El camí de les estrelles. Emili Piera. Denes

Poc després de tornar d'un primer intent de fer el camí de sant Jaume pel nord, em vaig lliurar a recórrer les pàgines de la proposta literària d'en Piera. L'autor ha fet el camí, almenys dues vegades crec haver entès, i la seua particular caminada m'ha resultat suggeridora, divertida, il·lustrativa.

M'explicaré, sense ànim de ser exhaustiu: suggeridora perquè des de la seua experiència he pogut entendre un poc l'experiència del camí en general, així com donar sentit a percepcions pròpies i alienes, viscudes fa algunes setmanes; divertida perquè el sentit de l'humor del suecà aporta espurnes d'alegria allà on altres només veurien patiment, desconcert, ja ho advertien o recomanaven algunes guies que calia sentit de l'humor, i no poc precisament; il·lustrativa perquè m'ha permès de viatjar a peu, en bicicleta per territoris que em crida poderosament l'atenció de conèixer. 

El text no se'ns presenta com una mena de camí en línia recta, de la localitat d'eixida a la ciutat d'arribada, desgranant les successives etapes prefixades, tampoc com un viatge únic en el temps i l'espai, com una veu interior que es llança desbocadament a contar-nos tot un seguit de passejades, és un poc de tot això i més. Se'ns apareix o mostra un Emili Piera jove i un altre de més jove, un caminador que es proposa fer la ruta amb els amics del poble i que per circumstàncies diverses arriba sol a la destinació prevista inicialment, se'ns manifesta també com un ciclista amb cistell que amb dos persones estimables es llança una tardor a desafiar els elements per terres de l'occident peninsular.

El rosari de personatges, de situacions als albergs, als senders i carreteres, el ric mosaic de vida que exposa quasi torrencialment en alguns moments, conviden a apuntar-se a les etapes proposades amb la devoció del lector viatger, un poc còmplice per haver recollit les pròpies vivències per alguns ramals del camí basc. Segurament la massificació del camí ha portat alguns inconvenients per als aventurers que s'hi acosten, però les aventures hi són per trobar-les i fer-les pròpies. Paga la pena. 

Senzillesa

Ve essent una necessitat simplificar, eliminar allò superflu, innecessari. L'epidèmia del consum que ens paralitza tan sovint, que sotmet la nostra llibertat de moviments, ens impedeix gaudir del que podríem qualificar com d'elemental, de senzill, de bàsic. 

Se'ns creen necessitats clarament prescindibles, condemnades des de llur naixement a acumular-se entre tot allò inservible que acaba envoltant-nos. Reivindicar la senzillesa suposa també proclamar un cert grau de capacitat de fer net, de desbrossar el terreny, per veure el terra. En això estem, mena d'esforç per viure amb poques coses, identificades, reconegudes, alhora que apreciades, enteses com a part del que és la pròpia existència, atorgant-los un valor.

Llegia per algun diari que l'estiu era bon moment per endreçar, i no puc estar més d'acord, afegint que l'estiu o qualsevol altre moment de l'any, "endreçar" per fer més fàcil la vida de cada dia. La xarxa de les duplicitats sovint comporta posar pals a les rodes i amb decisió caldria tenir clares les formes per arribar a uns objectius clarament definits, també proclamats, almenys interiorment.

Lluny de mi el propòsit de dir com s'ha d'actuar, en tot cas posar de manifest que ens emboliquem volent seguir més d'un camí alhora per arribar a un mateix lloc, conegut o desconegut en tot cas. Disposem avui dia de ferramentes avançades que fem servir i, al mateix temps, de les velles que romanen entre nosaltres. No deixe de valorar prou al savi escriptor que ja va triar un dia escriure amb la seva màquina d'escriure per sempre, passés el que passés, vingués el que vingués. Això no vol dir, entenc, que si cal agafar un bolígraf o una estilogràfica doncs que s'agafe, però la fidelitat és com és.

De la senzillesa segurament el més dolorós sia desprendre's de qualcun objecte estimat, però fins i tot pot justificar aquella la determinació de lliurar l'objecte a un destí en teoria millor. Així per exemple regalar un bastó a un caminant quan tu en disposes de dos i només en fas servir un, i tants altres que es podrien posar i que, sens dubte, poden suposar compartir les nostres riqueses personals amb els altres.

