La construcció de la identitat. Josep Fontana. Base. 2005

De la relectura del llibre subratllaria la claredat, la capacitat de síntesi, el rigor, la formació d'en Fontana que recorren aquestes Reflexions sobre el passat i el present. Els sis capítols del volum ens acosten a qüestions com ara la identitat (nacions, estats-nació), la societat civil, la globalització, les migracions, els llauradors, la llegenda de la transició espanyola (transacció) i ens permeten aprofundir en temes que són ben al centre dels debats contemporanis. L'autor d'obres tan recomanables com ara Por el bien del imperio o La época del liberalismo, continua força lúcid entre nosaltres, fent de la feina de l'historiador sòlid fonament de la construcció d'una societat millor.  

Nova etaPPa

Per baix de la porta de casa llancen un fullet subscrit pel PP de Bonrepòs i Mirambell, datat a l'abril, porta per títol Junts pel poble i s'hi llegeix Bonrepós i Mirambell, nuestro precioso pueblo, que desde su nacimiento en la época de los romanos a visto correr mucha agua por sus acequias, asiste con ilusión a una nueva etapa. 

En llegir aquestes primeres línies, constatar la presència entre els lectors i lectores d'algunes faltes d'ortografia, millor corregir-les, ¿no?, per encetar l'etapa nova. Vinga! Tot i que això del precioso pueblo com que és com a mínim discutible, una preciositat, si més no en allò arquitectònic i urbanístic diria que no ho és, però ja se sap que sobre gustos. Venint de llegir alguna cosa sobre el propi poble, açò del naixement en època romana, escrit amb tanta rotunditat no deixa de sobtar una miqueta, no estaria malament desenvolupar l'afirmació de la indiscutible romanitat originària, per saber d'on venim veritablement. De ben segur s'ha vist córrer força aigua per les sèquies del terme, però també que amb el "progrés" municipal de les darreres dècades la xarxa s'ha vist considerablement minvada, mutilada. 

Escrit l'anterior, l'assistència amb il·lusió a una nova etapa com que per un més bé és assistència preocupada a l'etapa que s'augura... Van a restaurar la xarxa de regadiu, augmentar-ne la superfície de conreu, es tracta la nova etapa d'un retorn a la romanitat originària proclamada? 

MASS. Fran Kranz

El dolor que provoquem els humans. La destrucció que devasta el món que hem creat. La necessitat, el constant repte que tenim de tancar les ferides, de guarir les malalties que ens devoren per dins. Mirar-se a la cara, pronunciar les paraules. Preparar-se per mirar-se a la cara, per dir els mots. D'això va MASS, ¿missa?, (d'alguna manera, pense avui, també Maixabel de la Icíar Bollaín). També de la supervivència, de continuar, del sentit. Uns éssers destrossats per la pèrdua del més valuós, els fills, han de tirar endavant amb llurs vides i fan la passa valenta de seure a taula amb l'altre. Ací rau la humanitat, en l'enfrontament del conflicte entre persones adultes, tot i la constatació del sorollós fracàs institucional. Cada dia que passa sense seure, sense escoltar l'altre, sense un intent sincer de construcció, de convivència és una pèrdua difícilment reparable. Les paraules diàleg, diplomàcia, negociació les estem buidant de sentit, empenyorats com estem en la lluita, en la confrontació, en la guerra, en l'anihilació de l'altre, en la submissió incondicional. S'ha de dir prou, hem de dir prou, deixar enrere l'espiral de destrucció, desplegar totes les estratègies necessàries per evitar tanta pèrdua humana injustificable, totes les morts innocents. L'odi, el ressentiment, la venjança no són camí, no fonamentaran mai res sòlid, sense entendre-ho no hi ha futur, no hi ha humanitat, progrés si volem dir-ho així.

