Darrer dilluns d'octubre

La mar és talment una bassa d'oli, lluny ja de les darreres tempestes que desbordaren el Francolí. Un estol de vaixells vetlla prop de la costa, sembla esperar alguna mena de torn de les petro-químiques. Passa un tren carregat de cotxes de la Seat cap al sud. Vote per correu, compre un bitllet per marxar quan encara acabe d'arribar, quina cordialitat darrere les finestres, de vegades l'atenció sembla una mena d'agressió enlloc d'això una atenció, que si pots certs personatges els evites, que més que un client ets vist com una mena d'invassor.

Ara que s'ha acabat l'acte central de campanya, allò de l'exhumació del dictador, caldrà fer alguna cosa per guanyar vots, més vots. Els activistes catalans continuen les seues lluites, perseverants de mena difícilment es resignen a imposicions i segons quins discursos. S'oblida fàcilment l'eixida aèria del difunt i torna l'anticatalanisme de sempre. El PSOE s'apunta perquè és on li fan mal les dretes i els seus altaveus mediàtics: en això estan i no en faran més.

He votat per correu i el funcionari m'ha recordat que ho he fet, que ho estava fent, sols li mancava donar-me l'enhorabona, jo no sentia res, cap tipus d'emoció especial, més prompte una profunda decepció per l'exercici reiterat d'un dret trepitjat, menystingut per uns i altres: Per a què tanta burocràcia electoral? Què volen comptar ara? Quina funció volen que representem? És la festa o la comèdia de la democràcia?

 

Alguna cosa es mou

Tinc que escriure (més?) sobre formigó. Tot consultant el diccionari de la Acadèmia de la Llengua Valenciana haig de tenir en compte no és el mateix el ciment que el formigó, sense ciment no hi ha formigó. Cimentar és una paraula que em transmet més sensacions positives que el substantiu formigó o el verb formigonar. Certament que formigó em porta a la paraula formiga, i no caldria confondre-la amb les pròximes formicació, ni fornicació. Ho deixe ací mateix, ara, per trobar-me prop de les ¿arenes movedisses? de la filologia et alia.

Que el moviment es demostra caminant diuen, i al teatre Micalet porten movent-se des de fa molt de temps, en èpoques certament difícils, envers la direcció de la difusió de la cultura i el foment de la creació amb pas ferm, és una constatació destacable, remarcable,  motiu d'alegria cada vegada, com ahir, que gaudim de les seues propostes escèniques. Ahir oferien El moviment, del prolífic Manuel Molins, sota direcció del perseverant i reeixit Joan Peris. Els joves actors, les joves actrius del repartiment (les/els alumnes), juntament amb un madur Ximo Solano (professor de secundària) porten a la sala una agosarada proposta sobre la joventut, la política, la manipulació, la docència en els temps present, l'esperit crític, l'adoctrinament, totalitarisme i democràcia, la relació adults-adolescents... Seria molt fàcil dir el relleu està assegurat, preferesc escriure hem de continuar endavant, cal més públic, cal més promoció, més sales... crec haver llegit a una entrevista a Rodolf Sirera el moment teatral a València és interessant...

Canviem l'hora i com sempre tant de bo l'hora no ens canvie a nosaltres. Alguna cosa es mou meteorològicament parlant aquestes primeres setmanes de la tardor, envers el temps de les foscors, dels freds, de la blancor, dels tancaments.

El prolífic escriptor mallorquí Valentí Puig ens porta a Memòria i Caos una lúcida aproximació a temes com ara el victimisme, l'agraïment, la lectura, la reivindicació de la cultura i la civilització, el respecte, els valors com a punts de fonament i partida de la suficient entitat i recorregut per no deixar-nos portar per la banalització imperant, la tecnificació aclaparadora, la superficialitat triomfadora arreu. En temps de foscor i crisi, en temps de contestació i posada en qüestió d'allò heretat i valuós alhora, d'alguna manera el petit volum editat per Proa esdevé territori fecund per tornar i entendre, per pouar significat i reforçar el terra que xafem. Intel·lectual de referència, home inquiet, esperit crític, voluntat entenedora i d'entendre, paga la pena la seua lectura i hem d'agrair pose a l'abast del lectors el seu coneixement.  

Més capítols

A Un mestre del valencianisme: Vicent Soler n'Abelard Saragossà (Àrbena) ofereix als lectors i lectores la seua particular lectura d'un altre llibre  L'ofici de raonar de l'ara conseller valencià el rocafortí en Vicent Soler. Llibres que tracten sobre altres llibres, invitació a la lectura en definitiva. Perfilar, explicar què sia o puga ésser això del valencianisme demana temps, reflexió i molt de raonar segurament, l'acostament implica si més no tractar de llengua, símbols, de territori, de política, d'economia, de relacions amb els pobles veïns, de present, passat i futur, i molta presa de consciència a partir de la qual orientar la conducta, en el plànol tant interior com exterior.

