roth...), cada viatge (Londres, el País Basc...) com una invitació a explorar, descobrir nous territoris, cada amic (Rafa Ninyoles...) com un valuós tresor. Pàgina rere pàgina, dia rere dia, tot plegat configura la pròpia existència, rica, diversa, complexa i senzilla alhora, irrenunciable.  

Abans Carraixet

De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià. Vicent Baydal, Ferran Esquilache. Institució Alfons el Magnànim. Centre Valencià d'Estudis i Investigació, 2020. 

Que aparega un llibre sobre el poble propi és motiu sempre de celebració, tasca meritòria en els temps que corren,  més encara si el llibre és sobre els seus orígens medievals. “I al principi era Carraixet” ens venen a dir Ferran Esquilache i Vicent Baydal, “i després esdevingué Bonrepòs o Bellrepòs, més tard Bonrepòs i Mirambell”. Amb to didàctic, contextualitzant les diferents etapes del recorregut, els autors despleguen davant nostre el seu particular viatge al passat, als moments abans de la conquesta jaumina, als temps dels diferents senyors de Bonrepòs i a la configuració del llogaret musulmà de Mirambell. Aquest itinerari els ha portat a la documentació dels arxius, així com a fer una lectura del paisatge heretat (l’horta), molt especialment de l’hidràulic (xarxa de reg) i de l’arquitectònic (cas de Mirambell). L’aproximació a la toponímia i l’antroponímia, a la relació amb la ciutat i els nuclis de població veïns, el seguiment de les vides d’alguns pobladors, l’apèndix documental, completen l’estudi que demana una lectura serena i un reconeixement merescut per autors i editors.

Rodoreda

La lectura de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda, editada per Club Editor, amb pròleg de la mateixa autora i postfaci de Jaume Coll Mariné, la vaig fer a partir de llegir la ressenya que feia Xavier Aliaga a la revista El Temps (Rodoreda i la visió distanciada i poètica de la tragèdia, pgs.41 a 43, nº1870). El volum el vaig comprar pocs dies abans de tancar les llibreries, la lectura l'he feta durants els darrers dies d'aquest estrany període dit per alguns d'alarma, crec que fugint un poc dels moments més foscos del confinament, agafant distància. 

El títol parla d'una de les protagonistes del llibre la guerra (una guerra serveix perquè la perdi tothom, diu un dels personatges a la pàgina 169), la que es troba l'Adrià Guinart (qui conta en primera persona les vivències) en fugir de casa seua, sense cap intenció de participar-hi, un té la impressió que sense entendre-la, aparentment, ni intenció d'entendre-la tampoc, en constant lluita, això sí, per alguna mena de supervivència, guerra  que no l'abandona mort rere mort, personatge que amb aquesta trobada creixerà, es farà gran. De capítols breus, que es despleguen com petits contes, la narració apareix farcida de nombrosos elements poètics i onírics. La gran empenta per viure de l'adolescent topa amb la dura experiència d'un món que s'ensorra, d'uns personatges en plena metamorfosi, sacsejats per la desfeta.

Vespres de república

Aquests dies vinc llegint Quadern de Ca Perla de Manel Alonso, algunes de les entrades d'aquest dietari, publicat per Neopàtria, ja les havíem pogut llegir, crec, al desaparegut diari digital La Veu. Manel exposa vivències, records, matèria d'oblits i memòria, pors, que configuren l'espai, el temps de la vida viscuda, amb una determinació insubornable. Saber-se d'un lloc, d'un temps no és tasca senzilla i l'escriptura, segurament, esdevé dedicació a partir de la qual identificar-se, comprendre's i comprendre als altres.

Ens han confinat, per raons sanitàries diuen, a risc de perdre la poca salut que ja ens restava. Ens han segrestat i posat sota vigilància policial i militar. Ens han furtat la primavera. Però açò no és la primera vegada que passa. Per raons sanitàries havia gent ja confinada de fa temps. La primavera ja estava tocada, desfigurada fins i tot. La normalitat que ara s'enyora ha resultat ser una processó, llargues cues per autopistes de la mort, platges farcides de visitants. Hem de demanar permís o donar raons per anar a la cantonada i eixir puntualment a aplaudir i escoltar el Resistiré. 

Demà era un bon dia per proclamar la República, la tercera i la quarta, la cinquena i la sisena. Una república de persones lliures, vacunades per preses de pèl guarnides amb discursos gastats sobre l'heroisme i la guerra, farcides de mentides.

