Compi-yogui...

Ostres: la tontería com està. Del cert que les amistats perilloses porten conseqüències pertorbadores de l'harmonia institucional. Regnar per a totes i tots em sembla va d'una altra cosa i els vassallatges com que encara hi són vius, per si algú o alguna creia que la cosa no funcionava.

El to dels missatges desvetllats aquesta setmana doncs que s'aproxima al de l'adolescència i que l'interès de molts personatges per acostar-se als poderosos, d'ara i de sempre, com que hi és i hi serà. Traure alguna cosa, de profit, mou inexorablement les relacions humanes, lluny d'una gratuïtat cada vegada més absent i rebutjada. Que l'amistat no és el que era o deuria ser. 

La soledat dels monarques en les recepcions reials sobre un terra luxosament encatifat és fa cada vegada més evident, atesa la nòmina de taurons que van passar-hi i que s'han convertit en persona non grata. Que la família, especialment la reial, està en crisi ho desvetlla insistentment la crònica periodística, el blindatge i posterior desaparició dels anteriors reis, exiliats de fet del regne, posa en evidència totes les sospites que planaven sobre la institució.

La dona del cèsar ha de parèixer la dona del cèsar, diuen, a força de pentinat i vestuari, clar que sí, segurament a força de comunicats oficials o no. Certament que el marge d'error és molt estret, però els ulls que ens observen s'han multiplicat exponencialment en els darrers temps. A mi no m'agrada el llegit, i no em deixa gens tranquil aquest to, que, sincerament, em recorda aquell del senyor duc baixant tot estirat cap a la porta dels jutjats de l'illa gran. 

Des del País Lleonès (III). Províncies i cigonyes

El Diario de León va ple d'articles reivindicant les amenaçades Diputacions provincials. Amenaçades, a hores d'ara pel pacte Rivera-Sánchez. Un advocat veu en la, segons ell, exigència del primer, una manifestació de la  catalana visió d'una Espanya sense províncies. El més cridaner per mi és contemplar a una portada del diari lleonès que s'hi reprodueix, del maig de 1984, una manifestació, diuen que de milers de lleonesos i lleoneses, rere una pancarta on es reivindicava León solo. Volen ser una província? Volen ser un país?

Es defensa la corporació provincial des de la convicció del seu paper en pro dels petits municipis, del desenvolupament rural. I un no deixa de pensar la mateixa tasca poden fer les institucions autonòmiques, les mancomunitats, les comarques. I un no deixa de veure en la vella corporació dubtoses xarxes de foscs interessos, caciquisme ranci, representativitat democràtica precària i un llarg rosari d'inconvenients que en recomanen la desaparició. Em ve al cap aquell principi jurídic: quien puede lo más, puede lo menos. Per a què doncs la provincia? 

Diumenge referint-se al lamentable assassinat de la que en fos presidenta de la corporació lleonesa, un periodista escrivia a les planes del rotatiu: historia en que queda retratada una capital provinciana y sus círculos de poder llenos de mediocridad, envidias, enchufismos y estructuras que se perpetúan. Doncs que podríem explorar altres fórmules d'organització, de gestió, d'autonomia. 

Algun, alguns brètols s'han carregat a trets uns exemplars de cigonya, segons crònica del periòdic citat. No anem bé amb aquesta persecució, empenyorats en fer més difícil la convivència animal per aquestes terres. Cada vegada que veig un niu d'aquestes aus no me'l deixe d'admirar, autèntic monument valuós, patrimoni col·lectiu. Per exemple el que culmina la columna commemorativa de la Legio VII que hi ha prop de sant Isidor. Igual si miraren el que proposen a Alfaro, com que podríem millorar la convivència. 

Deixe les consideracions sobre semàfors i trànsit per una altra ocasió. 

Des del País Lleonès (II) Mort sobre el Bernesga

Que hi ha una avinguda que porta per nom del País Lleonès. Poca broma. Que a alguns cartells anunciadors de seus de la Junta de Castilla y León el primer topònim ha estat esborrat. Que algunes pintades són del tenor següent: País Llionés.

Així les coses un intueix alguna cosa o no li l'han explicat bé o, simplement, no en té ni idea. A poc que em vaig allunyar de la ciutat en el trenet que encara uneix les ciutats de Lleó i Bilbao, vaig començar a percebre el país. Territori cobert de neu, de llogarets petits, connectats amb petits abaixadors on els viatgers esperaven amb quatre coses la passada quasi impossible d'un comboi. Territori habitat per hàbils cigonyes constructores de nius impressionants, ara amenaçades de desnonament, per llei, dels edificis religiosos. Territori de ramats de vedelles, cabres, ases, cavalls. Territori de rius cabalosos, d'aigua abundant que abastirà el Duero.