En la senzillesa segurament poden haver diversos estadis, però intuesc tots s'orienten a un despreniment que ens acoste a una elementalitat per mi molt valuosa, on trobar-nos amb el que podríem qualificar d'essencial, imprescindible, ben poca cosa, materialment parlant, però grandiós en el seu significat, terreny, qui sap, si reservat per a uns pocs.

Vam perdre el cap

Aquestes coses passen, sovint, quan treus el gos, la  gossa, els gossos, les gosses a pixar. Recorde l’animal de companyia d’un veí descobrí un cadàver,mentre caminava vora barranc un dia calorós d’estiu. Va ser força comentat pels veïns, va eixir als diaris la notícia, ho van dir per la ràdio. No passa tots els dies, d’acord, però passa. Als solars dels nostres pobles, entre caguerades animals hi trobes de tant en tant quelcom inesperat. Cert que a certes hores l’amo o l’ama, no tenen allò que se’n diu una mirada atenta i la son encara engaxa les parpelles tot dificultant la visió de la realitat matinera, però qualsevol nou detall del paisatge pot captar l’atenció dormida.

Pixava el gos d’una veïna, ho deixe en un gos, en una veïna, i en la distància els ulls toparen amb un cap, un cap infantil, amb trenes, d’aparença metàl·lica, res de sangonós, res d’ulls desorbitats, de ferides d’arma blanca, de forats de bala  amb trajectòria d’entrada i d’eixida. A la vident li vingué al cap la idea d’un ninot de falla: sant Josep restava lluny en el calendari, però la indústria no s’atura en la producció ninotaire, per què no? Evidentment, des de la vorera on es trobava seguint les passes de la mascota, la xicona havia descartat tota pertinença a un individu de la pròpia espècie. El Com hi hauria arribat l’extremitat fins al solar va ocupar per uns moments el seu lent pensament d’aleshores, però sense causar-li cap neguit. La criatura animal, que es movia lentament per la parcel·la, arribà a acostar el morro al rostre aparegut  i tornà cap a l’ama en escoltar la veu reclamant-la per pujar al pis. Bo, ja s’enteraria d’allò del cap pensà ella i tallà fredament qualsevol intent d’esclarir l’orígen de la troballa. Seria al cap d’uns minuts quan un veí, desplaçat per les mateixes raons al camp d’alleujament caní, encuriosit per l’objecte aparegut al seu bell mig, decidí de telefonar a la policia local. Caldria dir en un principi li vingué la idea d’emportar-se el cap, però la sospita de la procedència li feu canviar de parer automàticament. A més, per a què collons volia aquell cap a casa, encara que, ben mirat igual, la podia portar a la caseta. Definitivament: no, no ho anava a fer, no volia embolics.

La policia local quan tocà el veí ja en sabia alguna cosa sobre la qüestió. De matinada, en la ronda nocturna, l’agent de guàrdia ja havia constatat la mutilació d’un conjunt escultòric instal·lat feia poques setmanes a una plaça del poble. La telefonada del veí va fer nugar caps al municipal:  era el cap de la xiqueta. No tardà en personar-se el policia al lloc dels fets, advertint al veïnat la seua presència amb els llums d’emergència del vehicle, per si de cas. La compareixença de l’autoritat es limità a identificar la peça, agafar-la i carregar-la al cotxe. Al relat dels fets de l’atestat hi ressenyà la manca de danys apreciables al cap mutilat.

En passar les hores i començar l’activitat diària del llogaret la gent es trobà amb la bretolada tot camí del forn, de l’escola o de la parada pròxima d’autobús. Cridava l’atenció del vianant que sobre els muscles de la xiqueta unes bosses de plàstic tapaven el punt on es trobara el coll. La desfeta s’assumia amb els comentaris més diversos, tot sorprenent-se de la facilitat del seccionament, la manca de sensibilitat dels autors, la inutilitat de la despesa, la curiositat pel modus operandi. Havia durat poc la incorporació de la localitat al selecte club de l’escultura civil. Aquells, aquelles que recolzaren fermament la instal·lació sentien que quelcom dins d’ells també havia estat objecte de separació traumàtica.

