Ja ve...

Davant el Nadal, ara com ara la celebració del triomfant consum, a un només se li ocorre amagar-se, fer-se anònim, passar desapercebut, com que no compten massa amb ell per gastar, per cantar nadales, per fartar o per participar en balls d'etiqueta. Es posa de manifest més que mai allò dels vencedors i els perdedors, els bonics i els lletjos, fins i tot els bons i els dolents, entenent aquesta distinció en relació a allò que es bo o dolent pel sistema. Apareix la celebració religiosa com un buit decorat de fons que ho embolcalla tot, posant de manifest les contradiccions conegudes. S'abusa fins la nàusea de la paraula solidaritat i tot plegat es transforma en insuportable mercat de Nadal on sobretot es ven allò prescindible. 

Després penjarem el nou calendari i els despropòsits coneguts deixaran pas als propòsits gastats de tota la vida, sense poder empassar-nos una mentida més, el cava ens ofegarà entre les imatges insuportables del cap d'any, lluentor momentània que portarà més grisor, preludi de la vella foscor coneguda. Davant un auditori selecte les polques i els valsos ens faran trontollar i caure de morros sobre el terra fred. 

Encara hi haurà temps de redactar cartes reials, ressò d'una il·lusió manipulada llargament, que embolicarem en paper regal, per acabar-la llançat a un contenidor, el color del qual tant ens farà. L'endemà de tot plegat serà un altre malson, ni que t'haja tocat la grossa, ni que t'hages trobat amb vells desconeguts.  

Rémi, Léo

"Close" em va colpir. Aquesta pel·lícula tracta dels afectes, de l'amor, d'un amor sentit, difícilment expressat en paraules, potser les paraules no són necessàries. La relació entre en Rémi i Léo és d'una tendresa i una sinceritat que a l'espectador arriben amb una intensitat remarcable. Precisament quan Léo verbalitze el que ha passat a la mare d'en Rémi podem donar per acabat el relat, amb la irrupció dels mots, com una mena d'assumpció d'allò que ha passat: Léo haurà madurat, la mare haurà obtingut l'explicació al seu turment. La propera vegada que Léo s'acoste a la casa de l'amic, aquesta haurà estat abandonada, la buidor d'aquell espai testimoniarà l'inevitable final.

El moment on comença a esquedar-se la parella és en el del començament del curs escolar, quan els altres són testimonis de les manifestacions de la seua relació. Qui no suporta l'examen col·lectiu és el Léo, derivant envers un comportament cada vegada més "masculí", posició de prevalença de la força física diria, que s'emporta per davant la sensibilitat de Rémi. El dolor s'emporta per endavant la joia, l'harmonia  es trenca i a poc a poc va fent més difícil la convivència. Rémi cerca Léo, aquest el refusa, Rémi no està preparat i s'enfonsa. Segurament, pensava, les paraules, la verbalització hagués pogut acostar aquests dos éssers meravellosos, estalviar el drama: es diu madurar? 

"The Great Dictator". Petites grans decisions?

Anit a la Filmoteca de València passaven dins un cicle dedicat a Fuster, Joan, aquesta cèlebre pel·lícula del no menys cèlebre Charles Chaplin. Les més de dues hores de cinta no poden tenir més vigència tants anys després. Guerres i dictadors, manipuladors de tota mena i masses embogides continuen a hores d'ara protagonitzant fets i notícies com si res hagués passat. Reivindicar la resistència i totes les lluites per la dignitat, la vida humana i els seus valors, els drets universals sembla necessitat de tot punt indefugible. Amb escenes inoblidables, moments d'humor impagable, cal re-visitar aquest clàssic, així com reivindicar la raó, la radicalitat, l'entesa, la solidaritat, la llibertat en les lluites de cada dia per donar sentit a l'existència individual i col·lectiva.

Si al matí s'anunciava una reforma legal per canviar l'elecció de membres del Tribunal Constitucional pel Consell General del Poder Judicial, amb possibles responsabilitats penals en cas d'incompliment, per la vesprada l'obstruccionista sector conservador demanava la convocatòria d'un Ple extraordinari per nomenar els seus magistrats, tot i que ho havien deixat sense pressa per al 22, el dia de la Grossa de Nadal: els ha entrat la por? millor el sistema actual que el que els hi proposen? els han entrat ganes boges de designar ara?