En arribar a la destinació de Cistierna, de seguida impressiona el silenci de l'indret, unit a la desfeta minera, a les amenaces sobre el ferrocarril, que omplen columnes reivindicatives al Diario de León, que es ven conjunta e inseparablemente amb el diari El Mundo. Que algú m'explique què passa. És un silenci que es barreja, encara amb les plaques glorificant caiguts, lloant en Primo, de tant en tant violat pel pas d'una moto o el vehicle accelerat. La toponímia em fascina amb Villaquilambre, Matallana, Otero, Matueca, La Devesa, Boñar, Barrio de las Ollas... a la carretera s'anuncia Cangas de Onís, Riaño...

Mentre dine m'entretinc amb la crònica del veredicte del jurat sobre l'assassinat de l'ex-presidenta de la Diputació. Mire les cares de les condemnades i ho diuen tot. L'esguard de la filla de l'executora de la mort em resulta especialment difícil, pense és la més castigada de totes tres, estroncada completament la vida per un fet lamentable. La mare porta el verí de l'odi i la venjança dibuixat al rostre, en la filla encara s'endevina un patiment, un bri de súplica, de demanda de compassió, de penediment per haver portat massa lluny una frustració ¿professional?.

Aquest matí mirava cap a la passarel·la on es produí la trobada criminal. Em deia tot va succeir sobre el Bernesga. Mentre em menjava un plàtan vora riu, no deixava de passar gent amunt i avall, qui sap si el policia retirat que va contemplar els fets.

Xoriços de València (Des del país Lleonès I)

M'havia trobat com per casualitat amb un Mercadona. Algunes passejades abans ja vaig descobrir Cafetería, heladería El Valenciano, fins i tot un gran cartell anunciador d'Almacenes catalanes, magatzem tancat recentment per problemes en la renovació del lloguer, als que encara afegiria el topònim Sirera, associat a una farmàcia que obri tot el dia, a l'avinguda principal per cert. Evidentment que l'Avenida de la Independencia no tenia res a veure amb allò del procés de la llunyana nació mediterrània, per cert que aquella, la dels secessionistes, no sembla importar massa per aquests rodals. Intents d'acudit a banda, l'anècdota que vaig a explicar em va passar en visitar la sucursal dels Roig a la capital del País Lleonès, que proclamar-se es proclama per alguns conciutadans valerosos, paraula, que vaig parlar amb un al davant de la gaudiniana Casa Botines. 

Resulta que jo anava cercant els productes de neteja d'aquella casa, dels pocs que em mereixen alguna confiança, quan vaig escoltar una dona preguntar a un dels encarregats de xarcuteria ¿I estos chorizos, de dónde son?, que aquell xicot va i li amolla que Son valencianos, señora. Com la cosa més natural del món. I hi ha que pensar que estem en un país de menges exquisides, com la cecina, la morcilla, el jamón... terra d'embotit de nivell, de xoriços first class i contundència, perquè el fred rossega i l'hivern es fa sentir fins al moll de l'os, de porc i matances que protagonitzen, per cert, escenes del conegut calendari de sant Isidor, joia de l'art romànic peninsular.

Un reflexiona sobre el prestigi dels xoriços valencians i un s'admira, primer de tot, del temps que ha trigat la fama en estendre's, patint com vam patir tanta golafreria per les terres de l'orient peninsular durant els darrers lustres. En segon lloc, tot i reconèixer el mèrit del producte, no voler veure la proliferació del fenomen de l'embotit a totes les sucursals del partit de la franquícia, com que no ho acabe de pair. No llevaré als nostres el mèrit al·ludit, que els ha portat a encapçalar rànquings de popularitat i desvergonyiment, però el negoci era marca Espanya 100%. L'honor dels valencians ha estat vendre el producte fet allà, per la franquícia de més cap al centre, com un producte original, vaja, amb un punt de tipisme o de regionalismo, però això sí bien entendido, que s'han posat a fer-ho millor que ningú, per a xulos nosaltres. I ja se sap com acaba açò, sempre amb el ridícul més espantós, sinó que li ho pregunten a la sra Barberà, tan volguda i respectada ella, mirant-s'ho tot des de darrere d'una cortina a la  finestra d'un pis alt, amb la bossa d'aquella coneguda marca plena de fartons.