Esperit diabòlic

La fotografia de la portada de la novel·la de Martí Domínguez L'esperit del temps (editorial Proa) és corprenedora: Grups de xiquetes uniformades fent la salutació nazi, en el que sembla ser una mena de reunió, envoltades de comandaments del règim. Entre les dues estades del protagonista a Rússia, del primer i darrer capítols, aquest, de nom Adolf, com el cap del règim, se'ns exposa la seua trajectòria d'afiliat al partit nazi, com el pare, fins a anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial. L'amant de la natura, descrit amb la precisió que coneixem a l'autor en d'altres obres i articles de premsa (torna a les darreres pàgines del setmanari El Temps), deixarà inicialment la Viena natal per culminar el seu recorregut acadèmic a la ciutat alemanya de Königsberg, on ocupa ni més ni menys que la càtedra del filòsof E. Kant; la narració el portarà més tard a la ciutat polonesa ocupada de Pose (Poznan), on pren part activa en la política racial nacionalsocialista; i finalment al front de guerra, a Bielorússia, com a metge, on viurà en primera línia l'horror dels combats. La implicació dels homes de ciència en els execrables críms que coneixem, no admet cap tipus de justificació, obres com aquesta són un esforç per fer entenedor tant el procès individual de participació en la seua concepció i execució, com el col·lectiu, on la complicitat d'una societat lliurada a l'embogit projecte dels seus líders la porta a un col·lapse terrorífic, revelant l'esperit del temps com quelcom absolutament menyspreable i totalment reprobable. 

Lectures recents

Anit em dormia després d'escoltar una llarga entrevista a la jove escriptora Cristina Morales, en despertar al matí el mòbil havia exhaurit llur bateria i he pensat en el pitjor dels aïllaments, don't panic. Aquests dies vinc llegint el seu Lectura fácil i sovint he tingut la sensació de no ser, per mi, un llibre de fàcil lectura, ans durant alguns moments ben al contrari. Tot haig de dir-ho: igual com a lector hem deuria aplicar una miqueta més amb aixó de l'atenció lectora. Dit això, la radicalitat de la proposta, la distància dels missatges fa trontollar altres propostes, altres missatges més en la línia de l'statu quo, que ací acaba literalment estripat. Com que cal un cert grau de despreniment de prejudicis i d'assumpció de les realitats particulars de les protagonistes i el seu context. Aquesta lectura ha succeït en el temps la del petit volum, magníficament editat per Club Editor, Permagel, d'Eva Baltasar, de ritme embogit, de protagonista rebel, en constant reafirmació, decidida a ser ella mateixa, a no deixar-se manipular, ni permetre cap manipulació externa, ni familiar, ni social, ni acadèmica. Veus literàries portant-nos a les lectores, als lectors històries de gran força, assumint riscos. 

Notes per a un dietari

El vertigen dels dies esdevé un ric recorregut il·lustratiu per les inquietuds literàries, el pensament, les vivències personals/familiars, fins i tot, d'una figura notable de l'edició, la traducció, el treball cultural, la intel·lectualitat valenciana contemporània: Gustau Muñoz. Sense oblidar els diversos reconeixements a unes quantes personalitats que recorren les fulles del volum editat per l'Avenç, l'acostament a episodis recents de la història més pròxima, a àmbits com ara l'universitari, l'editorial valencià.  

Entre les fulles

Ciudadano Zaplana, en rememoració d'aquell cèlebre ciutadà Kane, és el títol d'una frenètica crònica de la pujada i caiguda del ex-president de la Generalitat dels valencians i valencianes que ens proposa amb pèls i senyals en Francesc Arabí. L'aclamat amic del cantant melòdic resident a Miami, Julio, ho tenia molt clar i de segur que la seua ambició s'encomanava de tots aquells que el van envoltar fins al final judicialitzat dels seus dies. Que ell necessitava diners, molts, per viure no ho va poder amagar a les anul·lades gravacions del Cas Nasseiro, que tot plegat acabà en bandositats i vendetes pròpies del que hem vist com a màfia al cinema el llibre ho testimonia aclaparadorament. I sí, certament, aquella Comunidad Valenciana que ell heretés dels socialistes d'en Lerma, lo que quieras Joan, no la va conèixer ni la mare que la va parir, després del pas d'aqueixa força transformadora que es diu encara Partido Popular, tot i les complicitats recents del de Cartagena amb els Ciudadanos d'en Rivera i Arrimadas, una altra força transformadora i regeneradora, liberal, fins i tot de la suposada neutralitat de la Junta Electoral Central, deo gratias. 