Calia remuntar-se a les setmanes prèvies al començament de la darrera campanya electoral, per detectar en una plaça del poble certs moviments estranys per al ciutadà anònim i ignorant de les decisions polítiques del municipi en matèria cultural. Crec recordar a la plaça hi havia una font i va ser una espècie de tela verda col·locada al seu voltant el que va cridar primerament l’atenció. Passats uns dies hi aparegué com un bolet novament la font, però afegit a ella  un banc de pedra i un conjunt escultòric de formes bastes, de material metàl·lic, de color daurat, format per una dona gran, asseguda, i una xiqueta dempeus que semblava li lliurava unes flors. En tenir una oportunitat em vaig acostar discretament a llegir la placa de metacrilat que donava compte de l’homenatge a la gent gran que volia representar l’escena, amb uns sentits versos d’un poeta local. Em va sorprendre, haig de confessar-ho, no sé si gratament, l’aparició d’una escultura, no religiosa, al casc urbà de la població. Principalment per l’excepcionalitat de l’escultura als nostres carrers, a les nostres places. Si bé és cert que als temples l’art escultòric hi era representat, les accions al respecte de les autoritats civils com que no eren freqüents  potser es trobaven a mancar.

Posant-me a pensar m’atreviria a dir que només a la rodona de la carretera general hi havia quelcom de pròxim a una escultura, representant una mena d’hèlix coberta de trencadís de tons clars, sota els peus de la qual algú o alguna dipositava un ram de flors, amb certa periodicitat, qüestió aquesta que representava tot un misteri per mi, i segurament podria donar lloc a altres contarelles, però com que ara no toca, ho deixe escrit i prou. Així les coses, un no podia deixar d’al·legar ignorància sobre les propostes en aquesta matèria per part del govern local, així com començar a preguntar-se sobre si era l’inici d’un programa artístic més ambiciós o una actuació aïllada, limitada a un homenatge puntual a les persones més grans com se’ns volia fer entendre. Atesa la política de retallades i el deute acumulat als comptes municipals no sabies si pensar que s’estaven malbaratant els diners públics, o que precisament tenia més mèrit donar suport a l’art en una època d’estretors econòmiques. Benvingut doncs l’homenatge a la gent més gran malgrat tot!

Em direu que en aquests casos no se sap què és millor, atenent a la deriva escultural d’algunes corporacions que acabara en rodones farcides d’instal·lacions incomprensibles, col·leccions de monuments diversos a la inutilitat, i altres creacions dignes de formar part d’un complet museu de l’horror o d’emplenar les pàgines de la sol·licitada enciclopèdia del malgust, a la que tan afeccionats som per aquests territoris, per altra banda motivadores d’una toponimia popular d’allò més sucosa, com La rodona de les Arruxaidores, La plaça del Croissant o L’avinguda de les Sardines, per nomenar-ne només les primeres que m’han vingut al cap. No era desencertat pensar que alguna ment preclara en haver vist escultures a l’aire lliure, dedicades a la capa o algun cantant melòdic plorat in aeternum, un torero local, hagués arribat a la decisió de l’ara em toca a mi: i que millor per incorporar-se a l’univers escultural que un homenatge a la gent gran.

Seria més tard, quan vaig llegir una entrevista amb el regidor autor de la proposta en un periòdic local, quan arribí a entendre algunes coses. A ell sempre li havia preocupat la gent gran i tenia dins seu el cuquet aquell de no haver donat gràcies a aquestes persones per tot el que havien aportat a la col·lectivitat, generació rere generació. Que menys que arribat a regidor responsable de l’àrea, que retre el merescut homenatge als progenitors immerescudament oblidats, consagrar un homenatge que ens interpel·lara dia a dia, des del carrer, a recordar, a estimar. Una escultura li semblava el més oportú per materialitzar el gest d’agraïment. Precisament una neboda que estudiava arts i oficis durant un dinar familiar li va suggerir que, en tant al poble no hi havia cap peça escultòrica al carrer, a les seues pretensions s’avenia d’allò més l’escultura, oferint-se a executar l’encàrrec amb un interès exclusivament artístic, tot hi ha que dir-ho. Ja no l’abandonaria al regidor la idea, que decidí portar a terme en visitar el taller de la jove estudiant i quedar-ne gratament sorprés del treball de l’artista.

