"La visita". O millor: "De pas"

Visita les tropes el líder dels demòcrates nord-americans a territori peninsular i els convergents bategen el seu partit amb el nom de Partit Demòcrata Català, amb amenaça de demanda judicial dels també Demòcrates de Catalunya. Mare meua, com està la democràcia a Catalunya!

El rei apareix al telenotícies, he guaitat a La Sexta, jo confesse, com el col·lega de l'emperador i el president funcional com qui baixa dos escalons de la residència monclovita per fer una encaixada de mans amb banderes estatals de fons, dir good mornig por la mañana  i prou, very much. Un repàs de les trobades colonials ens porta, per la pantalleta, d'en Franco, ese hombre, a en Rajoy, este hombre, passant pel gruixut bigot d'aquell senyor tan seriós, aquell gest imperdonable i zapaterista en una desfilada nacional, la guapura suarista, la seducció felipista. 

En Berlanga, americanos os recibimos con alegría, es fa present, estripe el noticiari encara, en els cants d'unes joves gaditanes pro Obama, en les respostes de cambreres i venedors de productes diversos dels voltants dels campaments de les legions imperials. I en Barack, ¿berlanguià?,  que en minuts, he llegit, despatxa als escollits representants dels partits no populars: adéu, adéu, adéu. No sé si algú s'haurà atrevit a lliurar-li un pernil o un altre exemplar del Quixot en planetària llengua (en Felip sisè ja li n'ha regalat un de bon matí) , per anar menjant o llegint alguna cosa durant el viatge de tornada al veritable cap i casal, no tocava el Tirant, ni cap poema compromès, ni molt menys allò del Joc de trons podemista, ara que: no hagués anat malament una bona traducció del Por el bien del Imperio. 

La broma de la roda de premsa, s'anuncia a la tele com dues declaracions presidencials i una pregunta, ¿desesperada?, per a cadascun dels declarants. Ni  roda, ni de premsa, més bé de pressa o de presa de pèl total. Clar que, acostumats al més pur estil Mariano plasma, açò encara deu saber a llibertat de premsa i pluralisme informatiu a més d'un/una tertulià/tertuliana mediàtic, d'un ciutadà o ciutadana commogut o commoguda per tanta generositat americana. És el que té una democràcia consolidada, ¿o dues?, ens diran, o l'agenda de la gent important. Poca broma.

Algú ha convidat al visitant a marxar cap a casa, go home, i ha convocat alguna manifestació o despenjat una pancarta sobre una bastida. Supose s'haurà actuat tan efectivament com aquell dia d'urgent coronació en el que es retiraren, oportunament, banderes republicanes d'algun balcó del recorregut reial, per evitar mostres de discrepància o de dissidència, hoy no la caguen que todo ha de salir muy bonito. 

Balanç d'existències

Havia estat meritòria aquesta unió de les esquerres per presentar-se a unes eleccions. Van fracassar en el passat unions de caire semblant per eleccions al parlament valencià (al balear...) per exemple, si no recorde malament (allò del Bloc i Esquerra Unida ...).

El fenomen Podem és fràgil, suma de moments i contradiccions, també de determinada premsa i televisió, que jugà a opcions extraparlamentàries, fins i tot afavorint debats entre candidats de partits sense, encara, presència a les Corts espanyoles (qui ho diria). Van donar presència a alguns, caldria preguntar-se perquè no a d'altres, dels no parlamentaris (pense en el partit defensor dels animals, per exemple). Açò continuarà? Es jugarà novament fort  al bipartidisme des dels mitjans?

Els sondeigs d'opinió probablement han marcat i molt les campanyes, i ja es creu o es creia fins diumenge, sembla, en ells amb fe desproporcionada. Estarà bé que són un element important, però que palesen tendències, moviments. La foto que val, ens havíem cansat d'escoltar en altres temps, és la del dia de les eleccions. Un acaba per pensar en una tendenciositat amagada, també, en totes aquestes prediccions, una mica ¿fosques?, ¿agosarades?

Crec que tampoc deuríem d'oblidar, caldria insistir, la fragilitat de Podem, almenys la seua estructura és recent, ¿efímera?, respon, pense, a una heterogeneïtat, diversitat, complexes. Mantenir la fidelitat d'aquest electorat que ve de lluites i moviments sorgits amb la crisi, reivindicacions populars, és també difícil. Els seus líders estan patint molts desgasts que els passen factura acceleradament, s'exposen molt. El somriure de la campanya es transformà en trista ganyota la nit electoral. 

