Paradoxes judicials

Tornant a les llengües, a un Jutjat de Madrid una sra Jutgessa impedeix al sr Baños de declarar en català. Deia el senyor no anava a parlar una llengua estrangera i la senyora magistrada li ha vingut a dir que la seua no era ni llengua estrangera. Paradoxalment a l'estat, al Jutjats de territoris de llengua oficial única, sempre el castellà, no es pot declarar en llengües oficials a altres territoris de l'estat espanyol, val a dir que si desconeixes la llengua oficial de l'estat, el castellà, a territoris de llengua oficial única, i la teua llengua no és de les altres oficials a altres territoris de l'estat, podràs declarar amb intèrpret, per exemple de lituà o francès o anglès o  la que sia, amb tot el meu respecte per aqueixes llengües d'altres estats. Segurament la legislació processal podria fer molt més per les altres llengües de l'estat, començant per promoure la veritable presència a totes les resolucions, altres documents i programaris. Ací el legislador dóna una presència indefugible al castellà i respecte del gallec, el basc, el català-valencià-balear no ha gosat anar molt més enllà de permetre'n l'ús, de promoció activa molt poca cosa, de percentatges res de res, abocats a polítiques de promoció dels respectius governs autonòmics, que pel que fa a Catalunya suposen certa presència del català a les oficines judicials d'allà i al País Valencià a una tímida retolació i a un voluntarisme de professionals, m'atreviria a qualificar, de testimonial i avant. Ahir al Suprem la sra Eulàlia Reguant declarava en català amb intèrpret, tribunal d'abast estatal on deuria ser fet totalment normalitzat, al famós judici al procés res de res. Estem parlant senyores i senyors de drets lingüístics. Sovint l'exercici d'aquests es veuen barrats per aquells que els han de garantir i es normalitza, sense gairebé cap obstacle, el no exercici, el silenci, segurament primer administratiu i tot seguit els dels usuaris de la llengua, que acaben "entenent" la llengua pròpia no té cabuda a l'àmbit públic. Només cal veure els polítics a les Corts valencianes (sr Puig, sra Català) fent servir una llengua o altra segons el missatge, l'auditori, perdón por hablar en valenciano. 

Apunts en dilluns

Els resultats de les eleccions a Itàlia porten a forces dretanes i ultradretanes al poder institucional d'aquella república tan pròxima. Les democràcies occidentals són fràgils, la qualitat de la convivència es deteriora per moments, el capitalisme triomfador ens aboca a la desigualtat, a la injustícia, a la ignorància i la superficialitat més insuportables, les guerres només fan que agreujar aquests dèficits. La complicitat amb el sistema ens deixa sovint sense raons per criticar-lo, certament, però renunciar a l'esperit crític ara com ara no és una posició ni desitjable, ni assumible. En tant no posem al centre de les relacions humanes el respecte a l'altre i la solidaritat i fraternitat en la construcció d'alguna mena de bé comú, digueu-me ingenu, no deixarem de davallar envers el col·lapse, qui sap si per manifestar-se inexorablement en forma d' apocalipsi. 

La sra Ministra de Política Territorial del govern de les Espanyes escriu avui a la Vanguàrdia barcelonina un article, que jo llig en castellà, que porta per títol "Las lenguas, un patrimonio irrenunciable", atenció perquè és del mateix partit de la sra Presidenta del Congrés, on literalment està prohibit parlar una altra llengua que no sia el castellà (primera renúncia?), constitucionalment l'única oficial a l'estat (fonament de la resta de renúncies?). Diu aquesta autoritat que treballen per l'impuls de les llengües del nostre país des de la convicció que és la millor forma de vertebrar la societat, tot i amagar-les sovint en pàgines web, publicacions, formularis, resolucions, atenció al públic, cartelleria, publicitat, televisions i ràdios d'abast estatal o no, cinema (segona renúncia?) o fragmentant-les com en el cas del valencià i català que tracta com a idiomes diferenciats (tercera renúncia?), també el gallec i el portuguès. Per no parlar de totes aquelles llengües silenciades, l'asturià, l'aragonès (i ja perd el compte de les renúncies). Tot això diu, contrastant amb aquells que fan servir les llengües com a element de confrontació, amb esperit conciliador, el govern ha decidit, més enllà del Pirineu, avançar en el compliment dels compromisos adquirits per la protecció i impuls de les llengües oficials, diu, escrivint al president del Parlament  europeu per poder usar aqueixes llengües, que, com apuntava, a l'espanyol s'han prohibit expressament per la presidència: un acudit de molt mal gust. 

