Serà a la matinada

En la freda nit caminem cercant pels aparadors quelcom que complete la nostra col·lecció d'objectes. En la freda nit ens acostem a la barra d'un bar per prendre un cafè o una xocolata a la tassa ben (calents.

En la freda nit mirem els rostres sense nom que miren sense llum.

En la freda nit el trànsit omple de fums l'aire que ens enverina lentament.

En la freda nit sabem es preparen les guarniments de la trista festa de l'hivern.

En la freda nit ens travessa tota la incertesa del dubte, tota la soledat de l'abandó.

En la freda nit s'escoltaran les petjades apressades sobre el terra de fusta.

En la freda nit esclatarà un plany esgarrant les darreres esperances.

En la freda nit ens despertarà la telefonada del buit. 

Al matí descobrirem les deixalles de l'excés, els pixats de la incontinència, les restes del naufragi,

a les palpentes trobarem la porta de l'apartament, apartarem el llençol, cercarem la manta,

una conxorxa de somnis portarà les boires a la matinada robada,

qualsevol soroll serà invasor,

qualsevol crit ens trencarà,

qualsevol cristall ens tallarà les venes. 

I apartarem el calze,

i guaitarem al pou contaminat,

sense caiguda, sense resposta, 

sense cap pregunta,

ignorants del reflex,

decebuts del mirall,

corsecats per la gelada.

Ingenuïtat

L'èxit personal, l'individualisme, la competitivitat, el profund egoisme que se'n deriva ens enfonsen en comportaments que s'allunyen cada vegada més de l'humanisme, amb tot el que implica de solidaritat, de respecte, abocant-nos al conflicte, a l'enfrontament, a la lluita a vida o mort, ¿quasi? salvatge. 

Reivindicar la igualtat, la dignitat de tots els éssers humans, la necessitat d'arribar a acords de mínims per garantir aqueixos valors deurien abanderar els programes i les accions de l'esquerra, sobretot de l'esquerra. La necessitat de fixar regles de joc democràtiques, transparents, netes, doncs que deuria fer trobar-se als partits polítics. Però açò com que millor no tocar-ho massa, ja els hi va bé.

S'encén el discurs identitari excloent, la grolleria, el to amenaçant, el nacionalisme més barroer, el sentimentalisme més intranscendent. Apareix tota una colla de personatges disposats a tornar-se a rollar amb una bandera, a desfilar marcialment mentre s'escolta un himne victoriós. I es proposa amb cara seriosa i to cridaner tornar a bastir murs, tancar fronteres, amuntegar éssers humans, que no compten, en camps de mort i misèria. 

Més coneixement, més coneixement de la cultura de l'altre, més intercanvis lingüístics, més música escoltada i interpretada conjuntament, més cinema d'altres països, més economia local, més decisions des de la base, més comunitat, més intercanvi gojós de saviesa, més paraules amables. Ja ho sé: pura ingenuïtat. 

Sona la trompa

Portem tot el dia amb el senyor Trump amunt i avall. El personatge fa bastant por, igual que la colla que li fan costat i es reprodueixen a diferents indrets del planeta. Només la campanya que ens ha arribat a aquest costat de l'Atlàntic, doncs que ja fa molt de respecte. 

L'han votat sí, però el sistema electoral nord-americà se'ns presenta com un poc o bastant diabòlic: No? Segurament hi han de pitjors. Igual cal a hores d'ara preguntar-se: Per què no ha convençut prou el Partit Demòcrata i els seus/les seues candidats/candidates? Queda clar per guanyar el poder val tot, lliçó quasi indiscutible dels darrers dies, prenem bona nota. 

Triomfa allò de l'Amèrica per als americans. Des d'ací aquella societat sembla ¿malalta?, i la d'ací com que va pel camí d'emmalaltir-se com aquella. És contagiós tot plegat, però no deixa de ser la vella malaltia dels odis, les enveges, els prejudicis, l'egoisme, la ignorància, la competitivitat, el racisme, la intolerància.

No s'entén bé que un multimilionari vaja a defensar els interessos de qui no ho són: Vol que tots els altres, per suposat nord-americans, també ho siguen? Tornem als vuitanta? Aquest personatge mal-educat i groller pot acabar fent bo en Bush fill, i mira que va fer mal aquest senyor. 

A zero graus

Vostès quan els pregunten sobre les polítiques que van a portar a terme diguen "diàleg, diàleg, diàleg". Aquesta semblava ser la consigna de les primeres hores. Consigna que s'apressaren a difondre els mitjans de comunicació. Quan dialoguen, quan escolten, em creuré alguna cosa de tot plegat. 