El tercer toc. Toni Mollà. Vincle

Som allò que llegim, que mengem, diuen. L'autor de Meliana, veí de Massalfassar, ens ofereix un dietari sobre els llocs que habita físicament i intel·lectualment. Des del temps de la recentment encetada jubilació,  en Mollà ens escriu des de noves rutines personals, força pròxim pels paisatges (l'Horta, la ciutat de València, el Palauet de Nolla...) on el lector es pot també reconèixer, on cada referència literària apareix com un convit a la lectura (els seus imprescindibles Pla, Roth...), cada viatge (Londres, el País Basc...) com una invitació a explorar, descobrir nous territoris, cada amic (Rafa Ninyoles...) com un valuós tresor. Pàgina rere pàgina, dia rere dia, tot plegat configura la pròpia existència, rica, diversa, complexa i senzilla alhora, irrenunciable.  

Excuses

Un fet tràgic sovint té més d'una causa, quan els actors en la presa de decisions són més d'un, l'atribució de responsabilitats exclusives a un d'ells si més no sembla en principi agosarat, quan no d'una simplicitat desbordant. Si en una vista participen un advocat o una advocada, un o una fiscal, un o una jutge, un tribunal, com que en major o menor grau la seua intervenció, la de tots i totes, tindrà algun grau d'influència en la decisió final. Volen dir que alguns ho fan sempre bé i alguns sempre malament? Dir que el lletrat és qui ha de portar davant del tribunal tots els elements de judici em sembla una miqueta excessiu, l'exercici del dret de defensa és força exigent. Vetllar per l'interès públic, pels drets violentats implica a tots els actors en la vista, tot fent servir de totes les ferramentes de què es dispose, que deurien ser les adequades. 

La pandèmia ha posat de manifest les limitacions del funcionament de les oficines judicials, que quan ha tocat tele-treballar han tingut que deixar enrere clixés propis del segle XIX i posar-se a teclejar ordinadors a distància. Com és possible el manteniment en paper dels expedients judicials i la gestió de l'expedient digital alhora? Quin és el veritable expedient? Per què la resistència de tants actors a les notificacions electròniques o la signatura digital? Per què aqueixa por a la pèrdua de la informació dipositada a les bases de dades? Cal aleshores mantenir un paper imprès que cada vegada es consulta menys? Certament que els programes són millorables, certament que les limitacions són presents, però la duplicitat del treball en paper i en digital llastra encara més les malmeses plantilles, els recursos materials. Tot això amb una despesa en paper i cartró, amb la desbordant ocupació d'espai físic de les oficines que ens podríem estalviar des fa mesos. 

Des de fa temps que un troba a faltar una veritable voluntat d'anar tothom a una, per una justícia de qualitat, superadora de voluntarismes aïllats, deixant enrere reticències corporatives sovint prescindibles, engrescant-se en la modernització d'una administració de la que tant depèn la solidesa de l'estat de dret i la construcció d'una veritable societat democràtica i avançada.

 

Arrels

Al poble del costat, en passar el Carraixet, a l'alçada de l'ermita de la Mare de Déu dels Desemparats fa setmanes penja una pancarta Vuelve a tus raíces. Compra en Tavernes Blanques. Al dia passen centenars de persones sota el missatge comercial i alguns, algunes ho hauran llegit, no sé quants, quantes s'hauran vist esperonats a comprar al llogaret de l'Horta o a tornar a sus raíces. 

Primera qüestió: és un missatge adreçat als que hi tenen sus raíces només o pot anar-hi a comprar tohom?  Segona qüestió: I això de tus raíces exactament què vol dir? Reflexió primera: Poques arrels resten ja a un poble el terme del qual pràcticament ha estat formigonat en la seua totalitat. Reflexió segona: Plantejada la publicitat d'aquesta manera sembla va de raíces només quan deuria anar, també, d'arrels, bo, els creadors o creadores del missatge sabran, la meua impressió lectora és que de raíces o d'arrels en tenen una idea sinó equivocada, almenys no coincident amb la meua, ho escric perquè tinc algunes arrels familiars al terme veí, malgrat el formigó, i no tenen, per cert, res a veure en comprar o no a Tavernes Blanques. Ara bé, si l'arrelament té a veure ara amb el lloc on fas o deixes de fer les compres...