No anàvem ningú a parlar de futbol, arran del mundial. El rei que amb tanta alegria celebrà l'única victòria de la Roja no va anar a rebre als jugadors de tornada a la mare pàtria. El cessament del director d'orquestra ha esta immediat, quasi fulminant, no puc deixar de pensar tot plegat ha tingut a veure, no se li ha donat cap més oportunitat i el recanvi al capdavant se'ns ha venut com una molt bona decisió, encertada de totes, totes, amén, a empassar-se-la. 

Parlem de canviar l'hora, però també podíem canviar la celebració dels festius, sobretot si cauen entre setmana, com aquesta. Eren laborables dilluns, dimecres i divendres... Per què no es passen els dies  festius als dies més pròxims al cap de setmana, quan no són dilluns o divendres. Treballar un dia entre dos festius com que afecta una miqueta al rendiment i si som capaços d'agrupar els festius i els laborables com que igual la nostra salut, el nostre treball ixen guanyant.

Aquests dies l'Arquebisbat de València canvia de titular, per decisió vaticana tot hi ha que dir-ho, no han intervingut els fidels, les fidels, que no l'han triat elles i ells vaja. Què porte el senyor Benavent, doncs ja es veurà, el que hem vist els darrers anys, de la mà del cardenal Cañizares, ha estat farcit de polèmiques, conservadorisme radical i una deriva bastant anti-evangèlica, molt en la línia d'aquell altre senyor Agustín García-Gasco... 

Preus

Si vosté ve de viatge i fa servir els carrers, les carreteres, els autobusos, el metro, d'ací, les papereres, els contenidors, la il·luminació, els jardins, les platges, les muntanyes... doncs que menys que durant la seua estada contribuesca al que és de tots, també de vosté, benvingut visitant, mitjançant una taxa... Doncs que no ho entenen, començant pel senyor Conseller, que si tant li agrada allò del negoci turístic que munte un hotel. Sempre he pensat que d'aprovar-se la taxa turística al País Valencià molts, inclosos els del partit del no a tot, acabarien afegint-se a la recaptació.

Als futbolistes i als entrenadors, participants en el mundial que el negoci futbolístic ens ha embotit pels mitjans dits de comunicació, com que un els demanaria una miqueta d'humilitat. Que sí, que anem mancats d'estímuls de victòria i superació, però que caldria baixar a la terra i xafar la gespa amb més esportivitat. Tot plegat no és més que la constatació d'un triomf del sistema, que s'ha apoderat de l'esport per traficar amb joves promeses, recaptar immenses quantitats de diners per drets de transmissió i publicitat del que sia. Només cal veure a l'equip que porta el nom de la capital del Túria, venut a corre-cuita per salvar-se a un empresari, crec, del Singapur i ara embolicat en fosques operacions de compravenda de jugadors, eixides i entrades d'entrenadors del que un dia s'espera tot i després res, amb un estadi a mig fer i un altre a mig vendre. No sé, als telenotícies de la televisió regional podien donar-li espai preferent a l'esport autòcton, la pilota, i anar allunyant-se a poc a poc de l'esport rei, que també del rei. 

Torna el terrorisme a les capçaleres informatives. Cartes bomba arriben a autoritats espanyoles, també de més al nord, i a l'ambaixada ucraïnesa. De sobte sonen les alarmes. No sé si seria més adequat parlar de terrorisme o de guerra, de la guerra de sempre, que enfronta a uns homes amb uns altres, on val tot, i l'única pretensió és la destrucció de l'altre. L'etiqueta terrorisme igual acaba reduint-ho tot a bons i dolents, sense cap tipus d'informació més. 

Lectures digitals i d'altres

Tot llegint el volum 10 de la Historia de España a cura del professor Xosé M. Núñez Seixas, aquest situa a les primeries dels vuitanta, amb l'ascens meteòric del PSOE de González & Guerra, les passes inicials envers la creixent polarització la vida política dita espanyola (pàgina 197), protagonitzada pels conservadors espanyols, amb Fraga al capdavant. I en això estan. Avui el soroll s'enfocava en la Ministra sra Montero, que ahir els amollà al Congreso allò de fomentar la cultura de la violació (llegir a l'Ara a Sebastià Alzamora), tot i el toc d'atenció de la presidenta sra Batet, tan sensible per segons quines afirmacions o situacions. Madrid, tan prop ja en tren, se'ns acosta també en crispació fins devorar-nos: Buenos días, buenas noches, buenas.