Si aquest carrer fos meu d'Stefanie Kremser (Edicions de 1984, amb il·lustracions de la pròpia autora) és un carrer de carrers, un itinerari vital, un passeig en ocasions, un carrer que s'eixampla en un bosc frondós o un mar de vida. El to autobiogràfic es barreja amb el to nòmada, d'algú que es busca en les geografies que ha viscut, que l'han acollit, per on ha desplegat un jo que és tots els "jos", cressol de colors diversos, altaveu de llengües amb les que dir un ésser complex, ric. L'ésser que es deixa entreveure entre línies es cerca a ell mateix constantment, l'impuls existencial és l'acceptació de l'oferiment riquíssim dels espais viscuts, dels éssers coneguts. La riquesa d'una persona són totes les que ha sigut, el tresor que s'amaga en una caixa forta que custodies fidelment, de la que ignores la combinació per obrir-la. Reivindicació de la possessió preuada, ans que de la propietat fortificada. 

Llibres sota la tempesta

Un món feliç. Aldous Huxley. Proa. Aquesta novel·la futurista inquieta al lector des de la descripció, durant les primeres planes, del sistema de reproducció humana en sèrie, com si de la producció d’automòbils de la Ford (amb categoria de déu) es tractés, fins les darreres on el Salvatge portarà a terme la seua escapada d’un món on acaba entenent no podrà ser feliç. Rellegir aquest text vindria a ser altament recomanable, entre altres raons, per descobrir com el que es descrivia aleshores ha anat confirmant-se amb el pas del temps de manera, fins i tot, sinistra. L’educació, després de l’acurada manipulació genètica dels individus, mitjançant la transmissió acurada de missatges durant la infància és un dels fonaments del nou ordre social, com ho és l’adscripció a les diferents classes. En una vida dedicada en part al treball i en part a l’oci narcotitzat pel “soma” (mena de droga de la felicitat) família, pare, mare són paraules que no es fan servir i,  fins i tot, poden resultar feridores, i el coneixement i la tecnologia es troben fortament controlats per les elits.

Tramvia a la Malva-rosa. Manuel Vicent. Austrohongaresa. La traducció de la novel·la del de la Vila-vella, Manuel Vicent, a cura de Miquel Alberola, és una gojosa invitació a visitar la València dels cinquanta i les comarques de Castelló també. El moment del despertar de la personalitat, si se’m permet,  el moment del dubte religiós i l’abandó de déu, el temps de la constatació de l’empenta imparable de l’emoció, la sexualitat i dels sentiments, l’hora de l’explosió física, de la metamorfosi individual, d’una certa presa de consciència, s’exploren per l’autor pels carrers d’una València de colors, diria, reconegudament estellesians, del Castelló de la Plana de postguerra refent-se a recer del conreu exitós de la taronja, on Vicentico Bola proposa a una colla de jovencells del seu poble perdre una innocència que té els dies comptats.

A l'altra banda de l'oceà

L'erosió publicat per l'editorial minúscula ens acosta de la mà del seu autor, Antoni Martí Monterde, a una visió molt particular de l'Argentina, de les ciutats de Buenos Aires i Rosario més concretament. No és cap llibre de viatges, tot i explicar-nos la particular estada de l'escriptor de Torís, no és cap guia de recomanacions de llocs que cal visitar. No, no va d'això la proposta. Diria estem més prop del dietari, del quadern on recollir impressions i sensacions, recerques personals, pensaments, troballes, aforismes fins i tot, de l'exercici assagístic. El propi autor esdevé d'alguna manera personatge que observa des de darrera la finestra del cafè tassa en mà, o resseguint els rastres dels desballestats ferrocarrils argentins, que llegeix críticament Pla, Gómez de la Serna, Borges o Macedonio Fernández a propòsit d'aquell país en aquell país. Es pot instal·lar per moments en el lector un no saber on es va, ni per on es va, fascinat per una exposició desbordant sense quasi referències d'espai i temps, deixant-se portar per trobades literàries, per situacions estranyes enmig d'un escenari crepuscular.

