Qüestió de classes

S'han llegit aquests dies alguns articles relatius a un nucli dur intocable de l'administració pública, especialment beligerant, diuen, amb el pacte de govern que s'anuncia, veurem en què queda tot plegat, a les Espanyes. Sovint es parla dels funcionaris com a treballadors dolents, no caldrà insistir que hi ha de tot com a tot arreu, argument per altra banda que no pot deixar de banda el reconeixement de la tasca que algunes/alguns porten a terme insubornablement en pro dels serveis públics i la seua qualitat, així com la constatació que molts/moltes tenen una visió patrimonial de la cosa pública, com que només és d'ells/d'elles, i que els drets reconeguts al funcionari/a la funcionària són d'allò més pròxim a un privilegi que ha de passar, sí o sí, per damunt del que es pose per davant, perquè la plaça és meua, en propietat, amén. Quant més amunt en la piràmide jeràrquica, sembla més es confirmen aquestes creències, i encara més sobta, en molts casos, tota aqueixa defensa de drets particulars front a conviccions poc fermes, ans tot el contrari, davant allò públic, o de tots, que sovint sinó es menysté sense pudor, directament s'ignora barroerament. 

Al món feliç de Huxley hi ha classes, i tant que hi ha de classes, i sobre aquestes la pel·lícula coreana Parásitos explica unes quantes coses. La lluita per la supervivència, l'ascens social, la precarització s'exposen amb un detall primmirat i quan et toquen la família com que estàs disposat a fer algunes coses, no precisament boniques per cert, per defensar-te-la. En el constant joc de guanyadors i perdedors, de bonics i lletjos, de llestos i ignorants, es teixeix una densa xarxa de relacions que caldrà disseccionar curosament per entendre alguna cosa, d'això va aquesta cinta amb colps guió que captiven a l'espectador fins la darrera imatge i tocs d'humor de remarcable lucidesa, amb inoblidable paròdia envers els veïns del nord coreà inclosa. 

També de classes va allò del concert d'Any Nou des de Viena, aparador dels ricots del planeta, que sota el patrocini daurat d'una marca de rellotges, exhibeixen luxe  a dojo a ritme de vals i polca, de marxa quasi militar ben pendents de la llista on es comptabilitzen les grans fortunes terrestres. L'execució exacta d'una orquestra d'elit ens transporta per un moment a un conte de fades, que no deixa de ser una interessant manera de començar l'any a l'Europa desafinada en tantes qüestions, tot hi ha que dir-ho, tant mancada d'harmonia en la seua construcció institucional.

Il·lusió

Merlí és d'aqueixes sèries televisives que enganxen, encertadíssima emissió de l'actual televisió pública valenciana, recomanable per veure en família al sofà del menjador on passen tantes coses encara. Magnífica idea dels creadors i creadores la d'acostar-se al pensament filosòfic i a la seua indiscutible vigència i validesa, en aquest món d'homo mobilis que ens ha tocat habitar, alhora que a l'edat juvenil on suren tantes il·lusions, alhora que contradiccions. El professor de filosofia ens planteja preguntes i, d'alguna manera, es presenta com a mestre que estima els deixebles pel que rep d'ells, alhora pel que els dóna, apel·lació a un respecte que, sincerament, costa de veure pel nostre voltant. Honestedat impagable la dels personatges: equilibrats, ben construïts i perfilats, molt creïbles.

Darrerament hem vist a la petita pantalla dos polítics amb gos: el guanyador de les darreres eleccions generals del Regne Unit de la Gran Bretanya, aquest durant la jornada electoral de dijous passat, i el dimitit president d'aquell partit d'uns quants lliures i iguals a ells mateixos, devots fins al fanatisme de la sacrosanta unitat nacional i prou. Açò del gos tindrà alguna explicació, tot i que la política com que tindria que anar més de persones, i els drets i deures d'aquestes, que de mascotes, sabedors els animals han de ser tractats de manera respectuosa, lluny de conductes degradants, poc o gens humanes, tot hi ha que dir-ho: guau.  

La proposta publicitària d'uns grans magatzems pel Nadal és allò de què La il·lusió ho canvia tot, tot i tot, caldria afegir o, en tot cas, llegir manipulació on posa il·lusió o, fins i tot, desil·lusió, la que han sembrat uns quants, certament, després d'inacabables campanyes electorals. Crec recordar la mateixa il·lusió va ser proclamada fa un temps com el millor regal, i a mi ja em va bé. Per si no ho veiem prou clar, alguns governants s'han empenyorat en il·luminar places i carrers, contribuint, un poc més, a la contaminació lumínica del planeta, en cursa desfermada per guanyar el premi de la ciutat més il·luminada durant el Nadal, i ací la il·luminació si no ho canvia tot almenys permet veure les coses un poc més clares. 

