Espectador inquiet

En veure al Talia L'electe (versió valenciana, L'Horta teatre, de Juli Disla sobre text de Ramon Madaula, dirigida per Carles Sanjaime) un té la sensació es fa bon teatre al país. Dos actors creïbles n'Alfred Picó i en Josep Manel Casany ofereixen una notable representació amb moments per l'humor, per la reflexió, en un gradual aterratge sobre els temes del poder i els individus, de la política i la societat. Anem força necessitats de teatre de qualitat, de propostes rigoroses, de programacions coherents i dotades de continuïtat, un intueix aquest és el camí, i se'ns demana als espectadors compromís amb sales i companyies, a les empreses ofertes de nivell, a les institucions complicitats i empenta.

A The night of the hunter de Charles Laughton que podien veure aquests darrers dies a la filmoteca valenciana els xiquets, les xiquetes tenen un paper destacat, tot i la projecció desmesurada del malvat personatge de Robert Mitchum sobre el conjunt de la història. Plantejada com una mena de lluita entre bé i mal, amor i odi, innocència i manipulació, la cinta no deixa indiferent ningú mantenint una tensió constant al llarg de tota l'exposició. Societat malalta la que ens mostra on les primeres víctimes són els més menuts, la supervivència dels quals ve a ser cosa seua. Un sospita la religió no surt massa ben parada, sobretot en mans de manipuladors sense escrúpols, alhora que els valors humans més valuosos resten defensats per resistents quasi marginals.

Amèrica. Un riu

A l'agost en Josep Piera recomanava des de l'illa de saviesa del seu article setmanal a Levante-emv Amèrica endins de la Lourdes Toledo. Aquest volum premiat i publicat dins la interessant col·lecció Textures m'acompanya des de diumenge, quan em disposava a agafar un Talgo que devia eixir des de Múrcia, però que ho feia des de València Nord i que arribava més d'una hora tard a la meua destinació catalana: seria feixuc d'explicar el retard, però penseu en pluja, viatgers del sud en autobús fins la capital valenciana etcètera i podeu fer-vos-en una idea. Al viatge en metro des d'Almàssera fins l'estació Xàtiva una xica anava perdent tapers en obrir-se les portes del vagó, li'n vaig replegar un abans de baixar i la vaig ajudar a penjar-se la motxilla mentre eixia atrafegada; a l'arribar a Tarragona m'oferia a compartir l'únic taxi de la parada amb una altra xica arribada amb el tren de la bruja (va dir-li ella) després que jo mateix, el xofer, alcoià declarat, ens portà a les nostres destinacions finals pagant a mitges la carrera. Avui mateix he comprat un altre bitllet pel mateix tren de la bruja, no tinc solució. Com deia, el llibre arribà amb el viatge ferroviari i l'estada d'aquesta professora valenciana a la ciutat de Santa Fe, Nou Mèxic, EEUUAA, es desplegà davant meu com tot un pou de reflexions sobre els viatges, la vida en un altre lloc, la literatura i els llibres, les rutines, l'ensenyament i la burocràcia d'aquell país, els canvis del temps Trump, les sensacions del candidat Sanders.

Un viatge diferent va ser el proposat per en Julio Llamazares al seu El río del olvido riu Curueño amunt, per tot un seguit de pobles de la muntanya lleonesa. Aquest acostar-se a la muntanya buidant-se, a peu i motxilla al muscle, se'ns ofereix com un cant a la bellesa dels indrets recorreguts, alhora que com una mirada profunda sobre el que troba als llogarets visitats. La soledat té un protagonisme destacat, igual que els personatges que l'acolliran, que el rebran, amb els que es creuarà ací i allà, en la seua lluita per una supervivència difícil, la d'aquells que han restat al país que els va veure nàixer, amb complicitats, confidències, desconfiances davant l'estrany també, després de la marxa de molts altres que ja no tornaran mai més. El viajero lluny del que pot ser un turista apareix amb discreció i amb la pretensió de contar, entenc que sabedor encara el que se li mostra paga la pena de ser-ho, però que s'esgota.

Diades sentenciades

Els autobusos porten senyeres, alguns establiments les han situades a llocs visibles, als trens gent amb la samarreta de la diada es dirigeix fins Barcelona, a una casa modernista de Reus s'han despenjat luxoses banderes quadribarrades, un grup de ciutadans recorda amb una pancarta que Catalunya tot l'any és Espanya, uns joves assenteixen amb frases de suport, un conductor saluda la concentració amb el clàxon, l'estelada de la finestra pròxima ha desaparegut i pense el veí es manifesta amb ella, a alguns habitatges apareixen més senyeres.

Els qui demanen una diada de tots i totes sospite no faran el mateix per la pròxima fiesta nacional. La fiesta d'aquest any vindrà amb sentència, la que s'ha d'acomplir, diuen que també amb la decisió judicial sobre el cos del dictador.  