A la part superior del cartell es llegeix en castellana llengua Conta la llegenda que Tavernes Blanques és un poble de grans comerciants que amb els seus productes han repartit alegria, bellesa i felicitat per tot el món. Molt bonica aquesta llegenda, però com que un no està per llegendes, ni  enganys sobre el comerç, ans per alguna mena d'intercanvis més racionals i respectuosos. 

Algunes certeses

Certament que ara puc passejar per les vesprades, que la llum porta més alegria, que torne a tenir la impressió de tenir més temps. Però la grisor de les imatges de la darrera guerra entristeixen aquestes hores greus, rosegant la nit amargament. 

Certament que tinc la impressió d'haver deixat molt lluny la poesia i que em costa de cercar els seus rastres entre tant d'enderroc.

Certament que no sé deixar de cercar algun bri de bellesa entre tanta sordidesa i que no me'n refie de tants cants de sirena difosos pels altaveus del consum. 

Certament que la supervivència benestant d'uns quants costa massa sang a uns molts oblidats i oprimits.

Certament que no descansem mentre uns molts no aconsegueixen conciliar el son sota el so insuportable de les bombes.

Certament que tanta doble moral, inclosa la pròpia, és pesada càrrega i caminem amb ella a les palpentes envers enlloc.

He vist una gavina al carrer de les Barques de València furgar amb llur bec el cos mort d'un colom o una coloma entre vianants i vehicles. Ignore si era la coloma o el colom de la pau, si era portadora o portador d'una branqueta d'olivera, si era una altra víctima dels nostres fums contaminants. 

Grans moments de la democràcia E

Ho han tornar a fer. En Pérez Royo venia a qualificar de nul·les de ple dret les votacions al País Basc i a Galícia a una de les seues col·laboracions a eldiario.es, arran de la prohibició de votar als/a les infectats/infectades per coronavirus. Es pot vulnerar amb més impunitat drets constitucionals?Moment per tornar a recordar aquelles paraules del president Sánchez ningú es quedarà enrere. Doncs mire: d'entrada alguns ni votaran, ni se'ls espera, i com que hagueren pogut articular mecanismes per garantir-los el dret.  Moment per recordar els dèficits garantistes dels tribunals de l'estat, Constitucional inclòs. 

No n'havíem tingut prou amb allò de la inviolabilitat reial i la immunitat. I continuen defensant la institució corcada per la corrupció, i és tan evident que el cap visible de la monarquia contamina amb els seus tèrbols afers la resta de la casa. La gran fortuna atresorada no té altres destinataris que els seus hereus, tan necessària, sobretot, si es dóna la hipòtesi que perden el tron, que aleshores si que necessitaran una fortuna per mantenir el nivell de vida. Idear un tour estiuenc de l'hereu per visibilitzar la corona resulta d'allò més trist en temps de mascaretes i privacions d'una gran majoria, a més d'una altra hipocresia que afegir a l'aparent i impostada proximitat amb un poble sovint menystingut i abandonat.

Per si no n'havíem tingut prou, una cerimònia catòlica en memòria de les víctimes amb presència destacada del cap de l'estat i l'hereva al tron, ha vingut a suposar una altra gloriosa violació de l'aconfessionalitat de la que parla la constitució venerada. Sembla que amb la mascareta ja no se'n parlarà de segons quines coses: a callar.  Igual tot té a veure amb la nova normalitat

Abans Carraixet

De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià. Vicent Baydal, Ferran Esquilache. Institució Alfons el Magnànim. Centre Valencià d'Estudis i Investigació, 2020. 

Que aparega un llibre sobre el poble propi és motiu sempre de celebració, tasca meritòria en els temps que corren,  més encara si el llibre és sobre els seus orígens medievals. “I al principi era Carraixet” ens venen a dir Ferran Esquilache i Vicent Baydal, “i després esdevingué Bonrepòs o Bellrepòs, més tard Bonrepòs i Mirambell”. Amb to didàctic, contextualitzant les diferents etapes del recorregut, els autors despleguen davant nostre el seu particular viatge al passat, als moments abans de la conquesta jaumina, als temps dels diferents senyors de Bonrepòs i a la configuració del llogaret musulmà de Mirambell. Aquest itinerari els ha portat a la documentació dels arxius, així com a fer una lectura del paisatge heretat (l’horta), molt especialment de l’hidràulic (xarxa de reg) i de l’arquitectònic (cas de Mirambell). L’aproximació a la toponímia i l’antroponímia, a la relació amb la ciutat i els nuclis de població veïns, el seguiment de les vides d’alguns pobladors, l’apèndix documental, completen l’estudi que demana una lectura serena i un reconeixement merescut per autors i editors.