A l'altra banda de l'oceà

L'erosió publicat per l'editorial minúscula ens acosta de la mà del seu autor, Antoni Martí Monterde, a una visió molt particular de l'Argentina, de les ciutats de Buenos Aires i Rosario més concretament. No és cap llibre de viatges, tot i explicar-nos la particular estada de l'escriptor de Torís, no és cap guia de recomanacions de llocs que cal visitar. No, no va d'això la proposta. Diria estem més prop del dietari, del quadern on recollir impressions i sensacions, recerques personals, pensaments, troballes, aforismes fins i tot, de l'exercici assagístic. El propi autor esdevé d'alguna manera personatge que observa des de darrera la finestra del cafè tassa en mà, o resseguint els rastres dels desballestats ferrocarrils argentins, que llegeix críticament Pla, Gómez de la Serna, Borges o Macedonio Fernández a propòsit d'aquell país en aquell país. Es pot instal·lar per moments en el lector un no saber on es va, ni per on es va, fascinat per una exposició desbordant sense quasi referències d'espai i temps, deixant-se portar per trobades literàries, per situacions estranyes enmig d'un escenari crepuscular.

Reivindicacions

Les millors pomes són les dels llauradors catalans, però em negue a comprar-les per tot el que estan fent allà dalt. Aquest criteri, diria polític, per comprar segons quins productes funciona i molts consumidors l'apliquen en llurs compres quotidianes. Certament que molts compren fruita i verdura atenent simplement a les seues impressions o sensacions davant el producte presentat a la tenda, quan no el preu, d'altres a les procedències geogràfiques, llegir el que es diu llegir més enllà de les xifres com que tampoc es llegeix molt, quant a l'etiquetatge la lletra menuda com que para bastant als/a les possibles lectors/lectores. Que no és el mateix un espàrrec de procedència xinesa o peruana que navarresa ningú m'ho ha de dir, preferesc els navarresos sincerament i pagaré un poc més per aquesta qualitat, faig el mateix amb quasi tot el que compre. El concepte globalització o mercat mundial em sembla bé, però m'apuntaria amb més devoció si es respectaren els drets de treballadors d'ací i d'allà, una dignitat bàsica, i per ací és per on no van els tirs o les pràctiques comercials i laborals. Tornant als llauradors catalans hi haurà de tot, igual que entre les pomes d'aquelles comarques. Haig de dir que sé del cert enlloc menjaré taronges com les del meu país o paelles com les de l'Horta. Evite l'adjectiu millor o pitjor, però m'identifique amb allò propi o particular, sense cap ànim competitiu, no va per ací la meua "reivindicació".

Antoni Martí Monterde proposa en el seu L'Erosió un viatge a Buenos Aires. La recomanació vingué dels correus que envia de tant en tant 3i4 farcits de bons suggeriments literaris. El petit volum editat ara per minúscula és tot un descobriment d'aquella ciutat de migracions, urbanisme i arquitectura fascinants, cafès per descobrir i habitar, de temps i ritmes propis. L'autor pensa la ciutat i en la ciutat, res a veure amb la plaga dels nostres dies que és el turisme. Itinerari literari, espai de vida i per viure, memòria que cal esbrinar.

Post-eleccions

Un dels efectes remarcables de la prescindible i capriciosa convocatòria electoral de diumenge passat és l'eixida del panorama polític del senyor Rivera, representant destacat de la marca Espanya, ahora y en la hora. Tot i la fragmentació i color del parlament de les Espanyes, inclosa l'aragonesa Teruel existe, alguns continuen tancats en aqueixa idea uniforme, monocolor, unilingüe predicada pels que s'etiqueten de constitucionalistes, monopoli de la Castella eterna o de les elits i oligarquies de sempre. Aprofundir la divisió, conrear la provocació ha estat bandera dels que, sempre preocupats pels problemes de la gent deien, han repartit a tort i a dret carnets de ciutadania.

Sobre eleccions va escriure a Un dia d'eleccions Italo Calvino. El protagonista fa d'interventor del Partit Comunista Italià al col·legi electoral del Cottolengo de la seua ciutat. Els electors són persones amb deficiències i limitacions considerables que, tot i dificultar la participació electoral, exerceixen el vot guiats per mans que tenen un evident interés en la victòria de la totpoderosa Democràcia Cristiana. Diumenge passat en veure les cares de molts/moltes presidents/presidentes de taula portar els sobres de les taules dels col·legis al Jutjat competent de la ciutat on visc, veia força cansament, més prop d'una sentida demanda de pacte constructiu, que de la gastada festa de la democràcia que alguns diuen celebrar, ja no cada quatre anys per cert, sinó cada mig any, assessorats per consellers experts en l'art de la demoscòpia.