Sovint les imatges de les pel·lícules que veig el cap de setmana al cinema em persegueixen la nit de diumenge. Ahir veia el documental sobre en Labordeta Labordeta, un hombre sin más i el rostre de l'aragonès l'he tingut present durant força moments d'aquest dilluns. Amb la seua veu tan característica, la claredat de l'expressió el personatge es fa estimar i recordar amb afecte. Amb tot, un deix de tristesa s'escampa pel metratge, s'intueix una profunda decepció, segurament també sabedor que no hi havia més camí que el de cantar plegats, recórrer el país a peu, xarrar amb tots i cadascú i tractar de comprendre. I malgrat la constatació de tantes misèries continuar cap a la terra lliure. 

Bosses

D'altres segurament ja s'ho han preguntat i de segur s'han escrit articles sobre la qüestió, probablement jo mateix dec haver llegit alguna columna periodística sobre el particular. Tot veient a la difunta ja reina del encara unit Regne de la Gran Bretanya, rebent recentment a la nova primera ministra conservadora a palau, la dona ja molt gran l'esperava amb la seua inseparable bossa penjada del braç. Per a què volia aquella dona en aquella sala de recepcions, que se suposa era casa seua, aquell complement. Hi portava el passaport britànic per si de cas, el telèfon mòbil, una capseta amb una píndola contra el maldecap? O és possible no portara res, simplement es tractava d'una peça del vestuari reial sense més utilitat? Difícil donar-vos resposta de primera mà, a un article de la revista Quién a internet (17.200.000 entrades), el dit biògraf de la reina, Sally Bedell, ens dona contestació a la nostra curiositat: espill, llapis de llavis, estilogràfica, pastilles de menta i ulleres. Fa servir sempre una marca determinada i, a més, la bossa de mà li serveix per fer senyals al seu staff de seguretat. Per associació, pobra tot hi ha que dir-ho, d'ìdees m'han vengut al cap aquelles bosses de la, també difunta, alcaldessa de València, complement absolutament necessari de la paròdia d'en Xavi Castillo. Sobre el contingut d'aquesta darrera bossa a internet (baixem a les vora sis milions d'entrades al cercador, que no està malament) més prompte observe se'n diu poca cosa, hi ha més referències a la marca o a tot allò de si era o no un regal de la Gürtel, de tota manera al xou de l'alcoià s'apunta alguna cosa i puc imaginar que més que fer senyals a la Policia Local de València ella mateixa el faria servir, si feia falta, en defensa pròpia. Prou.

Festa tradicional

De les polèmiques de les darreres hores del mes d'agost dóna que parlar la relativa als morts causats pels anomenats Bous al carrer. Recomanar la lectura de l'article Animals en el carrer d'en Francesc Viadel, publicat al digital La Veu del País Valencià. Aquesta dita festa tradicional al meu poble tanca els carrers del centre històric per unes hores durant un parell o tres dissabtes de setembre, tot pertorbant la vida del veïnat, limitant la seua llibertat ambulatòria sense demanar permís. Ací els governants, tant de la festa, com que miren cap a un altre costat, saben arrossega votants i toca la butxaca, es limiten a dir tenim la normativa taurina més rigorosa de la península, i clar és "festa", ací això ho justifica tot. Quins valors transmet aquesta celebració? Que fomenten aquestes festivitats? Fins i tot manifestar que en un futur, no se sap si més o menys pròxim, l'evolució pròpia de les societats avançades farà desaparèixer les vaques i bous dels carrers dels pobles és ofensiu per alguns guardadors de les essències. Tant de bo. La diversió, l'espectacle, el maltractament animal, la supervivència del sector ramader, passen per damunt de qualsevol apel·lació a festes més pacífiques, serenes, respectuoses amb els altres, amb el medi, amb els animals. Vorejant la irracionalitat perseverem en el despropòsit i alguns demanem si insisteixen que no destorben, però no hi ha manera. 

Cremats

 "Qui ho ha viscut ho sap" deia o diu la publicitat de la Comunitat Valenciana difosa nit i dia pel canal de televisió autonòmica, a la vista del panorama la premsa diària adverteix de la presència del turisme de catàstrofe, nova especialitat a la que s'augura un futur prometedor.  El desfigurat programa "Terra viva" igual devia canviar el títol pel de "Terra morta" o "Terra cremada". Sospita un, darrere tot plegat s'amaga molta propaganda, especialment adreçada a les properes eleccions. Les cares de la gestió de l'incendi han estat la del Molt Honorable i el de la Consellera de Justícia, tot sota control. Les persones tornen als pobles socarrimats i el panorama no pot ésser més fosc. Perdudes collites i arbres la represa es preveu complicada.

