Bastarden. Nikolaj Arcel. Dinamarca, 2023

Sembla que quan més t'hi poses a complir les normes, a voler afegir-te a l'empresa de sembrar la terra erma, més dificultats et trobaràs. A finals del XVIII a Dinarmarca, deduesc del visionat de la pel·lícula ressenyada, la lluita per colonitzar uns territoris hostils deixarà víctimes, principalment perquè els poderosos veuen en els nous pobladors un enemic, una amenaça, fins i tot entre els cridats a ser nous pobladors "l'estrany" es vist com un competidor que cal separar, allunyar. Mikkelsen (capità Kahlen), superbament encarna el personatge que lluita, que en el seu esforç personal trobarà en l'amor i la solidaritat unes raons per viure que van més enllà de la dedicació a la terra. L'immens desig d'alliberament, de superació de submissions i vassallatges es desplega davant l'espectador com a preludi del convuls XIX, revolucionari, alliberador. Les aspiracions d'ascens social s'esvaeixen en comprovar com se les gasten els poderosos, aleshores passa per endavant el desig individual de llibertat, l'aspiració col·lectiva de justícia. 

Una caiguda

No sé ara mateix si a les facultats de Dret es deixa ben clar que hi ha una veritat dita judicial. Doncs sí, hi ha una veritat fabricada pels jutjats, recollida a les sentències, que fixada esdevé sinó definitiva, sí almenys inatacable per via de recurs. Arribats a aquest punt, cal dir que aqueixa producció humana és fruit de la intervenció de diferents actors i que té conseqüències. Les motivacions de l'obtenció d'aqueix relat són ben diverses i els procediments per arribar-hi s'han tractat de fixar metòdicament. 

A la pel·lícula Anatomie d'une chute (Justine Triet, 2023) esdevenim els espectadors testimonis de la fabricació d'aqueixa narració, tant a l'escenari dels fets que posen en marxa la maquinària judicial, com a la seu del tribunal on es tractaran d'ordenar les peces del trencaclosques, fins donar-nos la versió definitiva i declarar la innocència o culpabilitat de la imputada, Sandra, interpretada per la Sandra Hüller (recomane veure-la a  Toni Erdmann) per la mort del marit. 

En algunes pel·lícules els espectadors veiem el crim en algun moment de la filmació, ací no, al final haurem recollit les nostres "pistes", haurem valorat la "prova", tindrem unes sensacions, alguna convicció, però no n'estarem segurs del tot, pense, del que realment va ocórrer, tindrem la nostra versió dels fets, un poc, més o menys, com quan llegim un llibre o veiem una pel·lícula o assistim a una representació teatral.

Algú podrà dir que tot plegat és una mena de "cant" a la presumpció d'innocència, algú també que la realitat supera la ficció o que tot és molt més senzill del que se'ns conta. Sia quina sia la conclusió el dubte plana al llarg del metratge de la proposta, la inquietud, provocada per una mort violenta, pel patiment dels pares en relació al fill, del fill en relació als pares, dels pares en la seua vida de parella. 

Igual fa molt de temps que els protagonistes adults van perdre la innocència i la seua pèrdua marcà la fi de la infantesa, igual un dels temes del film és precisament aqueixa fi, quan abraces un cos sense vida, quan has de trobar o donar explicacions a/de una caiguda mortal. Crec tindre ben clar la veritat judicial si bé ens proporcionarà algunes raons, no ens les donarà totes, sempre farà curt, entre d'altres raons perquè la seua finalitat és el manteniment d'un cert ordre, d'una particular dominació.  

 