Haver basat la campanya socialista (PSOE) en la desacreditació del possible aliat en els pactes post-electorals perquè t'hi anava la vida, igual els ha suposat la supervivència, però et porta a un lloc molt fràgil, igual ancorat a un espai de resistència al límit, amb uns resultats magres. El clan de la rosa i el puny aparegué com el mort ressuscitat diumenge a la nit. 

La foto del diumenge passat posa de manifest el conservadorisme d'una part de la societat a la que ja li va bé el Partit Popular, el fracàs d'entesa veritable de l'esquerra, la decisió final que tenen uns indecisos molt ¿sensibles?. Aquest partit apareix liderat per un personatge de discurs limitat, però efectiu, entenedor per a un gruix d'electors fidels, que es conforma amb el que hi ha i com està, tot manejant una xarxa de mitjans poderosa, de nacionalisme agressiu.

A mi no em val el llavat de responsabilitats via paperetes electorals dins una urna, tot semblant-me força preocupant les maneres de fer de molts dirigents polítics, de moltes institucions, de mètodes de fer i desfer, amb totes les complicitats de mitjans i grups de pressió. 

Per mi el camí és posar a assecar el que s'ha salvat del naufragi, fent la tria escaient, tornar  a implicar-se en les lluites ciutadanes, reforçar els serveis públics, des de les institucions, i en la mesura del que sia possible, fent servir tots els mecanismes al nostre abast, posant en evidència i lluitar contra el descrèdit institucional, sense baixar la guàrdia en la denúncia, l'aïllament i extirpació de la corrupció i els corruptes.

Posar-se en camí, i trobar-se amb tots aquells i aquelles que s'hi vulguen afegir, sense defallir, teixint les complicitats necessàries sí, però sempre mirar d'avançar en la dignificació de les persones i allò on ens trobem tots i totes, i és de tots i de totes. 

Al voltant de la paella

Tot ha tingut el seu grau d'influència en el resultat electoral d'anit. Però el joc electoral sembla ja un joc amb les cartes molt marcades, i el circ en què tot plegat s'ha convertit encara posa més brutícia a la partida. Continuarem el joc.

Inicialment, la democràcia, el mecanisme del vot, de l'elecció, produeix una nosa profunda en els manaires que o fugen d'elles esperitats o tracten d'influir per terra, mar i aire, des d'uns mitjans de comunicació que es presenten, molt majoritàriament, desdibuixats perversament de les seues funcions formatives, severament transmutades en deformatives.

Què ens resta? Doncs un panorama força desolador, erm sovint, davant discursos buits i un cinisme contagiós, vorejant la paranoia en alguns casos, que ara posen en evidència, tímidament, algunes seccions televisives dedicades al recordatori de declaracions fetes a boca calenta (maleïda hemeroteca). Tots els polítics, totes les polítiques no són iguals, però ja prima massa l'instint de supervivència personal i partidària, aixafant les aspiracions del bé comú.

El panorama que dibuixa el resultat electoral desvetlla la por a la pèrdua del particular, del propi, del privat, atiada amb les amenaces de sempre, resumides en la cèlebre frase: ens volen furtar la paella. Perquè la paella, per si no ho saben, pense que pensen, és nostra. En aparèixer els possessius la vam cagar, permeteu-me la sospita o la certesa.

Alguns, algunes estan tan ocupats en allò d'agafar la paella pel mànec que s'obliden allò important era el contingut, i el poder gaudir de l'àpat en bona companyia, fins i tot ho han intentat amb la cuina de gegantines paelles al llit de rius secs arreu del territori, atraient a una població ¿ociosa? i ¿despistada? Sospitava aleshores, constatava, darrere l'oferiment del plat de plàstic i la forquilla s'amagava la demanda del vot.