Canvi de matalàs?

Les propostes cinematogràfiques de Costa-Gavras són un reclam indefugible per alguns espectadors, per mi ho són. Reseguir les passes del ministre Yanis Varoufaquis davant les institucions europees, després del triomf de Siritza  a les eleccions gregues, fins a la seua dimissió, en capgirar els governants el resultat del referèndum on triomfà el no a les propostes comunitàries, defensat per l'equip d'Alexis Tsipras,  posa llum als tripijocs d'una política que només pretén protegir interessos oligàrquics, tot prostituint el que puga restar de democràcia als nostres estats. Afegir que l'esquerra ja no governa a Grècia avui. Veient la pel·lícula a un li poden arribar al cap els crits d'abril demanant al guanyador de les Espanyes Con Rivera no. No entenen res alguns polítics o no ho entenem nosaltres? Si volen els nostres vots pels seus negocis post-electorals, igual la nit electoral de novembre pot portar alguna amarga sorpresa amb canvi de matalàs al palau de la Moncloa inclòs. El president provisional de les Espanyes pot tenir el moment més trist de la seua carrera política i ja ningú no entendrà que no dimitisca, la dreta de tres caps no deixarà passar l'oportunitat de tornar al govern. Si els independentistes guanyen al Principat la tensió augmentarà.

Darrer dilluns d'octubre

La mar és talment una bassa d'oli, lluny ja de les darreres tempestes que desbordaren el Francolí. Un estol de vaixells vetlla prop de la costa, sembla esperar alguna mena de torn de les petro-químiques. Passa un tren carregat de cotxes de la Seat cap al sud. Vote per correu, compre un bitllet per marxar quan encara acabe d'arribar, quina cordialitat darrere les finestres, de vegades l'atenció sembla una mena d'agressió enlloc d'això una atenció, que si pots certs personatges els evites, que més que un client ets vist com una mena d'invassor.

Ara que s'ha acabat l'acte central de campanya, allò de l'exhumació del dictador, caldrà fer alguna cosa per guanyar vots, més vots. Els activistes catalans continuen les seues lluites, perseverants de mena difícilment es resignen a imposicions i segons quins discursos. S'oblida fàcilment l'eixida aèria del difunt i torna l'anticatalanisme de sempre. El PSOE s'apunta perquè és on li fan mal les dretes i els seus altaveus mediàtics: en això estan i no en faran més.

He votat per correu i el funcionari m'ha recordat que ho he fet, que ho estava fent, sols li mancava donar-me l'enhorabona, jo no sentia res, cap tipus d'emoció especial, més prompte una profunda decepció per l'exercici reiterat d'un dret trepitjat, menystingut per uns i altres: Per a què tanta burocràcia electoral? Què volen comptar ara? Quina funció volen que representem? És la festa o la comèdia de la democràcia?

 

Alguna cosa es mou

Tinc que escriure (més?) sobre formigó. Tot consultant el diccionari de la Acadèmia de la Llengua Valenciana haig de tenir en compte no és el mateix el ciment que el formigó, sense ciment no hi ha formigó. Cimentar és una paraula que em transmet més sensacions positives que el substantiu formigó o el verb formigonar. Certament que formigó em porta a la paraula formiga, i no caldria confondre-la amb les pròximes formicació, ni fornicació. Ho deixe ací mateix, ara, per trobar-me prop de les ¿arenes movedisses? de la filologia et alia.

Que el moviment es demostra caminant diuen, i al teatre Micalet porten movent-se des de fa molt de temps, en èpoques certament difícils, envers la direcció de la difusió de la cultura i el foment de la creació amb pas ferm, és una constatació destacable, remarcable,  motiu d'alegria cada vegada, com ahir, que gaudim de les seues propostes escèniques. Ahir oferien El moviment, del prolífic Manuel Molins, sota direcció del perseverant i reeixit Joan Peris. Els joves actors, les joves actrius del repartiment (les/els alumnes), juntament amb un madur Ximo Solano (professor de secundària) porten a la sala una agosarada proposta sobre la joventut, la política, la manipulació, la docència en els temps present, l'esperit crític, l'adoctrinament, totalitarisme i democràcia, la relació adults-adolescents... Seria molt fàcil dir el relleu està assegurat, preferesc escriure hem de continuar endavant, cal més públic, cal més promoció, més sales... crec haver llegit a una entrevista a Rodolf Sirera el moment teatral a València és interessant...