Ideologia lingüística

Barreja el senyor  de conseller de sanitat ideologia amb llengua. Parlar valencià, parlar-lo a la teua feina, ací, resulta que és ideològic. Supose que tant com no parlar-lo o parlar castellà o anglès. O només és ideologia parlar valencià? Al País Valencià els millors metges, les millors metgesses són també, aquells, aquelles que parlen valencià, també, perquè són qui millor podran atendre un pacient valencià-parlant. Perquè fer bé la teua feina, ací, suposa, sí, parlar valencià si el teu pacient s'adreça a tu en aqueixa llengua, o en castellà o en anglès, tant de bo en d'altres llengües del món... Els millors professionals són els qui van sense imposicions, amb respecte, amb l'ànim conciliador i de fer bé la seua tasca, amb humilitat, malament si et diuen bon dia i tu respons amb un "en espanyol o no t'atenc". I això no va d'ideologia, ans de capacitat d'aprenentatge, d'igualtat, d'exclusió de qualsevol mena de supremacisme, Acabarà semblant que qui més llengües parla és una persona malalta, que si vol parlar una altra diferent del castellà una que vol imposar-la als altres, insolidari. Es trasllada tota la negativitat al valencià parlant, tota la discriminació final, el "tu calla" a l'altre. Tot molt d'estat colonial, de llengua de prestigi, de llengua comuna perquè jo ho dic, "mal educats que perservereu amb la vostra parla, dialecte".  I no senyor conseller, no és ideologia, és dignitat, la dignitat dels ciutadans i ciutadanes, de les persones, de la gent del país.  

Mentre cauen les bombes

Mentre cauen les bombes, no podrem celebrar res

mentre cauen les bombes, res no serà just

mentre cauen les bombes, totes les morts seran pèrdua

mentre cauen les bombes, no podem ser còmplices amb els nostres silencis

mentre cauen les bombes, se'm caurà la cara de vergonya

mentre cauen les bombes, tot estarà perdut

mentre cauen les bombes, tots en serem de culpables

mentre cauen les bombes, serem ostatges de la violència, 

mentre cauen les bombes, no hi ha normalitat possible

mentre cauen les bombes, les víctimes demanaran tota la nostra solidaritat

mentre cauen les bombes, s'atura la humanitat

mentre cauen les bombes, no hi ha cap oportunitat per la pau

mentre cauen les bombes, no puc dir esperança.

A Palau

No en diuen una en la llengua cooficial del territori de l'antic regne, desmunten part d'allò construït per promoure aquella i apareixen un divendres d'agost reivindicant el dialecte, en petit comitè de guàrdia, a palau. Quina poca vergonya, quin ridícul més espantós agafar-se al secessionisme més caspós i passat de voltes per fonamentar una política lingüística suïcida que creuen els continuarà donant vots. Ja no és anar contra la ciència, que no és poca cosa, és defensar no se sap què i tot seguit menysprear-ho amb silenci i oblit, marginació i "folklorització" amb molt poca gràcia. El negar l'evidència reiteradament té un preu, posar-se del costat de la mentida acaba passant factura. El seu valenciano  és el castellà, és la seua senya quotidiana d'identitat, no passa res, deixen d'embolicar amb aqueixa impostura d'indignació que no s'aguanta més.

Enmig la calorada

A poc a poc, amb perspectiva, es veu la deriva del règim. Avui ens ofereixen cara a cara electoral, tot reduint-ho tot al bi-color blanc i negre, mena de retorn  indeturable envers els orígens de tot plegat, reconducció al bipartidisme enyorat de les elits i al ja s'ho fareu dels contestataris. Qualsevol intent d'alternativa democràtica restarà aviat neutralitzat per uns poders en l'ombra que fan força, fent servir tot de recursos al seu abast perquè res es moga. La possible deriva ¿republicana? de Podem, el dit procés català, desmuntat fins fer esclatar totes les seues contradiccions, la tímida botànica valenciana, la racional via balear han resultat desmantellats amb cirurgia de precisió: prompte no en restarà res i la reorganització de les delegacions regionals de l'estat donarà pas a més uniformització i més blanc i negre (clarament NO-DO)  del que parlàvem.

Ara i ací  es constata l'estranya sensació en passar l'estiu res serà el mateix i veurem la veritable cara del canvi popular, l'autèntic rostre que amaga el promès somriure conservador, la qualitat del moment que predica la dreta espanyola. Damunt els cossos estesos sobre les càlides arenes de la platja plana un altre canvi de cromos, l'hemorràgia permanent del poder judicial denunciada per la Unió Europea, les maniobres desesperades de l'esquerra per salvar els mobles tot embolicant innocents partits perifèrics, disposada a pactar, de nou, amb el desdibuixat partit que, encara, es diu socialista i plana mentre les aigües de la Mediterrània i l'oceà Atlàntic s'omplin de cadàvers d'éssers que no viatgen en creuers de més o menys luxe sinó en desballestades pasteres de la mort, els bitllets de les quals han pagat amb la pròpia sang. 