Mentre, al món funcionarial (supose a d'altres també) s'ultimen els quadrants dels períodes festius que s'acosten amb el fred i les primeres neus, ben preparades les estacions d'esquí per obrir la temporada, per cert: com d'oportunes aquelles per als propers ponts. Comença l'hivern dit meteorològic ha dit la dona valenciana del temps, ens taparem doncs. 

A una altra de les lectures digitals, en concret a Público (Ana Pardo de Vera), en clau totalment electoral s'apuntava el trencament del govern espanyol dels socialistes de l'ala més radicalitzada de Podemos, així ho he entès jo mateix. Res nou sota el cel. Com sempre moderació, per no perdre votants pel centre, espantats per les reivindicacions més esquerranes, em sembla. Posats a escoltar ¿provocacions?, les del sr Lambán, des de l'Aragó, maleint les primàries al seu partit, més concretament aquelles que van portar al sr Sánchez al capdavant de la formació. Molt democràtic tot, clar que sí. Votar poc, l'imprescindible, no sia alguns vullguen votar a un referèndum, per exemple, que després ja se sap el que passa.  

El matí portava la notícia, fins i tot editorial de Partal al Vilaweb, de la mort del Ferran Zurriaga, lluitador de mena pel país ara i ací, veritable referència per la lluita i les lluites quotidianes.  

Temps i llibretes

De la Justícia sobten els temps, els terminis, tant ràpids per segons quins pronunciaments, per segons quines decisions, tan lents i reposats per d'altres. Dels polítics sobta la doble moral, allò del si ho faig jo, o un dels meus, cap problema, si ho fa un dels altres aleshores com que no toca (em venen al cap uns quants, unes quantes). El cap de l'estat com que també es deixa veure allà on creu que pot treure alguna cosa, vestidors d'un estadi del mundial de futbol a país de dubtosa reputació inclosos. Així les coses, la ciutadania quina confiança pot tenir en les seues institucions? Doncs com que cada dia que passa, la veritat, menys o cap. La degradació democràtica sembla evident i l'observador acaba vorejant un fàstic insuportable, que el pot portar des de l'abstenció més activa fins la indiferència quotidiana militant. Així les coses escriure Dret amb majúscula esdevé qüestió de fe, més encara si ho mirem des de la teranyina del dens ordenament jurídic vigent.

L'executiu espanyol, un sospita que a les portes de la diada constitucional, l'esperat dimarts 6 de desembre del pont, per allò de què nosaltres sí complim la Constitució, ha optat per la designació, lluny ja dels terminis legals, dels seus magistrats, dos, del Tribunal Constitucional: Al·leluia! Els membres, els i les conservadors i conservadores, del caducat Consejo com que s'ho estan pensant, s'estan pensant a quin dels seus proposar i, sembla, pensant quan convé més de proposar-lo, en això estan, és una feixuga decisió i ja porten mesos pensant-ho, els hi va el sou, força ultrapassats els terminis legals, reconeguem-ho: no és fàcil, tot i que igual ara se n'adonen comença a ser un autèntic escàndol la demora en la proposta, els ha passat el gobierno. Diuen, per cert, alguns articulistes l'escàndol podria venir del tribunal dit de garanties, en no acceptar, el seu plenari, el moviment ¿constitucional? del president Sánchez, Sanxis a aquesta riba de la Mediterrània occidental. Veurem els nous capítols.

També han estat força ràpids els pronunciaments d'algunes juntes judicials respecte de la llei del sí és sí. Ací com que ja es troben força qüestions, que si la llei està o no ben feta, qüestió que necessita d'uns coneixements tècnics, que jo no tinc, que si és una de les lleis estrella de Podemos, que si la senyora Ministra açò o allò, fins i tot l'apel·lació parlamentària d'una superioritat qualitativa i quantitativa. Tot considerant el Dret Penal és una qüestió molt seriosa, sobretot allò de les penes i el seu compliment, caldria posar una miqueta de trellat i pensar en els béns jurídics protegits per les normes i en la dignitat de les víctimes, perquè, em sembla, açò és el que més cal protegir, sí o sí. Portat tot al fang de l'enfrontament acabarem com Camot. 