Canviem l'hora i com sempre tant de bo l'hora no ens canvie a nosaltres. Alguna cosa es mou meteorològicament parlant aquestes primeres setmanes de la tardor, envers el temps de les foscors, dels freds, de la blancor, dels tancaments.

El prolífic escriptor mallorquí Valentí Puig ens porta a Memòria i Caos una lúcida aproximació a temes com ara el victimisme, l'agraïment, la lectura, la reivindicació de la cultura i la civilització, el respecte, els valors com a punts de fonament i partida de la suficient entitat i recorregut per no deixar-nos portar per la banalització imperant, la tecnificació aclaparadora, la superficialitat triomfadora arreu. En temps de foscor i crisi, en temps de contestació i posada en qüestió d'allò heretat i valuós alhora, d'alguna manera el petit volum editat per Proa esdevé territori fecund per tornar i entendre, per pouar significat i reforçar el terra que xafem. Intel·lectual de referència, home inquiet, esperit crític, voluntat entenedora i d'entendre, paga la pena la seua lectura i hem d'agrair pose a l'abast del lectors el seu coneixement.  

Més capítols

A Un mestre del valencianisme: Vicent Soler n'Abelard Saragossà (Àrbena) ofereix als lectors i lectores la seua particular lectura d'un altre llibre  L'ofici de raonar de l'ara conseller valencià el rocafortí en Vicent Soler. Llibres que tracten sobre altres llibres, invitació a la lectura en definitiva. Perfilar, explicar què sia o puga ésser això del valencianisme demana temps, reflexió i molt de raonar segurament, l'acostament implica si més no tractar de llengua, símbols, de territori, de política, d'economia, de relacions amb els pobles veïns, de present, passat i futur, i molta presa de consciència a partir de la qual orientar la conducta, en el plànol tant interior com exterior.

Al teatre Rialto podem visitar aquestes setmanes Dinamarca, proposta teatral dels germans Sirera, dirigida pel solvent Carles Alfaro, que esdevé tot un reeixit desplegament actoral, on els personatges mostren un complet catàleg de contradiccions i passions humanes desfermades. La Dinamarca que pacta amb els nazis no ser invadida, mantenint la seua monarquia, parlament, sistema de partits és un escenari on la vida es desbordarà, amb una pèrdua de credibilitat i contingut que l'espectador sospita serà difícil de recuperar.

Es veia venir. Després dels intensos capítols Quanta violència aquesta setmana comença l'esperat i anunciat Traslladant al dictador. Semblen episodis menors de la sèrie La sentència i Escorcoll a ca l'advocat. Els plànols finals del president visitant un policia ferit i els de la no telefonada de l'altre president, semblen escrits apressadament amb la vista posada en aquell diumenge de novembre a on la dreta cada dia que passa s'acosta amb més vots sota el bras.

Veredicte final

Els carrers seran sempre nostres cridaven els joves asseguts a la Imperial Tàrraco, aturat el trànsit, mobilitzades algunes unitats dels mossos d'esquadra. Sóc dels que volen els carrers de tots i totes, sóc dels que no desitja viure sota vigilància constant, en cap cas em resulten indiferents les seues reivindicacions i proclames.

Aquesta justícia suprema, creativa, ens aboca al desprestigi de la institució que vol administrar-la maldestrament. Embolcallats per la toga, els magistrats esdevenen intocables i, a més, es mostren infalibles dins la construcció argumental. O hi ha delicte o no hi ha. I delicte és el que diu el codi penal, deixem la ficció per altres gèneres.

La guerra encara

Unamuno va ser un d'aquells autors del batxillerat que associava amb crisi religiosa. Sense dubte per la lectura a les palpentes d'aquell petit volum San Manuel bueno y mártir. Llegir aquest autor abans que molts altres, precisament aquest, era alguna de les coses que em demanaven una explicació i ningú me la va donar mai. Crec després vaig llegir Niebla i ja anys més tard algunes referències al voltant de Catalunya i el País Valencià, la llengua pròpia d'aquests territoris, aquestes m'incomodaren, ho haig de confessar. Recentment caminant per la Salamanca universitària crec una placa feia referència a la casa que habités, igual que una altra documentava sense cap pudor la seu del nou cap de l'estat, aquest per gràcia de déu, entre altres gràcies. La pel·lícula d'Amenábar Mientras dure la guerra m'acostava novament al vell rector salmantí, la seua postura al voltant del cop militar em feu venir al pensament Blasco (Els quatre genets de l'apocalipsi) i allò de la implicació o el mantenir-se al marge davant el conflicte (la primera guerra mundial a la novel·la del valencià). Els avalots d'alguns davant les sales de projecció a València, les manifestacions dels responsables del govern autonòmic madrileny, posen de manifest que encara duren algunes coses d'aquella guerra fratricida.