L'esquerra o el que puga restar de posicions ideològiques que defensen allò públic, la formació de l'individu en valors de llibertat, respecte pels drets humans, l'aposta per una participació responsable, el respecte del medi ambient, la defensa del patrimoni i el coneixement crític, ha fet el que ha pogut, ha intentat el que li ha semblat més oportú. Els electors ho teníem clar, clar sobre qui i què, igual ara és el moment de l'autocrítica i de no defallir, més que apel·lar al de qui és la paella, caldria convenir en les excel·lències del plat, i en el bon de gust de cuinar-lo i menjar-lo ben fet, en bona companyia, amb les variants que la recepta accepte.

A Lleó, al país lleonès, tot el dit per la paella valenciana, supose es pot dir del seu cocido, per exemple.

Què diu ara? Un referèndum?

Doncs que no, que no voten, que quan ho fan, sinó ix el que nosaltres volem, que era el motiu de la convocatòria per cert, s'equivoquen. A més, si nosaltres som els qui sabem governar, de sempre, des de temps immemorial, per a què tanta consulta (més o menys vaig entendre deia el senyor president). Els referèndums com que no entusiasmen ni al partit conservador espanyol, que governa en multi-funcions des de fa mesos, ni al partit espanyol, quasi andalús només, socialista i obrer, crític amb qualsevol nacionalisme i populisme que no sia el seu, el de la senyora Susana vull dir, que ha trobat on agafar-se per atacar el triple referèndum podemita.

Les converses del senyor ministre d'allò anterior, interior dic, ¿subterrani?, són esfereïdores, i la manca de dimissions, una vegada més, els gestos dels companys de partit i govern tapant-lo i defensant allò indefensable, deixen tot plegat empastifat del tarquim més pudent de les clavegueres del sistema. Només ens mancava assabentar-nos, ahir mateix, de la visita de la policia a la seu del periòdic publicador de la notícia, sense ordre judicial, i tenir que veure demà al senyor vetllar per la seguretat i ordre de les eleccions estatals a Corts. Trist, molt trist. Dels mitjans de comunicació, ni parlar-ne, lamentable la connivència generalitzada. 

Els britànics han decidit separar-se, i no han votat tots els europeus, com recordava en Vicent Partal, i als constitucionalistes hispànics açò no els ha molestat gaire, cert que votar no els agrada massa. Els escocesos i nord-irlandesos han dit que ells d'eixir res, però de res, i també ho han dit els gibraltarenys i aquesta música com que els ha agradat a alguns unionistes europeus, ibèrics inclosos. 

Que la gent vote ve a ser per alguns, populisme o quasi, prefereixen l'aristocràcia. Com sovint ocorre caldria preguntar-se com i perquè s'ha arribat fins ací. L'evangeli cristià insistia molt en allò de la palla i la biga en l'ull propi. I en això estem, amb l'autocrítica per sota dels mínims nivells recomanats per les autoritats sanitàries. No parlaré tant de fer atractiu el projecte, com de sumar a tothom a una Europa de ciutadans amb drets i deures, de persones madures i formades, amb criteri i esperit crític. Se'ns tracta i se'ns ha tractat molt malament, reduint-nos a consumidors omnívors, partides comptables d'un sistema manifestament inhumà, per tot el que suposa d'explotador i alienador de l'individu, refugiats i refugiades inclosos/es, cal dir. 

Al Regne, encara, Unit, el Primer Ministre sembla que dimiteix, al continent d'altres s'apressen a demanar referèndums, els que interessen a les seues ambicions particulars és clar, que algunes coses no es poden tocar, aneu amb compte amb la democràcia participativa. S'han trobat a mancar dimissions a aquesta banda del Canal de la Mànega, jo també, l'escletxa britànica té les seues dimensions i posar-se a traure pit encorbatats com que no ho veig justificat. 

Avui és dia de reflexió, post campanya, post Brexit. Els candidats, he escoltat al telenotícies, fan vida familiar, fan esport, dinen amb els amics que encara els queden. Que sia profitosa tanta reflexió aleshores. Si tot això de la unió oblida la gent, oblida els països europeus, la diversitat, la dignitat individual i col·lectiva: doncs acabarà petant. 

M'entristeixen  els coents arguments imperialistes british per justificar el vot separatista, m'indignen les raons xenòfobes del Brexit i em desconcerten, definitivament, els qui apareixen el dia després tot dient que ells no sabien que s'havia convocat un referèndum secessionista i que cal tornar-lo a fer. 

Vaig a continuar reflexionant. 