Spotlight. Thomas McCarthy

A la llum d'aquesta pel·lícula m'han vingut força qüestions al cap. La protagonista femenina, que de tant en tant acompanya a la seva àvia a missa, arriba un moment en què no pot fer-ho, tota neguitosa de saber el que sap. Valenta decisió la de dir prou. Sensació semblant a la que tanta gent experimenta, corpresa per escàndols relacionats amb l'església catòlica que es denuncien i s'amaguen per la gràcia de déu.

Segurament el que més m'ha colpit és allò del Michael Keaton, que no es pot treure del cap que la notícia havia passat per davant d'ells, portant-lo fins i tot a escriure un article en començar a treballar com a periodista, sense adonar-se de l'abast de tot plegat.

En Campo Vidal escrivia avui al Diario de León referint-se a en Rajoy: noqueado también por la nueva trama de corrupción valenciana que se ha destapado en el peor momento. Y per ací sí que no passe. De nova res, sr Campo, com tampoc de nova res la corrupció convergent. Que saber-se se sabia i tant que se sabia.

Precisament del que es tracta és de fer més cadascú la seua feina. D'això també anava la pel·lícula esmentada: de periodisme de investigació, de veriueu-ho. El director nou va a per totes, amb una seriositat que fa molt de respecte: ací anem a pel sistema s'atreveix a dir. Aquest bon home no es conforma en destapar un cas de corrupció, no. Es tracta de posar contra les cordes el que empara i espenta aqueixos actes repugnants.

El sistema judicial americà no en surt tampoc massa ben retratat, i les seues foscors se sumen a les periodístiques, aprofundint en una crisi social que ens deuria fer reflexionar a tots plegats. Perquè es tracta d'una crisi sistèmica, institucional, d'una relaxació dels mecanismes de control que acaba en violació de drets de les persones més dèbils de la societat. 

En el fons, també, la qüestió de la moral sexual de l'església catòlica, el celibat i les perversions de tot plegat entre sacerdots, fidels i criatures escolaritzades en les seues institucions. De les complicitats església-governants, especialment del PP, en sabem unes quantes coses per aquestes terres: García-Gasco, Cañizares, Cotino, Camps, Rita. Sense pudor han freqüentat pregàries, Te Deums, processons. I tot respectant les opcions religioses de tots i cadascun d'ells i elles, doncs que amb l'aconfessionalitat de les institucions no es juga. 

Dels periodistes d'investigació diria que n'anem molt mancats, però molt. Essent l'hora també de deixar molt clar que hi ha molt d'opinador-telepredicador de l'apocalipsi, auto-qualificat d'investigador, que callat estaria molt més guapo, perquè investigar no té res a veure en dir què s'ha de fer o no s'ha de fer, i que si aquest és més lleig i aquell més bonic, ni d'anar insultant a discreció a tort i a dret, ni d'anar repartint carnets de demòcrates... ni de constitucionalistes, ni de separatistes, ni de terroristes.

Corrupció hi ha molta i hi ha que treure-la a la llum, hi ha que anar a pel sistema que s'ha muntat desvergonyidament, amb una manipulació intolerable i unes conseqüències terribles, fent servir sense pudor principis i mecanismes que se'n va idear per una altra cosa. No era això companys, companyes. 

Ah, i finalment diria que els telèfons acaben sonant, les sentències es dicten, els noms es publiquen,i no és per casualitat.

Saben de què parlen

Quan un periodista diu que si aquells mitjans (premsa en català) han tingut molt a veure en l'elecció d'aquell que li desagrada (president de la Generalitat), en l'aparició de quelcom que li causa incomoditat, per dir-ho d'alguna manera (independentisme), i que han rebut molts diners públics per afavorir aquella elecció i l'aparició del susdit neguit, doncs que acabes entenent el periodista en qüestió sap de què parla, perquè ja n'has escoltat dir que el seu diari, i no altres, també va ser dels que es distribuïa a pleret en centres escolars, dels que anava fins a la bandera de publicitat institucional del govern de torn. Dir que les subvencions a les publicacions en aquella llengua maleïda són la mare de tots aquest mals doncs és per tornar a dir prou.

Triomfa la doble moral periodística en els dies de la transformació del parlament de les Espanyes en gran plató de televisió, ho fa farcida de periodistes  que veuen segons com quins pactes, que diuen segons qui algunes coses, que fan de l'opinió pròpia notícia, del parer interessat dogma de fe. I esdevenen matraca. El cor de veus dretanes amplifica les consignes del partit governamental sense pudor i, lluny d'escenaris de pluralitat, s'atrinxeren en la satisfacció d'haver-se conegut, tot demostrant una parcialitat ben insuportable. 