Sobre l’autoria de la decapitació el primer informe del policia local de guàrdia no en deia res, de res. De segur algú podia tenir-li ganes al regidor de torn, i tot vindre a respondre a una mena de venjança que s’emportés per davant el cap infantil. Ara, que ben bé podia tractar-se d’una bretolada típica de nit d’estiu, ja sabem que amb la calor, el desfici, les begudes alcohòliques, com que es poden cometre barbaritats com la que venim seguint. Seria un veí qui es dirigiria al cos de guàrdia municipal per referir com ell, de lluny, va veure córrer algú carrer avall des de la plaça amb el cap a la mà. A la relació dels fets es podia llegir fumava al balcó, no em podia dormir per la calor,i el silenci del carrer es trencà amb la cursa d’un xicot que portava un cap amb les mans en direcció al polígon industrial. El fumador no donava crèdit als seus ulls, i tingué temps poc més que de llançar la cigarreta, entrar al pis i agafar les ulleres per no estar ben segur de veure el que veia, de trobar-se somniant. Així que quan tornà a guaitar el pressumpte autor es trobava lluny i no pogué afinar l’observació.

Al lloc dels fets tampoc es van trobar elements concloents sobre com havia estat separat el cap de la resta del cos. Per consumar l’operació se’n necessitava de força física i la hipòtesi que ho portés a terme només una persona no acabava de ser sòlida. No ajudava gaire la informació del veí fumador, la veritat. Ara que també és plausible que els possibles participants en l’amputació marxaren per camins diferents, qui sap. El policia local de guàrdia se’n feia creus tot pensant per a què collons algú podia voler un cap d’una escultura: per a posar-la al menjador de casa seua al costat del televisor?, hi ha cada personatge. Igual a l’autor li va moure en el seu propòsit delictuós alguna semblança amb un ésser estimat, o, vés a saber, alguna perversió inconfessable, o un ritus satànic o religiós, o el desig de fotografiar-se amb el trofeu a la mà, tot fent circular la imatge per les xarxes socials. No es podia rebutjar cap línia d’investigació, ens trobàvem en un moment inicial. També és cert que el cap va aparèixer de seguida, abandonat a un solar pròxim i algunes conclusions restaven desvirtuades per aqueixa circumstància.

A aquestes alçades ja vos haurà passat pel cap, que precisament ha estat destí comú de moltes escultures de la història de l’art  la pèrdua del cap. Semblava repetíem al poble el ritus de la decapitació de la representació del cos, com seguint una tradició mil·lenària, ara que una miqueta massa aviat, atenent el temps d’exposició a la ciutadania. Des de l’antiga Grècia, des de la clàssica Roma ja coneixíem les escultures perdien el cap, en una mena de destí incontestable. Fins i tot a molts jardins públics i privats ja s’havia optat per la instal·lació d’escultures sense cap, tot imitant les recuperades als jaciments arqueològics al llarg d’innombrables campanyes d’excavació. Ignore si l’artista en el moment de donar forma a una mà, a un braç, al cap és ben conscient de la possible pèrdua corporal i que lliurar al públic aquestes creacions té riscs evidents, en tot cas més que l’exposició a una tancada sala de museu, dotada de les preceptives mesures de seguretat.

El que vingué després no posà més llum sobre els esdeveniments descrits, però la polèmica estava servida i dat i beneït un nou capítol d’enfrontaments ciutadans. El policia diposità el cap mutilat a les dependències policials, i passaren uns dies fins que es completà la redacció de l’atestat policial. El sergent encarregat de l’escamot local decidí d’incorporar-hi part de l’expedient municipal relatiu a la instal·lació del monument, així com un petit informe de l’escultora referent a les característiques de la peça objecte de l’atemptat  i al procés de soldadura de les peces. També va haver temps per afegir una altra declaració d’un testimoni dels fets, tot informant de la participació de dues persones encaputxades en la materialització de l’amputació. El testimoni passà amb el seu cotxe prop de la plaça, passada la mitjanit, sobre la una i mitja de la matinada, quan observà a una parella com abraçada al conjunt escultural, encara que, manifestà, no entenia perquè portaven el cap a cobert. No donà major importància al que va veure, no s’aturà, al·legà, per anar amb el temps justet cap a la cadena de muntatge d’una fàbrica pròxima on treballava.