Una mica a Bàbia

Ahir vaig ser-hi a Babia. Babia és un petit país de poblets amb noms com ara  Villafeliz de Babia, de muntanyes encatifades de verd i flors d'alegres colors, cims encara nevats, prats al voltant de penyes com la penya Ubiña  i els Huertos del Diablo. Les vaques habiten pacíficament les contrades més altes, també algun corzo i a dalt de tot planen els voltors.

Avui al cap i casal lleonès s'ha pogut veure una manifestació en defensa de l'arribada del ferrocarril de Matallana fins l'estació de l'avinguda del pare Isla, on l'esperen uns versos d'en Gamoneda evocadors de la bellesa de les comarques del Nord. A l'auditori la jove orquestra i cors del Conservatori ens oferien un concert de fi de curs per començar l'esperança.

A la vesprada s'han desfermat les temperatures i ha començat a fer-se present l'estiu de nou. Un excel·lent lloc per pouar un poc de repòs ombrívol és entre els arbres del jardí de sant Francesc, si es trobés més net també ho seria el tram de muralla del carrer de las Cercas: mira que li posen ganes els serveis de neteja a sant Martí i al carrer Ample, però allà si no xafes una merda de gos o ensumes uns pixats com que no és el mateix. 

Al matí llegia el diari global en espanyol, El País, l'únic que m'he atrevit a comprar entre mundos y crónicas, diarios y Espanyas. M'hi he trobat amb un article d'en Manuel Vicent, a la contraportada, que m'ha fet recordar el dit de Guzmán el Bueno , que ha acabat, veges tu, d'amo i senyor d'una rodona, en passar el pont dels Lleons sobre el Bernesga. Potser no serà el temps d'enderrocar estàtues amb el dit índex apuntant a futurs imperials, però igual sí de triar altres models per futures rodones: únic dret que ens resta? 

Des del País Lleonès

Han instal·lat jardineres als balcons del carrer Ample i els reguen empleats fent servir vehicles especials per enlairar-se fins les clavellineres, mànega en mà. Alhora, als carrers de l'Húmedo les deixalles es mesclen amb pixats i líquids vessats durant les hores nocturnes. Per si fos poca cosa els carrers més cèntrics són mullats a l'hora que eixim els vianants, que encara tenim feina, cap als nostres trists llocs de treball. Amb un poc de sort, arribarem al semàfor on el roig per vianants depassa el minut de temps i el verd amb feines arriba als trenta segons. Visca la política de mobilitat a favor del caminador.

Avui he recollit les paperetes per votar per correu,  pels murs lleonesos només he vist cartells de la coalició liderada por Podem i del partit Animalista, recorde també unes enganxines del Partit Regionalista del País Lleonès. El més divertit és en Rajoy, el seu Buenas Noches als espectadors avançat l'esperat ¿debat? a quatre, l'emoció carxofera, la passió caminadora... són difícilment superables. Diuen que no hi haurà terceres eleccions, però si arriben a convocar-se i es presenten els mateixos seriosament em propose no participar. 

En escoltar les argumentacions dels britànics (alguns) sobre l'eixida de la desUnió Europea m'han semblat una colla d'intolerants extremistes, xenòfobs i egoistes, provocadors de més extremisme, més intolerància, xenofòbia i egoisme: què volen aquesta gent? De què van? Tan preocupant com els seus discursos em sembla la retòrica pepera sobre el Gibraltar español. Tot en la línia dels discursos nacionalistes atiats per la competició futbolística del mes, il·lustrats per seguidors fanàtics i beguts de seleccions d'estrelles ben remunerades. En això estem. 

Un altre dia em salva, per un moment, l'esforç de la gent del conservatori de la ciutat oferint audicions dels alumnes, avui tocaven les flautes dolces i el clavicèmbal. Em referme en què aqueix és el camí, l'esforç que hem de continuar, el de la cultura, el de la formació, amb voluntat tot plegat ens faça créixer, ens faça dignes. 

Rareses

Toca, quina altra:  que aquí no se hablan idiomas raros. Perquè vostè ho diga i perquè el seu no és un idioma rar. Torna-li la trompa al xic. I això que qui pronunciés la frase sembla d'aquells crítics amb l'estasblishment, a parer meu.