Em produeixen pànic això dels baròmetres d'opinió. Obrir sovint els noticiaris amb els resultats mesurats per aquests aparells diabòlics doncs que confiança, confiança no en fan massa. A mi, allò del baròmetre em recorda el baròmetre que penjava d'una de les parets del saló de casa del meu avi matern. D'adolescent, interessat  per les mesures atmosfèriques, m'hi acostava tractant de relacionar temperatura i pressió, sense tenir gens clars els conceptes i les lectures d'aquell instrument farcit de numeracions i escales, agulles i rodaments, prediccions climàtiques associades. Açò, que volen que els diga, a mi em sembla una manera, com a mínim de dubtós rigor, de crear notícies, que cal posar en vigilància intensiva.

Igual als nord-americans i nord-americanes no els aniria malament una jornada de reflexió abans del dia de les eleccions. Sé que aniria contra les sacrosantes regles del seu procés electoral, però és que en fan un gra massa. Per si fos poca cosa, els mitjans domèstics s'han abocat al seguiment d'aquella baralla presidencial, com si la vida ens anés amb ells. Cert que en Trump fa bastant por, i que la imatge cridanera de la Sra. Clinton deixa que desitjar.  No pinta bé aquell país. Llàstima perquè hi deu haver bona gent que tracta de viure en pau, bastint amb llur esforç un país per tothom.

Sully

La darrera pel·lícula del Clint Eastwood no va malament per aquestes hores d'intercanvi de despropòsits de la campanya de les presidencials nord-americanes, oferit en viu i en directe pels mitjans europeus de comunicació. 

Un avió es veu obligat a aterrar al riu Hudson en avariar-se els motors per l'impacte d'unes aus, moments després d'enlairar-se de l'aeroport novaiorquès de Laguardia, la tripulació salva la nau de la catàstrofe i amb l'ajut de més gent de la ciutat aconsegueixen que no mori ningú. 

Em demanen força precaució les pel·lícules sobre herois, em demana prudència allò de l'orgull, em demana distància la representació del pànic i les situacions límit. Aquesta proposta la situaria dins de la correcció, i no és poc protagonitzant-la en Tom Hanks. 

En temps de crisi de valors, de pèrdues terribles de vides humanes en guerres i fugides dramàtiques aquesta història amb final feliç és una apel·lació a la responsabilitat, la solidaritat i la lluita per la supervivència de l'altre. Pot ser a Nova York, pot ser a la Mediterrània, a Síria, estem cridats a actuar per salvar les vides dels demés, jugant-nos-la, posant totes les nostres capacitats per continuar endavant, i sempre no ix bé. 

Receptari extraviat. DD.AA. Edició Ajuntament Bonrepòs i Mirambell

L'edició d'aquest estudi etnogràfic, amb fotografies i receptari inclòs, suposa la incorporació d'un valuós treball al que, si em permeteu, anomenaria la Biblioteca de Bonrepòs i Mirambell, seguint el camí ja explorat per altres treballs publicats, anteriorment. Aquestes històries al voltant de la taula, articulades en cinc capítols, suposen una aproximació a la gastronomia del nostre poble, alhora que un recull de material memorialista de valor incalculable.

El que tenim entre les mans apareix com una mena de reconstrucció d'un temps, no tant llunyà, on de segur que es veuen reflectides generacions de bonrepostins i mirambellans, bonrepostines i mirambellanes. En parlar de les menges, els àpats, els plats, parlem de les persones, individus, parlem del poble, col·lectivitat. En trobar el receptari, perdut en alguna caixa d'alguna andana polsegosa i silent, recuperem la fórmula, la combinació a partir de la qual acostar-nos al sabor, encara sia remotament, bé que ho sabem. En som totalment conscients, però sabem del deure de pouar les paraules, de deixar-les escrites, insubstituïbles com són les converses i consells vora el paeller, la llar de foc, el banc de la cuina, la taula del menjador, dins la cuina des d'on es veu el corral, sentint l'escalfor del perol, o el bollir de la paella. 

Cercàvem unes receptes, però hi vam trobar una cuinera, un cuiner, una història, unes històries, un temps que es podia tastar, que tenia sabor. Cercàvem i ens adonàvem que el tresor que teníem entre les mans ens podia nodrir per un temps més llarg encara. Això venien a dir les mans amb moviments precisos, els ulls lluents, el llenguatge articulat. Ens deien que van visitar un país la memòria del qual tenia olors i sabors, colors i tonalitats que guardaven i de tant en tant es feien presents dins una cassola de fang, en un brou. Testimonis del petit miracle de cada dia, aquells protagonistes de la pròpia existència oferien el relat sabedors la vida pròpia era la més fascinant que podien viure: aquell era el tresor, malgrat tots els patiments i estretors, totes les misèries i colps. 