Reivindicacions

Les millors pomes són les dels llauradors catalans, però em negue a comprar-les per tot el que estan fent allà dalt. Aquest criteri, diria polític, per comprar segons quins productes funciona i molts consumidors l'apliquen en llurs compres quotidianes. Certament que molts compren fruita i verdura atenent simplement a les seues impressions o sensacions davant el producte presentat a la tenda, quan no el preu, d'altres a les procedències geogràfiques, llegir el que es diu llegir més enllà de les xifres com que tampoc es llegeix molt, quant a l'etiquetatge la lletra menuda com que para bastant als/a les possibles lectors/lectores. Que no és el mateix un espàrrec de procedència xinesa o peruana que navarresa ningú m'ho ha de dir, preferesc els navarresos sincerament i pagaré un poc més per aquesta qualitat, faig el mateix amb quasi tot el que compre. El concepte globalització o mercat mundial em sembla bé, però m'apuntaria amb més devoció si es respectaren els drets de treballadors d'ací i d'allà, una dignitat bàsica, i per ací és per on no van els tirs o les pràctiques comercials i laborals. Tornant als llauradors catalans hi haurà de tot, igual que entre les pomes d'aquelles comarques. Haig de dir que sé del cert enlloc menjaré taronges com les del meu país o paelles com les de l'Horta. Evite l'adjectiu millor o pitjor, però m'identifique amb allò propi o particular, sense cap ànim competitiu, no va per ací la meua "reivindicació".

Antoni Martí Monterde proposa en el seu L'Erosió un viatge a Buenos Aires. La recomanació vingué dels correus que envia de tant en tant 3i4 farcits de bons suggeriments literaris. El petit volum editat ara per minúscula és tot un descobriment d'aquella ciutat de migracions, urbanisme i arquitectura fascinants, cafès per descobrir i habitar, de temps i ritmes propis. L'autor pensa la ciutat i en la ciutat, res a veure amb la plaga dels nostres dies que és el turisme. Itinerari literari, espai de vida i per viure, memòria que cal esbrinar.

Alguna cosa es mou

Tinc que escriure (més?) sobre formigó. Tot consultant el diccionari de la Acadèmia de la Llengua Valenciana haig de tenir en compte no és el mateix el ciment que el formigó, sense ciment no hi ha formigó. Cimentar és una paraula que em transmet més sensacions positives que el substantiu formigó o el verb formigonar. Certament que formigó em porta a la paraula formiga, i no caldria confondre-la amb les pròximes formicació, ni fornicació. Ho deixe ací mateix, ara, per trobar-me prop de les ¿arenes movedisses? de la filologia et alia.

Que el moviment es demostra caminant diuen, i al teatre Micalet porten movent-se des de fa molt de temps, en èpoques certament difícils, envers la direcció de la difusió de la cultura i el foment de la creació amb pas ferm, és una constatació destacable, remarcable,  motiu d'alegria cada vegada, com ahir, que gaudim de les seues propostes escèniques. Ahir oferien El moviment, del prolífic Manuel Molins, sota direcció del perseverant i reeixit Joan Peris. Els joves actors, les joves actrius del repartiment (les/els alumnes), juntament amb un madur Ximo Solano (professor de secundària) porten a la sala una agosarada proposta sobre la joventut, la política, la manipulació, la docència en els temps present, l'esperit crític, l'adoctrinament, totalitarisme i democràcia, la relació adults-adolescents... Seria molt fàcil dir el relleu està assegurat, preferesc escriure hem de continuar endavant, cal més públic, cal més promoció, més sales... crec haver llegit a una entrevista a Rodolf Sirera el moment teatral a València és interessant...

Canviem l'hora i com sempre tant de bo l'hora no ens canvie a nosaltres. Alguna cosa es mou meteorològicament parlant aquestes primeres setmanes de la tardor, envers el temps de les foscors, dels freds, de la blancor, dels tancaments.

El prolífic escriptor mallorquí Valentí Puig ens porta a Memòria i Caos una lúcida aproximació a temes com ara el victimisme, l'agraïment, la lectura, la reivindicació de la cultura i la civilització, el respecte, els valors com a punts de fonament i partida de la suficient entitat i recorregut per no deixar-nos portar per la banalització imperant, la tecnificació aclaparadora, la superficialitat triomfadora arreu. En temps de foscor i crisi, en temps de contestació i posada en qüestió d'allò heretat i valuós alhora, d'alguna manera el petit volum editat per Proa esdevé territori fecund per tornar i entendre, per pouar significat i reforçar el terra que xafem. Intel·lectual de referència, home inquiet, esperit crític, voluntat entenedora i d'entendre, paga la pena la seua lectura i hem d'agrair pose a l'abast del lectors el seu coneixement.  

Més capítols

A Un mestre del valencianisme: Vicent Soler n'Abelard Saragossà (Àrbena) ofereix als lectors i lectores la seua particular lectura d'un altre llibre  L'ofici de raonar de l'ara conseller valencià el rocafortí en Vicent Soler. Llibres que tracten sobre altres llibres, invitació a la lectura en definitiva. Perfilar, explicar què sia o puga ésser això del valencianisme demana temps, reflexió i molt de raonar segurament, l'acostament implica si més no tractar de llengua, símbols, de territori, de política, d'economia, de relacions amb els pobles veïns, de present, passat i futur, i molta presa de consciència a partir de la qual orientar la conducta, en el plànol tant interior com exterior.