Al teatre Rialto podem visitar aquestes setmanes Dinamarca, proposta teatral dels germans Sirera, dirigida pel solvent Carles Alfaro, que esdevé tot un reeixit desplegament actoral, on els personatges mostren un complet catàleg de contradiccions i passions humanes desfermades. La Dinamarca que pacta amb els nazis no ser invadida, mantenint la seua monarquia, parlament, sistema de partits és un escenari on la vida es desbordarà, amb una pèrdua de credibilitat i contingut que l'espectador sospita serà difícil de recuperar.

Es veia venir. Després dels intensos capítols Quanta violència aquesta setmana comença l'esperat i anunciat Traslladant al dictador. Semblen episodis menors de la sèrie La sentència i Escorcoll a ca l'advocat. Els plànols finals del president visitant un policia ferit i els de la no telefonada de l'altre president, semblen escrits apressadament amb la vista posada en aquell diumenge de novembre a on la dreta cada dia que passa s'acosta amb més vots sota el bras.

Veredicte final

Els carrers seran sempre nostres cridaven els joves asseguts a la Imperial Tàrraco, aturat el trànsit, mobilitzades algunes unitats dels mossos d'esquadra. Sóc dels que volen els carrers de tots i totes, sóc dels que no desitja viure sota vigilància constant, en cap cas em resulten indiferents les seues reivindicacions i proclames.

Aquesta justícia suprema, creativa, ens aboca al desprestigi de la institució que vol administrar-la maldestrament. Embolcallats per la toga, els magistrats esdevenen intocables i, a més, es mostren infalibles dins la construcció argumental. O hi ha delicte o no hi ha. I delicte és el que diu el codi penal, deixem la ficció per altres gèneres.

La guerra encara

Unamuno va ser un d'aquells autors del batxillerat que associava amb crisi religiosa. Sense dubte per la lectura a les palpentes d'aquell petit volum San Manuel bueno y mártir. Llegir aquest autor abans que molts altres, precisament aquest, era alguna de les coses que em demanaven una explicació i ningú me la va donar mai. Crec després vaig llegir Niebla i ja anys més tard algunes referències al voltant de Catalunya i el País Valencià, la llengua pròpia d'aquests territoris, aquestes m'incomodaren, ho haig de confessar. Recentment caminant per la Salamanca universitària crec una placa feia referència a la casa que habités, igual que una altra documentava sense cap pudor la seu del nou cap de l'estat, aquest per gràcia de déu, entre altres gràcies. La pel·lícula d'Amenábar Mientras dure la guerra m'acostava novament al vell rector salmantí, la seua postura al voltant del cop militar em feu venir al pensament Blasco (Els quatre genets de l'apocalipsi) i allò de la implicació o el mantenir-se al marge davant el conflicte (la primera guerra mundial a la novel·la del valencià). Els avalots d'alguns davant les sales de projecció a València, les manifestacions dels responsables del govern autonòmic madrileny, posen de manifest que encara duren algunes coses d'aquella guerra fratricida.

Espectador inquiet

En veure al Talia L'electe (versió valenciana, L'Horta teatre, de Juli Disla sobre text de Ramon Madaula, dirigida per Carles Sanjaime) un té la sensació es fa bon teatre al país. Dos actors creïbles n'Alfred Picó i en Josep Manel Casany ofereixen una notable representació amb moments per l'humor, per la reflexió, en un gradual aterratge sobre els temes del poder i els individus, de la política i la societat. Anem força necessitats de teatre de qualitat, de propostes rigoroses, de programacions coherents i dotades de continuïtat, un intueix aquest és el camí, i se'ns demana als espectadors compromís amb sales i companyies, a les empreses ofertes de nivell, a les institucions complicitats i empenta.

A The night of the hunter de Charles Laughton que podien veure aquests darrers dies a la filmoteca valenciana els xiquets, les xiquetes tenen un paper destacat, tot i la projecció desmesurada del malvat personatge de Robert Mitchum sobre el conjunt de la història. Plantejada com una mena de lluita entre bé i mal, amor i odi, innocència i manipulació, la cinta no deixa indiferent ningú mantenint una tensió constant al llarg de tota l'exposició. Societat malalta la que ens mostra on les primeres víctimes són els més menuts, la supervivència dels quals ve a ser cosa seua. Un sospita la religió no surt massa ben parada, sobretot en mans de manipuladors sense escrúpols, alhora que els valors humans més valuosos resten defensats per resistents quasi marginals.