Rodoreda

La lectura de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda, editada per Club Editor, amb pròleg de la mateixa autora i postfaci de Jaume Coll Mariné, la vaig fer a partir de llegir la ressenya que feia Xavier Aliaga a la revista El Temps (Rodoreda i la visió distanciada i poètica de la tragèdia, pgs.41 a 43, nº1870). El volum el vaig comprar pocs dies abans de tancar les llibreries, la lectura l'he feta durants els darrers dies d'aquest estrany període dit per alguns d'alarma, crec que fugint un poc dels moments més foscos del confinament, agafant distància. 

El títol parla d'una de les protagonistes del llibre la guerra (una guerra serveix perquè la perdi tothom, diu un dels personatges a la pàgina 169), la que es troba l'Adrià Guinart (qui conta en primera persona les vivències) en fugir de casa seua, sense cap intenció de participar-hi, un té la impressió que sense entendre-la, aparentment, ni intenció d'entendre-la tampoc, en constant lluita, això sí, per alguna mena de supervivència, guerra  que no l'abandona mort rere mort, personatge que amb aquesta trobada creixerà, es farà gran. De capítols breus, que es despleguen com petits contes, la narració apareix farcida de nombrosos elements poètics i onírics. La gran empenta per viure de l'adolescent topa amb la dura experiència d'un món que s'ensorra, d'uns personatges en plena metamorfosi, sacsejats per la desfeta.

Període especial

Als pocs dies d'encetada la nova normalitat, com ja anunciaven algunes veus per cert, ha resultat ésser tan vella i tan anormal com aquella que ja coneixíem. Futbol cada dia, fins i tot en hores, les dues de la vesprada de finals de juny, durant les quals les autoritats sanitàries deurien recomanar seriosament evitar la pràctica de qualsevol esport. L'enviament de reporters a primera línia de platja per transmetre l'arribada de banyistes o el desplegament policial de la nit de sant Joan, certifica l'interès col·lectiu per la repetició per activa i per passiva dels vells actes massius que, sincerament, ja podíem estalviar-nos. Un sospita la vella normalitat i la desitjada va de masses, d'acumulació embogida de persones en determinats punts un dia concret, sia el de la mare de déu, sia el del pare. El trànsit es recupera, afortunadament per als amants del fum contaminant, i ara ens volen vendre el cotxe elèctric. Si els francesos i les franceses han votat poc i preferentment partits verds, igual vol dir alguna cosa. Si s'ha exclòs l'impost a les grans fortunes del paquet de mesures de normalitat governamental, vol dir alguna cosa. Si s'ha enviat als monarques de volta reial pel reialme també vol dir alguna cosa. 

Un es fa gran i ja no creu en cap propòsit d'esmena, i no està en condicions d'empassar-se els argumentaris d'una altra sentència contra la que considera llengua pròpia. Un es fa gran i considera el que es tracta de colar com a solidaritat en molts casos no deixa d'ésser propaganda grollera. Un es fa gran i li costa d'entendre tanta passió per comprar i vendre, també armes, quan una gran part de la població malda per sobreviure en condicions al límit. Un es fa gran i no està disposat a posar-se del costat d'aquells que critiquen allò local, quan no veuen més enllà de les pròpies fronteres i de la nacionalitat que proclama un passaport de paper. Un es fa gran i no veu amb bons ulls tant d'heroïsme aplaudit i exhibit, sospitant molts esforços, quasi tots, van a restar en l'anonimat, la incomprensió general. Un es fa gran i ja està cansat de les mentides preparades, dels llestos de torn que no saben d'autocrítica i menys de responsabilitat.