Recollits els vestigis, testimonis, informes es va prendre la decisió d’enviar-ho plegat al Jutjat de Guàrdia per judicialitzar la investigació. La paperassa es lliurà a l’oficina de registre i el cap, després de registrar-lo, passà a descansar dins un magatzem destinat a peces de convicció, ple dels objectes més diversos relacionats amb el delicte que puguem imaginar. Passaren setmanes, mesos, finalment la instrucció s’engegà. En practicar les diligències que semblaren oportunes al magistrat competent, el fiscal demanà l’arxiu d’allò actuat per la manca d’autor conegut que permetera la imputació d’un presumpte delicte contra el patrimoni cultural. L’expedient judicial que arribà a constar de centenars de fulls de paper oficial, completant diversos toms convenientment cossits i foliats, anà a parar a l’interior d’unes caixes de cartrò aliniades a un fosc arxiu soterrani. A la darrera resolució s’acordà la devolució del cap a les autoritats municipals per portar a terme el que consideraren convenient amb ell, sense que s’arribés a executar la decisió, ni a portar-se cap reclamació al respecte per les parts.

A l’ajuntament des de la perpetració dels fets investigats s’havien produït canvis polítics que afectaven medul·larment a la regidoria de cultura, en no haver eixit elegit el regidor afeccionat a l’escultura. Les noves autoritats no estaven per l’escultura en particular, ni per l’art en general. Va haver campanya electoral setmanes després de l’atemptat, i cap dels candidats va fer propostes sobre la qüestió. Ni rastre a les propostes programàtiques, res de restaurar la figura atacada, tampoc ni una paraula sobre continuar la política d’escultures a l’aire lliure, ni de plantejar-se un veritable impuls de la creació en aquest camp de l’art. I la veritat és que sorprenia aquell silenci, atesa la rapidesa en la plantada del monument mutilat, l’aparent interès demostrat per l’anterior regidor en tot l’afer.

De fet, una de les primeres decisions, sense cap mena de justificació, després de l’oportuna instal·lació per uns dies d’una xarxa de tela al voltant de les restes del monument, fon desmuntar-lo, deixant només el banc i la font enmig de la plaça. El cos de la dona gran, les flors, el que restava de la xiqueta i la placa de metacrilat jauen als magatzems municipals coberts per una tela de color marronós, tot esperant temps millors per l’escultura. El veïnat s’ho mirà tot amb una mirada indiferent mentre prenia la fresca en els altres bancs de la plaça. Tanta eufòria amb l’homenatge a la nostra gent gran i ara veges tu en què havia restat tot plegat. Vam perdre el cap i mai més vam saber res de la xiqueta raonaven. Llàstima.

Previsions a curt

Anar i tornar, desplaçar-se esdevé freqüent durant les jornades d'estiu, igual que romandre aturat lliurat a alguna mena de repòs i contemplació inacabables.

El cos s'acosta a la nuesa, l'aigua és una mena de bàlsam reparador, apareix la suor amb el moviment que es perllonga. Tot demana repòs, calma, paciències, una mena d'ajornament permanent.

Quasi millor deixar per setembre les ocupacions pendents, en una mena de recuperació inexcusable, quasi millor perdre de vista allò incòmode, resignat a la trobada inevitable, més endavant.

Setembre portarà diades catalanes, eleccions al Principat, la convocatòria d'uns examens, l'obertura d'un període de matrícula feixuc i burocràtic, la tornada dels desapareguts en el combat de les televisions i les ràdios, també la presència evident de molts càrrecs públics a les seues noves destinacions, després de les conteses electorals de la primavera.

Haurem travessat el desert de la terra cremada de l'incendi anual, gairebé sufocat amb l'aigua salada de les platges, i ens creurem recuperats per les tasques quotidianes, que ens tornaran a submergir en l'atmosfera trista de les rutines personals.

Termòmetres embogits

L'estiu estava resultant infernal, pel que fa al clima. Cercar una miqueta d'alleujament de la calorada semblava missió impossible, ni vora mar. Parlar del temps era més que mai el tema.