Dit això, llegit el text, restem ja emplaçats per cercar més pàgines del receptari, sabedors lluitem contra el temps de la desmemòria i l'oblit, la destrucció inexorable del pas del temps, però que la vida és aqueixa dedicació a la supervivència, a la pervivència, a la vivència, conreada amb la relació humana, la convivència pacífica, del que els petits pobles en són exemple remarcable. 

Família Monster?

Vistes les fotografies del nou govern Rajoy, doncs que acabes veient més clar que és molt paregut al govern en funcions que ha treballat sense control els darrers mesos i comprens els darrers dies el cap de colla s'ha dedicat a tapar forats, amb la ferma pretensió de continuar fent la seua, a poder ser sense  o fora de control. 

Ix el sinistre Ministro d'allò interior, però l'aspecte i historial del nou com que també fa tremolar una miqueta, tenint en compte la natura de les problemàtiques a què deurà de fer front. Per si fos poca cosa les forces de l'exèrcit seran sota comandament d'ella: la veurem uniformada per l'ocasió amb els colors de la terra, el mar i l'aire? De segur qui l'assessora en qüestions d'imatge treballa en la renovació de l'armari rober de la senyora. 

El ja ex ministre dels afers estrangers deu estar a hores d'ara comprant tela per la bandera que vol penjar sobre el penyal, igual comença a preparar el seu desembarcament, senyera coronada a la mà, a la política valenciana, veurem Sra. Bonig.  

Si algú va criticar un possible govern de les esquerres com de govern Frankestein, doncs que tornant a veure els rostres dels ministres d'economia i hisenda en la fotografia familiar, un no pot deixar de pensar en la sang que ens xuplaran els propers mesos, amb la benedicció de les Europes, i la tradicional gallega discreció del premier hispà.

Als mitjans catalans veuen en la vice l'encarregada de posar un poc d'ordre en la qüestió territorial, llegim finançament i Principat. Inflexible en l'aplicació de la llei pels tribunals es pretén endreçar la situació, defensant l'espanyolitat constitucional. La nova ministra catalana igual pot aportar alguna cosa des del Ministeri de Sanitat: és possible no ho entès bé i el problema català és sanitari. 

El Gran Wyoming i l'equip del seu programa es tancava ahir a un refugi davant l'anunci dels nomenaments: preparem-nos per més diversió. I que algú ens explique què és el que volen fer amb les carteres noves. De moment tornen les creus i les bíblies a les promeses i juraments solemnes, només manca un cap de bou dissecat guaitant per la paret del saló per arrodonir l'espectacle taurí. A mi tot plegat em fa bastant de por, què volen que els diga.

Despertar del malson

El despertar valencià d'en Víctor Maceda, publicat per Pòrtic se'ns presenta com crònica de la política valenciana, més o menys des dels temps de Zaplana fins l'actualitat. En la presentació que podíem veure a Vilaweb televisió fa uns dies, el presentador apuntava més a malson que a despertar, i raó no li'n faltava a parer de qui açò escriu.

Cert que s'ha aconseguit un canvi de responsables al capdavant d'algunes de les principals institucions del país dels valencians i de les valencianes, cert que s'ha avançat molt, que s'ha arribat força lluny, sobretot mirant-s'ho amb una certa perspectiva, però tothom sap cal treballar molt i que els obstacles no seran gens fàcils de superar. 

Ara com ara, el poder de l'estat, que es reorganitza, serà un impediment a les línies polítiques de la Generalitat: desaprofitarà en Rajoy qualsevol oportunitat per reconstruir el poder conservador a un territori que saben clau per al domini que volen continuar desplegant? De segur que els seus estrategues treballen en el disseny de la reconquista valenciana.

En la part final del llibre ressenyat, l'autor, així ho he entès, parla de tres grans figures polítiques d'aquest període autonòmic valencià: na Rita, en Zaplana i na Oltra. Tots tres personatges amb ambició i una força que arrossegava adhesions electorals contundents. Els dos primers ja sabem com han acabat, Oltra a hores d'ara és una incògnita al mitjà i llarg termini, el temps anirà desvetllant-nos què li té reservat.

En llegir el text em sembla que la narració, a més dels polítics, i una precisa descripció dels múltiples episodis de la vida política, té com a gran protagonista la societat valenciana, que ha anat evolucionat aquestes darreres dècades, l'aproximació a la qual esdevé indefugible per conèixer el perquè de tot plegat. 