Ja em diran que a les democràcies consolidades la cosa va així i em farà repensar el tòpic de la consolidació democràtica. 

Oportunitats perdudes

Doncs sí, magnífica oportunitat perduda per dialogar, moderadament, arbitralment, institucionalment per suposat. La figura del cap de l'estat sembla presonera de la política unitarista, palau reial estant, tot allunyant-se de principis com ara el pluralisme de tan clara significació en societats avançades, també contemplat al text constitucional vigent. Hagués estat bé l'acte protocol·lari entre el rei i la presidenta del parlament, llàstima. 

És el mateix pluralisme que es podria garantir amb la presència a la cambra baixa espanyola, en permetre la formació de grups parlamentaris a aquells que ho demanden amb més o menys fonamentació, reglament cameral en mà. Desitge molta sort al grup valencià que tracta d'espentar en Baldoví i companyia, la van a necessitar, sembla.

Vist com els poders de l'estat engeguen la maquinària per defensar segons quins drets, doncs com que posa bastant la pell de gallina o de pollastre. El rostre de la germana del monarca regnant és tot un relat de pujada i baixada, d'entrada no presidint res i escoltant fredes argumentacions jurídiques per explicar allò injustificable en persones de tanta nomenada. Res a veure amb desplaçaments i salutació a tutti quanti trepitjant moqueta roja d'altres temps. Oportunitat magnífica perduda també per aquells defensors i defensores que han dit alt i clar quelcom que es sospitava per aquest rodal: que l'hisenda som tots és publicitat. 

Començava parlant de pluralisme i he vingut a parlar d'igualtat. Sacrosanta igualtat violada que s'emporta una sonora galtada en els darrers telenotícies i portades periodístiques. Sacrosanta igualtat violada davant la que cremen declaracions de drets solemnes, desideràtums de concòrdia i progrés. 

Temps de grans coalicions?

Mentre tafanejava, en plena post migdiada, distret pels titulars dels periòdics digitals, ahir dissabte a la tarda va i apareix el desbloqueig de la negociació catalana. Guanyava el Barça amb contundència, que no era poca cosa. Que marxa en Mas i arriba en Puigdemont (feina per als del Polònia).

La tímida presència de la imatge esperada d'una infanta al banc dels acusats s'ennuvola, durant les darreres hores, a colp de titular català. Oxigen per al monarca. La descartada gran coalició espanyola agafa aire entre les últimes negacions de líders socialistes de guàrdia.

Els rostres d'alguns cèlebres anti-Mas eren d'una eloqüència impagable ahir a la nit, els guions d'algun programa d'actualitat política restaren antiquats en qüestió d'hores. I de la sra Infanta ni rastre: hi haurà ja pacte per apartar-la de les càmeres?; abastarà aqueix pacte a l'ex-duc de la capital de les Mallorques?

I arribava el temps de la gran coalició, re-edició del gran pacte per ofrenar. Aquest diumenge ventós com que fa una miqueta de mandra posar-s'hi, però torna a revifar l'únic punt del programa espanyol: la unitat, la nacional, també conegut com l'estabilitat for ever. 

En Mas, ¿ja desitjat?, deu d'haver pactat per salvar-hi la pell, qui sap si la pròpia, qui sap si la del partit, enfront una més que previsible sotragada electoral al març, qui sap si per una llegida de cartilla del fundador de les convergències catalanes. He llegit que segurament esperava fins al darrer moment continuar de president, la CUP li ho ha impedit de totes totes i la sang els ha esguitat de valent. Veurem com guareixen les ferides. 

El clan. Pedro Trapero

Ens parla de l'Argentina aquesta pel·lícula, però el clavegueram que se'ns hi mostra no és pas exclusiu d'aquella realitat. Acabes sospitant sota moltes famílies s'amaga el soterrani d'un crim. Arriba un moment, n'ets ben conscient, que els crits de tot allò segrestat no es poden tapar més i fan forat. 

Mentre el règim militar fa aigües, amb guerra amb el Regne Unit inclosa, alguns continuen actuant amb la total impunitat que encara dóna cobertura als seus crims. Són crims foscs, els maquinats per n'Arquímedes Puccio, amb pretensió d'una justícia personal. La dictadura posa de manifest una insuportable desigualtat amb vencedors i perdedors, i alguns, que ho van donar tot per la pàtria, no estan disposats a restar entre els derrotats.

Els fills, en fer-se grans, tenen davant seu la terrible disjuntiva de la complicitat o el trencament. El pare, la mare, en diferents graus, estan disposats a perpetuar un joc de conseqüències deplorables per salvar la família, monstruosament bastida, no cal dir-ho. El que més em sorprèn, com a espectador, és la fredor del cap, culminada per la revelació al fill gran, del dirigisme, en l'educació d'aquest envers una violència enganxosa, ineludible fins i tot. 