El líder del partit conservador al País Valencià, que ell anomena d'una altra manera, que jo li respectaré, més estatutària certament, diu tenir dues llibretes, una de roja on apunta, aplicadament, tot allò que vol desfer i una de blava on apunta, il·lusionadament, com el presidente Aznar,  tot allò que vol fer en arribar a la presidència de la Generalitat, valenciana. A hores d'ara ignore si la senyora que fa de número dos, també té dues llibretes o només una o més de dues. Només en desfer carrils bici ja en tenen per uns quants mesos, o en privatitzar sanitat o en concertar escoles, tot i que allò del requisit lingüístic per l'any 25, que per cert molts no tenen ni en grau elemental o bàsic, ni tindran l'any susdit, figura en el primer lloc de la llista de desfer, com sempre tot sia dit de pas.  

Analògic, digital

De vegades pense el pas d'allò analògic a allò digital, com que encara no l'he paït del tot. Per exemple la lectura dels diaris en paper no és el mateix, mai, que la lectura dels digitals, la presa de notes amb l'estilogràfica a un quadern que la redacció d'un text al blog, o les anotacions al bloc de notes del telèfon mòbil. Del llibre digital ni parlar-ne, malgrat la necessitat d'espai físic per emmagatzemar els volums. És tot plegat una mena de por a la pèrdua dels objectes, de la corporeïtat, com si s'acabarà el món conegut, com si restàrem orfes de l'ambient que hem conegut sempre i on hem desenvolupat l'existència. Tot i això continue veient gent a l'autobús llegint llibres en paper, quasi sempre mullers, continue comprant diaris i llegint-los a la taula d'un bar mentre menge alguna cosa o assegut a l'engronsadora, vora el balcó, gaudint dels rajos del sol matinal del dissabte. Tot i que reconec per llegir és necessària una disposició ferma, m'acoste a la premsa diària cercant interpretacions, parers crítics, també amb el deler de llegir la notícia, la crònica dels fets, fins i tot d'algun partit de futbol, si bé de tant en tant.  

Mort civil

Es "celebra" el centenari Fuster i ressona dins meu allò de la "mort civil",  després de l'esclat d'una bomba assassina i terrorista, mort civil a la que ens aboca l'oblit, el fracàs, la dimissió col·lectiva. Llegint a Antoni Martí Monterde a La Veu (La veu de Joan Fuster) com que les celebracions no poden ser altra cosa que llegir i, sobretot, rellegir a l'il·lustre suecà.  Certament que la resistència i l'autoestima s'imposen per garantir-nos un mínim de dignitat, certament que la memòria demana d'un exercici constant, en això estem. De ponent no es pot esperar res, el projecte espanyol ja s'ha revelat únicament uniformitzador i centralista, l'adhesió de les elits i oligarquies de per ací és irrenunciable de fa molt de temps i la massa s'afegeix cegament a comprar productes made in Spain. No es pot construir des de l'exclusió, ha restat molt clar dir Espanya és dir Castella, a partir d'ací tot el paquet. Allò dit transició va resultar un engany, be que ho van saber de seguida qui més esperances tenien en els canvis. La monarquia va ser imposada pel dictador i allò de parlamentària era una mena vestit per homologar-se internacionalment. Prompte els governants van posar-se descaradament del costat del poder econòmic, la polèmica descentralització restà en un repartiment de molles i la justícia com que ni estava, ni se l'esperava, sota falses proclames d'independència i imparcialitat. Un pensa des de la foscor del franquisme, viu el dictador, s'albiraren esperances que després, ja mort, resultaren amargues desil·lusions. Vingué la mort civil, una trista derrota o una supervivència, sinó censurada, sinó vigilada, sí precària, marginal. 