Les polítiques, sobretot del PP, a la Comunitat Valenciana han resultat catastròfiques per als seus ciutadans i ciutadanes, i sense autocrítica, en primer lloc d'aqueix PP o del que en resta, després  dels qui han tingut responsabilitats de govern, tindrem força difícil despertar. Continua funcionant el panxa-contentisme, el pensament reaccionari instal·lat en una ignorància alegre i riallera, amb les temptacions, pense que intactes, de tornar al vell camí.

En Maceda es consolida com a periodista, escriptor, que tant de bo continue contant-nos aquesta apassionant vida política valenciana que ens ha tocat viure.

Tots sants o no tan sants

Porten mesos amb aquest serial polític, nosaltres seguint la pujada i baixada podemita, l'ofensiva mediàtica per defensar l'estatus quo,  per arribar a la síntesi: Per ofrenar noves glòries a Espanya. És a dir: som on érem. I no parle ara d'independència catalana, ni d'autodeterminació valenciana. 

No hi ha projecte, o si més no: el projecte és el que veiem al pronòstic meteorològic, al caminar pel barri formigonat, ple de cotxes aparcats a una banda del carrer, comerços llanguint amb grisor general, esquitxats per presències humanes quasi fantasmagòriques, del que en diuen zones verdes, que han esdevingut clos de gossos i criatures, de vells abandonats i amants adolescents, amb el centre comercial obert nit i dia per adorar déu, celebrar el seus sagraments, consagrar llurs manifestacions en la terra.

Fa gràcia el líder vençut, i apartat, dels socialistes, quan diu que va a agafar el cotxe per articular la seua alternativa a aquells que l'han fet fora de la Casa del Pueblo major. Es trobarà el paisatge descrit a sobre, amb un bri de grogor intens, uns bocins de taronja, una cremor tardoral. Ens agafem a allò que tenim, desesperadament, i no entendre que en la dimissió sovint va el nostre triomf, la nostra victòria digna, doncs segurament ens dóna tots els punts per a una altra sotragada. A les escoles de Ciència Política, el dia que expliquen els verbs polítics deuen oblidar-se sovint del verb dimitir. 

I ells i elles  tan contentos y contentas, esperant el premi, el tros de pastís, que els ha de lliurar el que tenia tanta pressa en ser investit, fins que va ser investit, deixant l'estat en funcions per passar a l'estat investit, estats dels que em costa veure les diferències, no els passa a vostès? Diuen que ha promès o jurat agafant-se a una Bíblia del segle XVIII, a la Constitució: Amén. 

Contradiccions?

Que a una part de l'estat es prohibeixen les corregudes de bous és inconstitucional. Que la fi del terrorisme al País Basc no supose la fi de la dispersió dels presos sembla és constitucional, igual que ho sembla el manteniment del centres d'internament d'estrangers o l'aixecament de murs de fil-ferro a les fronteres de l'estat. Quanta celeritat per segons quines declaracions de constitucionalitat i quina desgana per segones quines altres. 

En reclamar la llibertat d'expressar-se alguns s'obliden del silenci de moltes veus que dia rere dia practiquen els mitjans de comunicació públics que controlen. 

Al País Valencià les maniobres del Partit Popular contra l'articulació de  la nova RTVV no ens han de fer oblidar tot el que sota els seus mandats fou aquella aventura i  un troba a mancar un poc d'autocrítica (què dic!) i de propòsit d'esmena, precisament per garantir la llibertat d'expressió i els drets, constitucionals i humans, relacionats amb la informació, dels que se'n riuen ara sí, ara també.

El llenguatge casernari i venjatiu d'alguns sobre alguns terrorismes, la manca de reconeixement dels qui, sembla, van apostar pel diàleg per la fi del terrorisme etarra, palesen un sectarisme insuportable i manipulador: tan difícil és mantenir un to moderat i respectuós, bastir actituds de reconciliació i superació dels conflictes per una convivència en pau i tolerant?

De la missa la meitat

Sempre és interessant llegir al rigorós periodista Víctor Maceda, el seu "El despertar valencià" em pareix una interessant proposta per fer memòria d'on som ara i d'on venim. 

La presentació de les notícies del telediario de la televisió espanyola em sembla força escandalós, posant en evidència una divisió gent d'ordre-gent de conflicte que tracta de pintar-ho tot ben negre. La violació dels drets relacionats amb la informació abasta nivells força preocupants. Ara com ara l'exercici de l'Intermedio per contar la "veritat", després de conèixer les notícies, esdevé força recomanable.

Tot l'espectacle del PSOE deixa força tocades les institucions públiques, el panorama de corrupció de tot plegat se'ns ofereix com el resultat d'una descarada connivència de les dues principals forces polítiques de l'estat per romandre en el poder. No es pot amagar el gran esforç de les elits per recolzar uns líders, unes organitzacions, per afavorir el manteniment del poder a qualsevol preu.