 

Botí

Aquelles imatges dels rostres de la trobada pel traspàs de poders, entre socialistes i populars, ja palesaven, fa uns dies, en els primers l'agre fàstic per tenir que deixar el govern, en els segons deler pel botí que en breu es repartirien. 

Avui dimarts i tretze, cap al migdia, mentre les tempestes s'escampaven de nord a sud, prèvi l'ordre explícit de Madrid (senyor pirotècnic), segur, que volia moviments ràpids i allunyats el més possible de la propera convocatòria electoral, s'ens anunciava el pacte de les dretes, les de sempre, ara uns rostres farcits de satisfacció per assaborir la seua part del pastís, uns altres de posat més reservat per no poder-se-lo menjar tot. 

Igual EZ li ha dit al proper Molt Honorable: Fes com jo amb en Lizondo, dona-los la presidència de les Corts i càrrecs, molts càrrecs, t'has de fotre el seu electoral a les properes eleccions, abraceu-los fins fer-los desaparèixer. 

Vist amb una certa perspectiva es veuen amb claredat tot els moviments sobre l'escenari, darrere les cortinatges: els silencis i pronunciaments judicials, la prudència socialista per oferir un perfil moderat i presidencialista durant la campanya, la insistència en el somriure del PP, l'apagada de la gent d'esquerra davant l'allau blava escampada per tots els seus mitjans night and day. 

Tot plegat porta la terrible frustració del tornar enrere, molt enrere, de retrocedir a la buidor dels temps passats, amb el triomf de les velles oligarquies de sempre, l'esclat de la coentor i el sentiment més ranci, ja exhibit en processons i festes diverses. Que et parlen de canvi és una broma de molt mal gust, una burla en boca dels botxins del poble, de la gent, del país, que no dubtaran en fer servir per nodrir llurs interessos, llurs negocis lucratius. 

President de tots els valencians sí home. I també defender y recuperar nuestras señas de identidad: Per ofrenar. 

Por

Ha guanyat la por. La por a ETA, la por a la llibertat, la por a la igualtat, la por als pactes, la por al compartir, la por al diferent i a la diferència, a la diversitat, la por a l'altre, la por a l'oportunitat, a la ribolució. I ens han venut somriures i canvis com una falsa esperança de cartell electoral cartonat, embolcall del triomf dels de sempre, vinculant qualsevol avanç a la perpetuació d'uns privilegis que, encara uns quants desinformats, creuen podran abastar. Açò no va de compartir, ans del repartiment de beneficis entre uns pocs; no va d'un millorar democràtic, ans d'un mantenir estructures de dominació fosques i ocultes, gens transparents ja ho sabíem; no de majories i minories, ans d'oligarquies poderoses. I a la nit electoral el mateix conte de sempre: que governaran per tothom i bla, bla, bla. I a l'endemà, a la matinada, entre el desànim i el paisatge després de la batalla, agafe l'atapeït autobús de l'EMT dubtant quant de temps duraran les tarifes reduïdes dels temps actuals, les freqüències conquerides després d'anys d'oblits i deixadesa i el regust amarg d'haver somiat per uns dies una ciutat més habitable, un país més humà.   

Primavera

La meua festa preferida de la primavera és la Fira del Llibre de València. Tot i passar-hi uns pocs moments, aqueixos carrers enmig de les paradetes de llibres són una mena de passeig de la llibertat, amb el públic tafaner, remenant llibres, encetant xarrades amb venedors i autores i autors, saludats i coneguts. 

L'aire d'aqueixa primavera porta enganxat la flaire de les paperetes electorals, enmig de la cursa per renovar càrrecs municipals i regionals. La percepció ara com ara és que els candidats, les candidates tenen dades que no acaben de confirmar-los "la victòria", hi haurà sorpreses, de segur, la nit serà llarga: Serafín que hostia. Els dits governs de progrés patiran de valent perquè la reacció dretana porta temps coent-se i els mitjans de què disposa no són poca cosa. 