La frase m'ha recordat una altra frase inspirada, d'una turista peninsular aquest estiu passat: Que bonito sería que todos hablásemos la misma lengua. Tot intuint jo mateix que aqueixa misma lengua era la del de les rareses idiomàtiques.

Tot constatant ens traeix el subconscient lingüístic, haig de dir que el meu subconscient s'ha comportat i la meua llengua s'ha contingut amb la seua integral raresa, habituada a la reserva, en un medi clarament hostil amb la pluralitat lingüística i marcadament catalanòfob.

La rivalitat futbolística es confon tant amb la nacional(-ista) que el que es alegria d'uns esdevé tristesa en altres, en funció d'un marcador de gols. Ara com ara, vistes les capçaleres dels diaris als quioscs lleonesos, el panorama és decebedor. Els continguts als que m'acoste, amb reserves, deixen molt que desitjar, clarament posicionats en favor d'uns valors, d'uns interessos, d'unes classes, desvergonyidament posicionats.

Observe poca pluralitat en els quasi cinquanta canals de televisió de l'apartament que habite, poca per no dir cap, clarament instal·lats en difondre un consumisme idiotitzat, una estupidesa narcotitzant, amb inequívoca vocació manipuladora per terra, mar i aire.

Així i tot resta alguna cosa, però demana un esforç personal per cercar les altres veus, una dedicació per explorar els territoris de la dissidència o la raó crítica, clarament i eficaçment arraconada i silenciada.  Una raresa més que afegir a tot el que no és oficial o generalment acceptat com a veritat immutable.

Temps dels romans

Amagat hi ha un Lleó romà. Amagades, unes pedres parlen d'un passat de legionaris, militars conqueridors. Ens ho expliquen, ens ho esquematitzen, ens ho dibuixen, com un preàmbul necessari per entendre el Lleó actual. Perquè el Lleó actual és molts Lleons, sense els que no es pot entendre.

Mire ara els edificis, mire ara els carrers, els murs, hi veig més, en un intent de donar sentit, de copsar unes línies que llangueixen, que s'esvaeixen per moments, transformant-se en ombres, en petjada temporal, en rastre enigmàtic, en pols de camí, en enderroc.

I el passat més anònim continua submergit en un llarg silenci, d'oblit i mort, d'ignorància, d'espoli, de negació, de desfeta, projectant-se en toponímia, en costums, en paisatges, en rostres, en noms i cognoms, en dites, fossilitzat. 

La imaginació tracta de fer llur propi camí. La imaginació inquieta que abraça el buit, explorant territoris on la raó no abasta amb llurs explicacions. 

De papers

Era això: no pagar imposts, i els que paguen els altres repartir-nos-els nosaltres. Sense que es note, fent apel·lacions a la moral, sempre amb allò que déu està amb nosaltres i bla, bla, bla...

M'emporte els diners al Panamà, ben lluny del país que tant m'estime, amb la bandera del qual m'embolique ara sí, ara també. Se me'n fot que no funcione la sanitat, l'ensenyament, ¿qui ha dit públic?, si nosaltres ho tenim tot pagat, pagat amb els diners blanquejats, els diners negres, els de la caixa B. La banca guanya.

I damunt hem de riure'ls les gràcies, veure'ls a la televisió pública i a la privada, cantar les seues cançons, ballar-los els acudits, plorar-los les seues breus estades als centres penitenciaris de l'estat. 

I els polítics aprofitant-se dels càrrecs per enriquir-se, per repartir riquesa entre els seus, fent la demagògia més neguitosa, empastifats a tothora d'indignitat, dient mentides arreu per tapar i amagar, per dissimular. Quina vergonya! Gents de bé i honor, de bona família, de cognoms compostos i amb guionet.

Més de papers. Les autoritats europees, ho hem sabut aquests dies, han decidit  deixar de fabricar el bitllet més gran: el de 500 euros. Bo és saber-ho. Conten que la dona d'en Matas va intentar pagar una lletuga amb un paper d'aquests, es veu que no tenia solt la senyora, acostumada a gastar-se els doblers en graneretes de luxe per als lavabos del seu palau palmesà. La gent crítica de l'illa gran, mostra les fites del despropòsit guiant als visitants granereta en mà, com si d'un guia turístic es tractés, en un exercici d'aprofundiment en el coneixement de les restes de la desfeta.