Guerra total

La sensació, de fa temps, és que espanyol és quelcom més que tindre un dni. La sensació, de fa temps, és que hi ha una dreta que creu el poder legítim és el de la dreta, no el que donen els vots, ni les majories que es puguen conformar al marge de la dreta. La sensació, de fa temps, la sagrada constitució és de lectura única, la seua. Quan la líder dretana diu ser més valencià vol dir ser més espanyol o quan les senyes d'identitat són les que direm per llei que són, doncs que de llibertat un en veu ben poca. Quant d'odi i sectarisme en les declaracions, quin menyspreu, sense un gram d'autocrítica, sense un bri de racionalitat, tot val per atacar l'altre, per destruir-lo. 

Entre la tristesa i un cert humor passen els dies, veient com al nostre voltant el món conegut s'enfonsa, amb cada pèrdua, amb cada silenci, sense cap explicació. Resten apel·lacions a la resistència, resten alguns moments de lucidesa o d'esclats fugissers del que es pot intuir com a bellesa. L'amargor plana entre el passatge  nombrós de l'autobús, el ciutadà emprenyat al taulell de l'oficina pública. De tant en tant un somriure còmplice fa albirar espurnes de remotes possibilitats d'arribar a algun territori habitable, on intentar la sembra. Tot plegat es fa malbé i tornem enrere, estacant-nos fins rossegar el fang, restant immòbils, sense poder pronunciar paraula. 

Precàriament ens fan arribar a una entesa quotidiana amb el fracàs, abandonats a una impotència que rebenta  en frustracions múltiples i llavors s'instal·la entre nosaltres la ferida i l'hemorràgia indeturable. 

  

Ressaca

Ressaca del dia després. Quan tothom es retrata en el seu valencianisme al diari, a la televisió, al carrer, a la taula. Alguns semblen a punt d'escriure un  trist Nosotros, los valencianos que un sospita ho diu tot, d'altres igual són a punt d'escriure Vosotros, "els valencians", situats miserablement sobre les despulles d'un passat, que no és clar fos gloriós, i d'altres no diran, no escriuran res, no se sap si ja a hores d'ara  desfigurats o simplement ultrapassats per tanta escenografia buida, per tant de discurs postís i insuportable.  

I el president del òrgan de govern dels jutges i jutgesses, el Consejo, quatre anys després de caducat el mandat, plega, a més a més emprenyat. Podríem pensar a l'administració de justícia allò de la interinitat, de la provisionalitat és consubstancial, fonament de tantes fragilitats. I llegim no pot suportar més la manca d'acord per renovar l'òrgan. Doncs, per què no va marxar el dia següent de tenir el càrrec caducat? Doncs no, tot i la caducitat es van fer desenes de nomenaments, precisament conservadors... Hipòcritament, molt, no s'aturen en judicialitzar la política, mentre critiquen la politització de la justícia, confonent cegament independència i imparcialitat, enjudiciar amb legislar, obviant la legitimitat els ve donada per la llei, expressió de la voluntat popular, no per cap pertinença a una casta suprema, superior, confonent autonomia amb manca de controls interiors i exteriors.

Els míssils de Putin són pura venjança. Ara destrosseu el meu pont, ara mate uns quants dels vostres. Les mans tacades de sang, cada dia que passa manca més de qualsevol justificació cada agressió, cada mort, cada complicitat.  

La campanya

Ho constate quotidianament: el rebuig pel valencià. La campanya per excloure de l'àmbit públic la llengua ve de lluny i s'ha endinsat en el pensament de manera profunda, ben treballada per grups dominants de la nostra societat. El primer que sobta és com s'amaga la llengua, el segon com es reacciona davant la seua manifestació, vista sovint, pels més ignorants especialment, com una amenaça a l'statu quo. Particularment trist és el paper d'aquells, d'aquelles que han renunciat al valencià o es troben en procés d'oblit de l'idioma matern, així com la tirallonga de prejudicis i arguments que exposen per explicar el seu posicionament, no exempt d'allò descrit com a auto-odi, comportament del tot punt rebutjable, sovint fregant la irracionalitat més estúpida. Per als qui encara mantenim certa diguem-ne consciència o algun sentit de dignitat cultural, tot plegat fa sentir una estranya tristesa, barreja de frustració, sentiment de pèrdua irreparable. Avui, per exemple, en Feijóo, diu Levante, critica el terme País Valencià, a propòsit d'una iniciativa al Senat de les Espanyes de prohibir el corònim, que no fa més que continuar aquella campanya de la que parlava, en això estan.