Personalment em referme en les recomanacions literàries, acompanyades a poder ser de bona música, per anar passant el temps, per omplir-lo. Sense menysprear el plaer d'una bona conversa a l'hora del crepuscle sota un arbre a dalt d'una llometa o, com els nostres avantpassats, prenent la fresca a la porta de la casa del poble fins passada la mitjanit.

Un articulista de la Túria es disposava a reunir unes quantes coses al voltant de la llimera del corral per anar travessant el desert estiuenc, tot esperant bones companyies disposades al fèrtil compartir de l'amistat: prenc nota.

Ha passat el gran esclat de les eleccions, els nous governants ja governen al llarg de l'estret país, els vells s'emboliquen en els lideratges més foscs per recuperar el poder, m'ho mire amb la resignació que em resta i em reserve per al que vindrà.

La mort s'ha emportat els més dèbils amb una golafreria extraordinària, les escoles encara acullen infants que veuen com el curs s'estira  com un xiclet. Les sèries de televisió esdevenen autèntics culebrots enmig del desert de cada dia i les cases esdevenen forns amb ventilació assistida amb tota mena d'estris.

Han embogit els termòmetres, tant de bo trobem la serenor per sobreviure.

Camí de sant Jaume

He tornat de fer algunes etapes del camí de sant Jaume pel País Basc. No sé si recomanar o no de fer-les-hi. Sempre he defensat el viatge a peu, el viatge arribant a peu pla a una gran ciutat, a un poblet, i mirar-t'ho tot pam a pam, a la teua alçada.

Açò del camí de sant Jaume és quelcom del que tothom parla, però que no entens fins que ho fas tu mateix. Almenys fins que t'hi acostes amb la teua motxilla i un grapat de coses, també amb una actitud i uns plantejaments personals. En el meu cas no hi havia més propòsit que el de caminar, endinsar-me per uns paisatges i portar-hi la mirada. Tot el que vingués seria benvingut, tot el que vingués seria ben rebut.

M'he trobat el que esperava i el que no, el desitjat, el no desitjat... el previst, el no previst. Si hi torne serà ja un altre viatge, uns altres pressupostos, aquesta caminada serà referència important doncs. Certament que no volia planificar massa, però una certa predisposició hi ha que portar, una certa claredat d'idees, un cert propòsit de com caminar.

He tingut moments de trobada i de soledat. He tingut moments d'alegria i d'una certa tristesa, d'impotència, de decepció. El caminar ha estat un goig, pels paisatges, per les converses, per la bellesa observada. El caminar ha servit també per palesar les actituds de distància de les persones, les diferents maneres de caminar, de fer els quilòmetres, tot intentant fer la meua.

Logotipp

En un cercle han tancat les sigles, l'ocell que sobrevolava els seus caps. Era l'hora de canviar i el primer canviar la imatge. Quan parlem de canvis sovint es confon amb maquillatges. Per dins la fusta continua corcada, per dins la ment produeix el mateix pensament.

També se'ns ha venut darrerament allò de la marca blanca, és tracta del mateix producte però fent servir una altra marca, cobrant-nos un preu més reduït, distribuït per un empresari poderós a tota la seua cadena de botigues. Han aparegut els partits de marca blanca per acabar donant suport a la marca bona, atesa la insuficiència d'aquesta per abastar majories sòlides, per emplenar prestatges. La marca blanca és quasi com la marca bona, però més econòmica, ens vénen a dir. Ara que si et va bé l'autèntica, per què complicar-se la vida amb l'altra?: misteris de la societat de consum.

A hores d'ara el panorama electoral va embolicat i els indicadors dels governants els envien constantment senyals sobre comportament electoral que determinen moviments continus als mitjans informatius. Els polítics ho entenen com una lluita pel poder, els periodistes ho entenen com una lluita per influir, l'electorat com una lluita per accedir a uns recursos escassos. Ens hi trobem tots en el camp de batalla que acaba passant-nos factura més tard o més d'hora.