Per si fos poca cosa, al juny s'ens ha convocat novament a posar la papereta dins la urna. I deien que el paper s'anava a acabar, paper zero, sembla patiran novament els boscos... i els electors i les electores. Quin paper han fet els polítics i les polítiques! Per cert, que l'obra ens ha costat un ull de la cara i la propera funció la representaran els mateixos actors, les mateixes actrius.

A hores d'ara no sé si posar-me a repartir mocadors de paper al costat d'un semàfor, passar-me amb totes les conseqüències a la cultura digital o retornar a l'estricta obediència analògica, instal·lat entre prestatges farcits de volums bellament enquadernats, totalment resignat a no veure en la vida un bitllet de cinc-cents euros, definitivament descartat qualsevol viatge a un paradís fiscal o no, esperant algú em faça arribar una rosa de paper.

Alè lleonès

Em sembla sóc carregat de prejudicis, em sembla cal conèixer l'altre, escoltar-lo, fer l'esforç d'entendre'l per arribar a alguna mena d'entesa. Perquè es tracta d'això d'entendre's, d'intercanviar finalment quelcom, de compartir. Parole, parole.

L'egoisme ferotge que ens persegueix, que ens fa seu, que fem nostre ens impedeix d'acostar-nos a l'altre, de dedicar-li un somriure, unes paraules d'alè. Els ulls se'ns obren en rebre la calidesa de l'altre, els sentits perceben d'una altra manera.

La passió ens desborda, el pensament ens fa retornar als límits coneguts, a les rutines habitades. L'excés s'emporta per davant les feines de la contenció, ens acosta a riberes l'existència de les quals ignoràvem.

Cal pair, cal harmonitzar, cal prendre i reprendre, cal fitar l'horitzó, cal aturar-se, cal tornar enrere fins i tot, desfer camins, bastir les noves dreceres. L'experiència que finalment valdrà és la pròpia. Somnie encara, però alhora em resulta difícil recordar el somniat. 

A Lleó encara és hivern, encara és hivern per mi, la calidesa del canvi d'estació és una percepció llunyana tot deixant perdre la mirada en els cims nevats, els rius cabalosos, les pluges més generoses. 

Es parla dels graus del vi, de la cultura de la tapa, se'ns diu cercar les aigües del nord, es coincideix en menjar botifarra en hores nocturnes... descobresc un ateneu cultural alternatiu, baixe a un celler insospitat, articule en paraules les velles manies, les dèries malaltisses, tracte de provocar per punxar, per desequilibrar, per cridar l'atenció, juganer. Vorege les contradiccions en exercici irrenunciable.  

Se m'ha assecat la gola, descobresc les articulacions entumides, les orelles han agafat color, el verb es fa fàcil. Bona nit.

Santes i pasqueres setmanes

No sap un com es combina exèrcit i cos de Jesucrist en processó, bandes de tambors i cornetes marcant el pas al costat d'escenes de la passió i mort del Nostre Senyor, abillades de militar manera aquelles. Li ho expliquen i bé, té una explicació, ens agrade o no. 

La religió catòlica, vaig aprendre i interioritzar, durant temps de pràctica cristiana, té molt d'interior i comunitari, d'espiritualitat personal i compartida, però vaja, que en certes manifestacions públiques acabes veient més d'espectacle i representació que d'acte de fe, també ací la processó va per dins, segurament. Contradiccions humanes.

Amb la que cau aquests dies de refugiats demanant hostal i solidaritat, de víctimes de carnisseries injustificables, de comentaristes a peu de carrer dels quadres escultòrics, de ressò a la premsa francesa de verges condecorades per ministres d'allò interior, doncs que acabes pensant s'hem tornat una miqueta bojos, abocats a certes lectures bíbliques.

Molts ho viuen des d'una dimensió profunda, renovant el missatge salvador del Crist, enfortint les conviccions religioses per bastir el regne en el que creuen. Açò no és tan visible, però de segur que passa, màxim respecte. M'identifique més amb aquesta manera de viure la religió, la religiositat. 

Tenim, com una mena de contrapunt, aquests dies, la celebració primaveral amb berenar de mona i pa-cremat a l'aire lliure, l'entonació de cançons populars en rogle, el ball i el joc col·lectiu, l'enlairament d'una milotxa tot aprofitant un ventijol amable, els tempteigs amorosos de les parelles festejadores.