Al teatre Rialto podem visitar aquestes setmanes Dinamarca, proposta teatral dels germans Sirera, dirigida pel solvent Carles Alfaro, que esdevé tot un reeixit desplegament actoral, on els personatges mostren un complet catàleg de contradiccions i passions humanes desfermades. La Dinamarca que pacta amb els nazis no ser invadida, mantenint la seua monarquia, parlament, sistema de partits és un escenari on la vida es desbordarà, amb una pèrdua de credibilitat i contingut que l'espectador sospita serà difícil de recuperar.

Es veia venir. Després dels intensos capítols Quanta violència aquesta setmana comença l'esperat i anunciat Traslladant al dictador. Semblen episodis menors de la sèrie La sentència i Escorcoll a ca l'advocat. Els plànols finals del president visitant un policia ferit i els de la no telefonada de l'altre president, semblen escrits apressadament amb la vista posada en aquell diumenge de novembre a on la dreta cada dia que passa s'acosta amb més vots sota el bras.

Amèrica. Un riu

A l'agost en Josep Piera recomanava des de l'illa de saviesa del seu article setmanal a Levante-emv Amèrica endins de la Lourdes Toledo. Aquest volum premiat i publicat dins la interessant col·lecció Textures m'acompanya des de diumenge, quan em disposava a agafar un Talgo que devia eixir des de Múrcia, però que ho feia des de València Nord i que arribava més d'una hora tard a la meua destinació catalana: seria feixuc d'explicar el retard, però penseu en pluja, viatgers del sud en autobús fins la capital valenciana etcètera i podeu fer-vos-en una idea. Al viatge en metro des d'Almàssera fins l'estació Xàtiva una xica anava perdent tapers en obrir-se les portes del vagó, li'n vaig replegar un abans de baixar i la vaig ajudar a penjar-se la motxilla mentre eixia atrafegada; a l'arribar a Tarragona m'oferia a compartir l'únic taxi de la parada amb una altra xica arribada amb el tren de la bruja (va dir-li ella) després que jo mateix, el xofer, alcoià declarat, ens portà a les nostres destinacions finals pagant a mitges la carrera. Avui mateix he comprat un altre bitllet pel mateix tren de la bruja, no tinc solució. Com deia, el llibre arribà amb el viatge ferroviari i l'estada d'aquesta professora valenciana a la ciutat de Santa Fe, Nou Mèxic, EEUUAA, es desplegà davant meu com tot un pou de reflexions sobre els viatges, la vida en un altre lloc, la literatura i els llibres, les rutines, l'ensenyament i la burocràcia d'aquell país, els canvis del temps Trump, les sensacions del candidat Sanders.

Un viatge diferent va ser el proposat per en Julio Llamazares al seu El río del olvido riu Curueño amunt, per tot un seguit de pobles de la muntanya lleonesa. Aquest acostar-se a la muntanya buidant-se, a peu i motxilla al muscle, se'ns ofereix com un cant a la bellesa dels indrets recorreguts, alhora que com una mirada profunda sobre el que troba als llogarets visitats. La soledat té un protagonisme destacat, igual que els personatges que l'acolliran, que el rebran, amb els que es creuarà ací i allà, en la seua lluita per una supervivència difícil, la d'aquells que han restat al país que els va veure nàixer, amb complicitats, confidències, desconfiances davant l'estrany també, després de la marxa de molts altres que ja no tornaran mai més. El viajero lluny del que pot ser un turista apareix amb discreció i amb la pretensió de contar, entenc que sabedor encara el que se li mostra paga la pena de ser-ho, però que s'esgota.

Joan de Joanes en su contexto. Un ensayo transversal? Albert Ferrer, Estefania Ferrer. Sílex, 2019

Les jornades de Xàtiva em van portar a les mans l'assaig de n'Albert Ferrer i n'Estefania Ferrer dedicat al pintor valencià en Joan de Joanes. La percepció de trobar-se amb un artista remarcable d'entre els valencians ha estat una constant en aquesta lectura estiuenca. Lluny de poder assimilar com crec tocaria les abundants dades bibliogràfiques, artístiques del volum, m'atreviria a concloure per acostar-se a en Joanes cal acostar-se a un temps cruïlla entre els segles XV i XVI, amb les Germanies marcant un abans i un després, amb les petjades d'artistes flamencs i italians arribats de la mà, entre d'altres, del segon papa Borja, de la cort de Carles I de les Espanyes, sense perdre la referència, vaja, del moviment conegut com a Renaixement.