La societat, malalta, on transcorre l'acció reacciona de manera desigual en un context d'ensorrament institucional, de passivitat exclerotitzant. Som testimoni d'un canvi polític, però sospitem som lluny d'una veritable transformació d'estructures, que demana temps i assumpció de valors en profunditat.

República Europea

M'atreviria de qualificar la revista L'Espill  com d'extraordinària publicació. El seu número cinquanta és una aproximació força recomanable al tema Europa. No en són poques les veus que apunten una crisi del projecte europeu i el que ha passat a estats com l'espanyol, el grec, el portuguès, l'irlandès són clars indicadors de què tot plegat deixa molt que desitjar.

Quan el nostre estat s'incorporava a la Unió, quan adoptava l'euro com a moneda, un tenia la sensació que l'esperança col·lectiva de pertinença a un projecte comú, amb d'altres pobles europeus, era compartida per tothom i sentida com oportunitat de millora i superació: què ha quedat d'aquell esperit, d'aquelles il·lusions? Tampoc són pocs i poques els pensadors i les pensadores que estan situant la situació europea al centre de la reflexió i el debat. 

Com en tota gran empresa cal tindre clars els objectius i les passes per arribar-hi són plenes de dificultats, assajos, provatures diverses: en això estem. Hem de tornar al com, però hem de refrescar el què, tot assumint que el qui hem de ser les persones, els ciutadans europeus, ciutadania que sovint amaguem, o s'amaga, o directament s'ignora o s'atemoreix sense  pudor. Una de les principals víctimes de la situació a Europa crec és, precisament, la ciutadania, autèntica sacrificada en tantes decisions en pro d'un mercat que ho justifica tot. 

Les polítiques de salvament de bancs, de desmuntatge dels sistemes de benestar, de consagració de la desigualtat, de precarització del treball, d'enginyeria financera, de dirigisme per ens no triats per la ciutadania i els estats, l'afavoriment d'una economia especulativa allunyen la realitat europea dels propòsits fundacionals, aprofundint les esquerdes socials, territorials, econòmiques, camp adobat pels populismes esbojarrats, els nacionalismes excloents i una preocupant xenofòbia.  

El com passa per més democràcia, més participació, representació institucional, vot desllorigador. El com passa per governs i governants europeus responsables davant parlaments legisladors i controladors triats per sufragi universal. El com passa per l'assumpció veritable de la gran riquesa de la pluralitat cultural dels pobles europeus. 

A la publicació esmentada es reivindica la necessària superació de la idea d'uns Estats Units d'Europa i l'aposta per la idea d'una República Europea integrada per xarxes de regions i ciutats  (Europa com a República, article d'Ulrike Guérot), una Europa que és llibertat, emancipació de l'estat nació.

En tot plegat veig l'oportunitat d'articular el futur de les valencianes i els valencians, dels pobles ibèrics, de les persones d'ací i d'allà. Posant com a fonament els drets universals, posant l'accent en la democràcia com a camí de presa de decisions, 

Propaganda

A aquestes alçades les campanyes publicitàries d'autobombo  són d'una immoralitat esfereïdora. Després de les queixes reiterades i generalitzades contra tot tipus de retallades, gastar un sol cèntim d'euro a difondre actuacions pagades amb diners de tothom, a la manera de la més gastada de les propagandes, no es pot tolerar.

Vinc a escriure l'anterior a propòsit de l'anunci escoltat, tot donant-nos a conèixer l'obertura de l'accés a la localitat de Cortes, després del despreniment que alterà la comunicació per carretera amb aquest poble valencià. Quan es subratlla que l'actuació l'ha portada a terme la nova Diputació provincial doncs et poses dels nervis i demanes: per favor no continueu per aquest camí.

Vendre que el dia 1 de gener desapareixerà el paper dels jutjats i llegir que les administracions competents no s'han preparat de manera suficient per portar a terme el canvi anunciat, és una altra mostra de notícia parany. T'has de llegir la lletra petita i de seguida entens que alguna cosa no funciona, t'han colat com quelcom dat i fet allò que no deixa de ser un desig a mig embastar. 

Ens encanten les medalles, els actes de lliurament i enganxar-nos-les al pit sense pudor. Com a mostra aquell anunci on un xic anunciava a un amic les persones que els acompanyarien durant una trobada, fent referència exclusivament al currículum d'aquestes. En això estem.