La dreta local ens ha fet arribar, casa per casa, un fullet amb el lema És el moment (d'acabar la desfeta?), amb majúscules han escrit com una mena de proclama Menys delinqüència, paraules que venint del PP un no sap si agafar-se-les com un propòsit d'esmena o una broma de mal gust. Una parella de desconeguts enganxaven fa un moment adhesius amb la falç i el martell per faroles i superfícies vàries amb profusió: que venen els comunistes!

Vaga general

Faig vaga general. La faig perquè vull fer-la. No vull assistir al meu lloc de treball avui, veuria massa coses (més encara) que no m'agradarien, n'escoltaria massa que empitjorarien el meu malmès humor. Em negue. I vull deixar ben clar: no tinc cap intenció de fer mal als ciutadans, a les ciutadanes, raó d'alguns/es vaguistes que no puc compartir, tot i saber aquells i aquelles en seran els principals damnificats, damnificades. Per més retribució se'ns ha convocat a aquesta aturada total, veritable raó, malauradament, que aconsegueix mobilitzar-nos, sembla que únicament, tristament, però hi ha molts motius per fer-la, començant per un impresentable, inconstitucional i intolerable bloqueig institucional, continuant per la degradació d'un servei que tots i totes podríem contribuir a millorar, començant per creure'ns seriosament allò de les noves tecnologies i deixant enrere, d'una vegada per totes una mentalitat funcionarial del segle XIX que ens llasta i esclerotitza de sobres, en alguns/es també/encara del XVIII, de vassalls i vassallatges, submissions aristocràtiques poseu-me la perruca. En això estem, la flama s'ha encès en concedir certes millores retributives el Ministerio als dits en altre temps secretaris judicials, després de dos mesos que més que de vaga qualificaria de bloqueig ¿immoral?. Hem arribat molt lluny, alguns, algunes diran, en perseverar en la injustícia organitzada, burocratitzada fins el paroxisme i sovint l'absurd més kafkià, en lloc de contribuir a fer del món un lloc més just i habitable, potser sia extremat de dir açò, però ho sent moltes vegades, massa, digueu-me ingenu. Injusta vaga general aquesta, injusta administració aquesta, injustes maneres aquestes, injustes reivindicacions per tots/totes aquells/es que no arriben a fi de mes, que fan setmanes laborals de 7 dies, diàries de més de 8, als qui el tele-treball resultaria quelcom incomprensible.

Setmana d'ordre

Després d'embotir-nos processons i celebracions per terra mar i aire en aquest estat dit aconfessional, fins i tot intentant mantenir-nos al marge, com que la tenen tan fina que s'escandalitzen per una "paròdia" a la televisió de l'extrem nord-oriental. Veient com es reacciona al projecte "sumar" (sumar alguns només, ja és restar), com que tot plegat s'acosta més encara al col·lapse i et venen més ganes de no conjugar el verb "participar". La "Setmana Santa" ha estat la darrera aturada abans d'engegar el ventilador electoral, que escamparà paperetes de candidats i candidates pels carrers plens de pols, força desgastats per tanta desfilada estèril, paisatge erm de la gentada farta d'engany. 

S'ha celebrat un congrés internacional sobre la dita llengua espanyola, del castellà de tota la vida, on s'ha posat l'èmfasi en allò del pan-hispanisme. Sobtarà a alguns, supose, això dels Països espanyols, però exemples, de sobtar en positiu i en negatiu, en tenim a dojo per aquest rodal d'uns altres països innombrables, d'altres unitats que no es poden plantejar: la filologia fa temps va resoldre els dubtes lingüístics, el polítics van decidir, també resoldre-ho, dividint territoris i llengües, en això estan, estem. 

Ho embolicaran com voldran, però la innocència en qüestió de llengües i d'estats fa temps es va perdre. I no hi ha, diria, unitats bones o dolentes, imperis bons o roins, la unitat i la diversitat sempre les hi trobarem, en una mena de lluita, ¿contra què?, contra la uniformitat segurament, contra la dispersió, contra cert grau d'originalitat, qui mana, sobrerament, coneix el fenomen i tracta d'imposar els seus criteris, el seu punt de vista, que acabarà essent el que convé, això és manar...