Les brises ja no porten l'aire fresc, arriba força calent després de creuar centenars de metres asfaltats. El futur que ens havien dissenyat, era un futur urbanitzat, transformador dels conreus de regadiu en places dites dures i habitatges residencials. El poblament  ràpid ha portat individus aïllats que s'ignoren mútuament i lluny de qualsevol convivència s'imposa una distància freda. Els pobladors més vells van extingint-se i amb ells llengua i costums, imposant-se com a emergència de primer ordre la fixació de la memòria, abans no sia massa tard, que un diria ho és. El país que ja anem fent em sembla una mena de resistència, malgrat totes les embranzides de l'abandó i la desídia, assegurat el col·lapse, colpejats a tothora per una mediocritat insuportable i els seus discursos del buit estàndards.  

Memòria selectiva

Ahir a Ermua, País Basc, els líders del PP homenatjaven Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA fa un grapat d'anys. Els parlaments dels polítics dretans, seleccionats pels mitjans de comunicació, subratllaven que de governar derogarien la llei de memòria democràtica que preparen els governants actuals. Aquesta doble moral amb les persones assassinades per ETA i pel franquisme, no s'aguanta per enlloc i la manipulació d'aquests senyors fa sentir una vergonya indescriptible. O reparem tot el dolor causat per la violència, sia del color que sia, o sempre serem unes societats trencades, no guarides de la malaltia de l'odi i la rancúnia, de la venjança i la injustícia. 

Lectures "levantinas"

Per si em restava algun dubte, per al diari que quasi diàriament compre i llig en part, Levante, el "toreo" és cultura, concretament a la secció cultura/sociedad, pàgina 53 d'avui, llegim "Si el toreo no evoluciona, morirá". Ho vinc a dir perquè abans havia llegit una notícia sobre bous i vaques (pàgines de la "Comunitat Valenciana",  23) amb el títol "La primera tarde de "bous a la mar" en Dénia deja 7 heridos". Aquesta dispersió informativa em desconcerta: tot el relacionat amb bous, vaques, toros no és cultura?, només el relacionat amb el toreig?, només les corregudes de bous braus?  Per si tenia algun dubte, divendres, al mateix diari, es llegia a la secció de cultura, que no a la d'esports, "Ya están en marcha 1.089 días después los encierros de San Fermín",  tot informant d'unes  boniques curses de "mozos" on participaven "cabestros" i "toros".

La veritat, sincerament, tot plegat no sé si és cultura, però sí, em sembla a mi, és una barreja de negocis, violència contra els animals, d'esport, per suposat de risc, d'alt risc diria, successos, festes ¿populars?, espectacle a l'aire lliure, primitivisme fins i tot, que no s'aguanta per enlloc i bé podria portar-nos a tornar a afirmar allò de "Si la tauromàquia és cultura, el canibalisme  és gastronomia". Quin bollit! Bon profit!

Sense pudor

La mort a la tanca de Melilla de desenes de persones i  el desplegament d'autoritats occidentals a la Madrid capital dels Borbons, ens deixa un trist escenari d'un món que augmenta despesa militar, perpetuant desigualtats i injustícia, allunyant qualsevol esperança de veritable progrés per la humanitat. Trists espectacles els del govern més progressista de la història, el del més independentista, el del més botànic. Instal·lats en aquesta propaganda de reines mostrant tresors, ciutats blindades, primers ministres ara en mànegues de camisa, ara amb corbata qui se'n recorda dels morts i la destrucció... Continuen caient dia rere dia les màscares i veiem el veritable rostre de tot plegat, la defensa tancada de privilegis oligàrquics, forçant texts constitucionals, tribunals, passant per damunt dels drets que faça falta...  