Amèrica. Un riu

A l'agost en Josep Piera recomanava des de l'illa de saviesa del seu article setmanal a Levante-emv Amèrica endins de la Lourdes Toledo. Aquest volum premiat i publicat dins la interessant col·lecció Textures m'acompanya des de diumenge, quan em disposava a agafar un Talgo que devia eixir des de Múrcia, però que ho feia des de València Nord i que arribava més d'una hora tard a la meua destinació catalana: seria feixuc d'explicar el retard, però penseu en pluja, viatgers del sud en autobús fins la capital valenciana etcètera i podeu fer-vos-en una idea. Al viatge en metro des d'Almàssera fins l'estació Xàtiva una xica anava perdent tapers en obrir-se les portes del vagó, li'n vaig replegar un abans de baixar i la vaig ajudar a penjar-se la motxilla mentre eixia atrafegada; a l'arribar a Tarragona m'oferia a compartir l'únic taxi de la parada amb una altra xica arribada amb el tren de la bruja (va dir-li ella) després que jo mateix, el xofer, alcoià declarat, ens portà a les nostres destinacions finals pagant a mitges la carrera. Avui mateix he comprat un altre bitllet pel mateix tren de la bruja, no tinc solució. Com deia, el llibre arribà amb el viatge ferroviari i l'estada d'aquesta professora valenciana a la ciutat de Santa Fe, Nou Mèxic, EEUUAA, es desplegà davant meu com tot un pou de reflexions sobre els viatges, la vida en un altre lloc, la literatura i els llibres, les rutines, l'ensenyament i la burocràcia d'aquell país, els canvis del temps Trump, les sensacions del candidat Sanders.

Un viatge diferent va ser el proposat per en Julio Llamazares al seu El río del olvido riu Curueño amunt, per tot un seguit de pobles de la muntanya lleonesa. Aquest acostar-se a la muntanya buidant-se, a peu i motxilla al muscle, se'ns ofereix com un cant a la bellesa dels indrets recorreguts, alhora que com una mirada profunda sobre el que troba als llogarets visitats. La soledat té un protagonisme destacat, igual que els personatges que l'acolliran, que el rebran, amb els que es creuarà ací i allà, en la seua lluita per una supervivència difícil, la d'aquells que han restat al país que els va veure nàixer, amb complicitats, confidències, desconfiances davant l'estrany també, després de la marxa de molts altres que ja no tornaran mai més. El viajero lluny del que pot ser un turista apareix amb discreció i amb la pretensió de contar, entenc que sabedor encara el que se li mostra paga la pena de ser-ho, però que s'esgota.

Diades sentenciades

Els autobusos porten senyeres, alguns establiments les han situades a llocs visibles, als trens gent amb la samarreta de la diada es dirigeix fins Barcelona, a una casa modernista de Reus s'han despenjat luxoses banderes quadribarrades, un grup de ciutadans recorda amb una pancarta que Catalunya tot l'any és Espanya, uns joves assenteixen amb frases de suport, un conductor saluda la concentració amb el clàxon, l'estelada de la finestra pròxima ha desaparegut i pense el veí es manifesta amb ella, a alguns habitatges apareixen més senyeres.

Els qui demanen una diada de tots i totes sospite no faran el mateix per la pròxima fiesta nacional. La fiesta d'aquest any vindrà amb sentència, la que s'ha d'acomplir, diuen que també amb la decisió judicial sobre el cos del dictador.  

Desastres quotidians

Luis Tosar encapçala el repartiment d'actors dirigits per Paco Plaza a l'acabada d'estrenar als cinemes Quien a hierro mata. Títol carregat d'intencions com a mínim inquietants i sinistres que les imatges s'encarreguen de certificar. Precisament la venjança plana sobre les vides torturades dels protagonistes, el cuidador de gent gran, el traficant moribund, els fills despietats d'aquest. Que aquest còctel acabarà en esclat de pirotècnia gens agradable se sap només fer-se fosca la sala. Que la violència només genera més violència es posa de manifest amb poques concessions a la tendresa o la solidaritat. En la lluita per la supervivència tot sembla valer i la dominació dels instints més primaris és assignatura pendent dels humans. 

En Francesc Marc Álvaro des de les fulles de la Vanguardia catalana sembla encertar-la en apuntar la causa dels comportaments negociadors d'en Sánchez als seus assessors, més pendents de l'estadística i els sondejos, que no al que podem anomenar l'interès general. Pel periodista açò condueix al desastre, tots els mèrits del guanyador d'unes primàries de partit, la força de la militància s'esvaeixen en encomanar-se cegament als gurús de la tendència.

Les imatges del començ de l'any judicial provoquen una barreja de por i inquietud, subratllada per l'exhibició sinistra, quasi militar, de togues i medalles per damunt del bé i del mal, preparada per jutjar i executar allò jutjat.

En la memòria per sempre més

En qüestió de molt poc de temps hem conegut les notícies de les morts de tres persones vinculades a les lletres, a la reivindicació cívica, l'activisme social. Són persones d'insubornable dedicació al país, a la gent, al territori, conegudes, pròximes, de tarannà obert, cultes, sàvies també després de molt de temps aprenent i ensenyant. Carme Miquel, Llorenç Giménez, Cristòfol Martí viuran per sempre en l'obra que ens han llegat, també en la memòria dels moments compartits gojosament.

Mercaderies

Portem setmanes escoltant allò del mercat de fixatges del món futbolístic. Les notícies dites esportives s'han centrat desvergonyidament en la compravenda de jugadors per quantitats astronòmiques. La devoció dels aficionats pels esportistes sembla correlativa al preu de les operacions. Reduït a mercadeig pur i dur el tracte rebut pels jugadors, un es pregunta com no es denuncia aquest impresentable esclavatge contemporani, tot dient-li a les coses pel seu nom per començar.