Els canvis d'identificació són només indicadors de tendències, apunts de les veritables intencions. Com ara el llevar-se la corbata, el vestir texans, prescindir de l'americana. Quasi imperceptiblement ens sedueixen les robes, les veus, la gestualitat, ho saben pels estudis que tenen, ho fan servir amb una mena d'ofensiva estudiada, per terra, mar i aire, la calor sembla no aturar-los un moment.

Esbossen alguns açò del logotip popular és una mena de logotip blanc, que el veritable cercle és el de la bèstia podemita. Identificat el dolent i la seua marca, ens tanquem  dins un cercle nosaltres també. Esperem no es tracte ara d'un cercle viciós, ni d'un cercle hermètic. Malgrat les noves formes tot acaba quadrant, el fenomen respon a la famosa quadratura del cercle.

Uns volen fer quadrar el cercle i altres la llista, una llista que acabarà essent tancada per cert, en això estem, en vespres electorals on se'ns vol fer combregar amb rodes de molí.

Escultura

Ignore el projecte escultural del PP del poble, l'ignorava i l'ignore. L'han tingut que interrompre, en tot cas, arran de la pèrdua de l'alcaldia, i el que tardanament, però amb força, van iniciar en aquest art ha restat paralitzat a data d'avui, sense que tampoc tinga notícia del projecte en la matèria dels/de les governants actuals.

Les obres d'instal·lació a la plaça de l'Arbre d'una peça dedicada a la memòria de la gent gran, acompanyada d'un rètol monolingüe es portà amb discreció, o a mi m'ho semblà, per les autoritats d'aleshores, tot envoltant el conjunt artístic amb una tela verda que impedia veure la col·locació dels cossos metàl·lics (?) d'una dona gran i una xiqueta, asseguda aquella en un banc d'obra revestit d'una mena de trencadís, on alhora s'integrava una font pública (una vegada posats: posem-ho tot junt degueren pensar).

Durant els mesos previs a la darrera diada electoral la gent va dir de tot (no aniria malament fer-ne un recull d'opinions) al voltant del  fenomen cultural. Al poble passen coses, moltes coses, però d'escultura la veritat no en passa massa. No sé si etiquetar d'antecedent d'escultura no religiosa la construcció que presideix la rodona d'accés des de la carretera de Barcelona. En tot cas d'escultura religiosa n'anem servits, gràcies a déu, i, per cert, no aniria malament un estudi sobre el particular.

El que ha motivat les meues línies d'avui és la constatació que algú ha arrencat el cap de la xiqueta del grup escultural durant les darreres hores, almenys és el que deduesc en haver vist el seu cos decapitat cobert per una bossa de plàstic en passar no sé si camí d'agafar l'autobús. En tot cas: la menor continuava al costat de l'àvia, però mutilada muscles amunt. S'havia consumat, vaig pensar,  un atac al patrimoni bonrepostí i avortat violentament un començ o intent de portar l'escultura civil als nostres carrers i places.

A mi, la veritat, no és que la intervenció dels regidors homenatjant a nuestros mayores m'entusiasmés, però el que va passant palesa manca de silenci i explicacions a la ciutadania sobre els plans esculturals de la corporació, i si la xiqueta ha estat decapitada l'assumpte demana una investigació i una depuració de responsabilitats, amb restitució del cap infantil inclosa si es vol mantenir l'escultura a la plaça.

Ex-presidir

Són l'ombra del que van ser, com si ja no tingueren més a fer que ex-presidir. La vida tenia com dos moments, el de presidir i el d'ex-presidir. El dia que van ser nomenats presidents sabien en acabar el mandat passarien a ser ex-presidents. Igual més d'un el que realment volia ser era ex-president, viure còmodament en un segon pla a recer de privilegis guanyats durant anys de patiments presidencials.

En realitat tots som un poc ex, però certament que alguns es dediquen a desplegar totes les atribucions del paper, fent-lo principal completament desdibuixada la personalitat, incapaços de trobar-la en un interior desfigurat. Fon tan gran la metamorfosi dels temps de presidència que l'individu va desaparèixer devorat pel càrrec, pel títol, pel paper: descanse en pau.