Més corona

Quan no res ho feia preveure ens ha arribat a casa el Coronavirus. Tot plegat ha vingut a posar damunt de la taula febleses i limitacions. Ventilar, desinfectar, netejar són tàctiques i estratègies per la supervivència quotidiana a una casa, esdevinguda mena d'hospital improvisat, on cadascú lluita contra la infecció des de la seua particular posició. De sobte salten per l'aire horaris i rutines, tot plegat conforma una lluita, una resistència, ara com ara prioritària, deixant enrere tot allò, diguem-ne, secundari. Ens diem res no serà com abans, ens diem la restauració de la nostra quotidianetat tardarà, tot i que desitgem a cor que vols, es rehabilite el més aviat possible. En això estem.  Que açò anava seriosament, igual se n'hem adonat ja força tard, en tot cas la guerra no ha acabat, el virus no ha estat vençut.

Centre

De segur que el neguit de la presència d'Oltra al Govern valencià ha precipitat algunes coses, igual que la davallada socialista a Andalusia, que la clara visió dels socialistes han de posar la proa cap al centre que ara assetja sòlidament el PP, perquè la moderació dels conservadors post Casado ha fet augmentar  la pujada de les accions dels de Gènova 13. 

I Puig pot haver-ho vist clar, després del ball del cap de setmana dels líders de Compromís. Sap ara, en pre-campanya, que cal vendre fites econòmiques (Sagunt, avui Almussafes, ahir el Caixa Fòrum), que és el líder més ben situat per guanyar les eleccions del 23. 

La caiguda d'Oltra deixa orfe Compromís del seu referent indiscutible, les polítiques d'esquerra segurament molt tocades ja. La volantada sembla serà cap a la dreta, però primer han de passar pel centre i ací al País Valencià és possible l'ocupen el socialistes, si més no provisionalment, donant per segur el reagrupament del vot al voltant del PP a costa de Ciutadans, los liberales, que amb moltes ganes de dimissions podien demanar, per exemple, la de la seua cap a Madrid.  

L'adéu d'Oltra m'ha fet recordar la marxa d'Iglesias, ¿víctimes d'una persecució implacable? Possibilistes fins on els han deixat, que ha estat poc... han tastat el joc del poder dels socialistes, tant de l'abraçada primera efusiva, poc disposats a fer concessions de fons que posen en qüestió el règim monàrquic, neguitosos de ser titllats de radicals si van més enllà, sotmesos nigth and day a la pressió mediàtica de Madrid. 

La pandèmia ha deixat molt més tocats que no semblava a Sánchez i companyia i la manca de projecte ¿regenerador? per un estat en seriosa crisi institucional, amb una constitució amortallada, amb evidents desequilibris territorials, desigualtats socials creixents, ens aboca a la desmobilització d'un creixent gruix de ciutadans i ciutadanes escèptics, als qui s'ha enganyat reiteradament, lliurant-los al terreny  de l'auto-exclusió, el de tots aquells que no s'identifiquen amb l'Espanya uniforme, triomfant, venuda com a únic producte ciutadà del supermercat polític peninsular.

Andalusia

Destacaria de les eleccions andaluses la participació de poc més del 50% del cens i la mà del sr Sánchez, Pedro, per triar al cap de llista del PSOE a presidir la Junta d'aquell país.  S'ha acomplert la predicció de la desaparició del partit Ciutadans, condemnat a la irrellevància pels seus actes i omissions, perdonada definitivament la corrupció popular, arribats a la conclusió per la dreta cal concentrar el vot en l'opció més solvent, açò és el PP de sempre. Les abraçades dels populars al partit que fora d'Albert Rivera l'han acabat extingint, com segurament passarà, a la llarga o a la curta, amb Vox, nascut des de la pròpia formació conservadora, segurament finançat generosament per ¿desconegudes? forces "ultres". Si l'anàlisi del cos dels votants conservadors és interessant, no ho són menys les motivacions que han desmobilitzat una part significativa, quasi la meitat, dels abstencionistes. Ja en temps post-pandèmics, pre-crisi econòmica la gent ¿vota centre?, els ex-votants d'esquerra ¿resten a casa desmotivats pel curt recorregut del canvi, sentint-se un prou estafats?. L'efecte Feijóo igual té a veure amb l'efecte centre... moderació dretana, que va fent, sense fer soroll, en això estan, clar que força recolzat per uns mitjans al seu servei i molt de control interior. I insistir en l'error de triar líders ¿regionals? des de la capital del regne, lluny del veritable país, mentalitat provinciana ¿superada?. Pels mitjans valencians arriba amb aquesta elecció andalusa al ciutadà, l'augment de la pressió sobre la vice-presidenta Oltra, cada vegada amb cara de pomes més agres, difícilment cara de cap de cartell electoral, veurem.