Portat l'ex-càrrec pel seu deliri fa servir cotxe oficial, secretària, guardaespatlles i despatx a compte del contribuent per a representar les seues dignes funcions. Et lleves al matí i et dediques a ex-presidir tot el dia, a ex-regnar, a ex-viure en una mena de vida paral·lela a la de l'autèntic president, rei. Per a més contradicció la gent pel carrer t'atura, quan no vas muntat en el vehicle oficial és clar, adreçant-se a tu amb allò de president, president! I tu clar: t'ho acabes creient en un somriure quasi burleta als llavis.

Algunes de les manifestacions de l'ex-presidència prenen forma de columna d'opinió, d'actuacions de conciliació internacional, de classes magistrals, quan no de fugida davant un núvol de periodistes assetjants a la recerca de declaracions sobre un tema de corrupció. Ah, la corrupció, que com un inoportú càncer pot espatllar les gojoses vacances pagades de l'ex-president, amenaçant amb visites judicials i carceràries la ben guanyada estada al paradís ex-presidencial, ressuscitant la vella condició humana de la que formares part, ex-president.

El llunyà dia en què van votar la llei d'ex-presidents, tot definint el pompós estatut de l'ex-president, molts més que pensar en ex-presidir pensaven en la grossa de la loteria de Nadal. I cert que aleshores ja els tocava a alguns la loteria, però el primer premi devia ser per al cap de caps. I es van posar a la faena, ja ben conscients que amb algunes legislatures el mostrari d'ex's s'ampliaria a tots els partits i partidets. Primer les persones, clar que sí.

Mare, jo de major vull ser ex-president pensaven, convenient adoctrinats des de la infantesa, molts dels candidats que es presentaven en llista partidària tancada. El preu és alt, però quan arriba el dia lliurar-se a l'estat ex-presidencial esdevé un plaer indescriptible.

Panorama

Calia la gosadia, la valentia del vot. Calia la denúncia, despullar aquests farsants. La pluja mediàtica, el soroll de fons de ràdios i televisions ens allunya de la realitat, del xafar el carrer. El país està molt malament, els projectes col·lectius o no existeixen o s'han deteriorat fins a un punt, probablement, de no retorn.

Ens han dit pobletans, a nosaltres i a la nostra llengua, ens ho han dit a les institucions d'ací en la llengua d'allà. Ens van negar el pa i la sal durant vint anys, durant quaranta anys. La ràbia que il·luminava els seus esguards es tornarà grollera incitació al menyspreu, no hi haurà més remei que posar-se una mà a la cara per evitar l'olor insuportable del cadàver.

Ens volen callats, sense donar opinió, sense ser escoltats, empassant-nos imposicions com a camions, falses receptes contra la crisi de sempre, engolint contaminacions diverses. Ens volen condemnats a un sou de misèria, a uns serveis mínims de fireta. Ens volen aturats a una parada d'autobús solitària, sota un sol de justícia. S'ho miraran tot des de la zona VIP per acabar venent-se el pastís, o el que encara quede a un multimilionari exòtic que abocarà muntanyes de diners sobre la ciutat agraïda, i li diran progrés.

I no els assemblarà bé res de res, se'n fotran de riure davant iniciatives i propostes, se'n fotran amb el riure groller de sempre, amb l'estirabot inoportú tantes vegades assajat. Ja han detectat l'enemic, ja li han vist les noves cares, ja han fet el diagnòstic, ja l'han etiquetat. S'agafaran a cada pujada del graó de les enquestes, es lliuraran a repartir els favors que puguen repartir, a bastir desconfiança en els més ignorants.

Conveniències

L'explosiva presentació de l'opinió i la notícia barrejada porta aparellada insuportables conseqüències. Els mitjans de comunicació acaben convertits en sofisticades màquines manipuladores que finalment s'assemblen a formadors de l'esperit nacional.

En escoltar qui finança, pagant publicitat, certes emissores de ràdio per exemple, respondrem amb claredat la clàssica pregunta del qui prodest. Segurament davant el rostre ingenu se'ns podrà amollar allò de: és el mercat estúpid.

En el terreny de la doble moral, on s'instal·la avui gran part del personal mediàtic, cal deixar ben clar que es demana sobretot posar el focus sobre qui fa què, quan aquest qui no és dels nostres. Evidentment quan aquest qui és dels nostres l'amagarem o eixirà poc si no convé.