Desastres quotidians

Luis Tosar encapçala el repartiment d'actors dirigits per Paco Plaza a l'acabada d'estrenar als cinemes Quien a hierro mata. Títol carregat d'intencions com a mínim inquietants i sinistres que les imatges s'encarreguen de certificar. Precisament la venjança plana sobre les vides torturades dels protagonistes, el cuidador de gent gran, el traficant moribund, els fills despietats d'aquest. Que aquest còctel acabarà en esclat de pirotècnia gens agradable se sap només fer-se fosca la sala. Que la violència només genera més violència es posa de manifest amb poques concessions a la tendresa o la solidaritat. En la lluita per la supervivència tot sembla valer i la dominació dels instints més primaris és assignatura pendent dels humans. 

En Francesc Marc Álvaro des de les fulles de la Vanguardia catalana sembla encertar-la en apuntar la causa dels comportaments negociadors d'en Sánchez als seus assessors, més pendents de l'estadística i els sondejos, que no al que podem anomenar l'interès general. Pel periodista açò condueix al desastre, tots els mèrits del guanyador d'unes primàries de partit, la força de la militància s'esvaeixen en encomanar-se cegament als gurús de la tendència.

Les imatges del començ de l'any judicial provoquen una barreja de por i inquietud, subratllada per l'exhibició sinistra, quasi militar, de togues i medalles per damunt del bé i del mal, preparada per jutjar i executar allò jutjat.

En la memòria per sempre més

En qüestió de molt poc de temps hem conegut les notícies de les morts de tres persones vinculades a les lletres, a la reivindicació cívica, l'activisme social. Són persones d'insubornable dedicació al país, a la gent, al territori, conegudes, pròximes, de tarannà obert, cultes, sàvies també després de molt de temps aprenent i ensenyant. Carme Miquel, Llorenç Giménez, Cristòfol Martí viuran per sempre en l'obra que ens han llegat, també en la memòria dels moments compartits gojosament.

Mercaderies

Portem setmanes escoltant allò del mercat de fixatges del món futbolístic. Les notícies dites esportives s'han centrat desvergonyidament en la compravenda de jugadors per quantitats astronòmiques. La devoció dels aficionats pels esportistes sembla correlativa al preu de les operacions. Reduït a mercadeig pur i dur el tracte rebut pels jugadors, un es pregunta com no es denuncia aquest impresentable esclavatge contemporani, tot dient-li a les coses pel seu nom per començar.

Origens de l'engany

La clarividència, la formació, la capacitat d'exposició i síntesi d'en Josep Fontana em va impressionar les dues o tres vegades que vaig poder veure'l i escoltar-lo en persona, gràcies als lligams mantinguts amb la Universitat de València. Virtuts confirmades en llegir entrevistes als mitjans escrits o els seus propis llibres, com ara el voluminós Por el bien del Imperio, La Construcció de la identitat o el publicat a títol pòstum Capitalisme i democràcia 1756-1848 Com va començar aquest engany. Precisament la lectura d'aquest darrer m'ha ocupat aquests darrers dies d'estiu. La Revolució Francesa portà a reaccionar a les classes benestants de l'Europa de finals del segle XVIII i del XIX. A tota costa hi havia que preservar interessos força poderosos i impedir les fuites de poder en favor dels de baix. El Congrés de Viena, després de la derrota de Napoleó esdevé escenari on es mouen les fitxes per evitar tota temptació revolucionària, consolidant el pes de la burgesia, del comerç, de les aristocràcies, oligarquies. Constitucions, declaracions de drets, sufragis censataris, no deixen de ser petits avanços que afecten a petites parts de la població. El capitalisme avançarà a escala planetària sense aturador, esclafant revoltes, sotmetent treballadors i treballadores, precaritzant  nombrosos grups socials.

Bestieses

Un president de superpotència que vol  comprar un país. Comprar un país quina bestiesa, comprar la gent, el territori, la fauna, la flora, l'aire que respiren. Una vicepresidenta d'un altre país diu estar estudiant multar a un vaixell que rescata persones per no tenir permís per rescatar-les, una altra bestiesa.  

L'empenta del president interí de les Espanyes no la veig per formar govern, per defensar drets, per bastir un estat plural, participatiu, territori d'oportunitats per tothom sense excepcions. Pense si tot no serà por a reaccions ciutadanes davant una sentència esperadament i indissimuladament dura contra els líders independentistes, voluntat fèrria de fer-se amb tot el centre i governar lluny de Unides Podem.

Ens allunyem d'una Espanya plural, plenament democràtica, descentralitzada. Les institucions de l'estat pateixen d'esclerosi múltiple, inèrcies conservadores, sovint de tints neofranquistes, dominades moltes per elits fora de tot control democràtic, altres en bloqueig permanent.  

Joan de Joanes en su contexto. Un ensayo transversal? Albert Ferrer, Estefania Ferrer. Sílex, 2019

Les jornades de Xàtiva em van portar a les mans l'assaig de n'Albert Ferrer i n'Estefania Ferrer dedicat al pintor valencià en Joan de Joanes. La percepció de trobar-se amb un artista remarcable d'entre els valencians ha estat una constant en aquesta lectura estiuenca. Lluny de poder assimilar com crec tocaria les abundants dades bibliogràfiques, artístiques del volum, m'atreviria a concloure per acostar-se a en Joanes cal acostar-se a un temps cruïlla entre els segles XV i XVI, amb les Germanies marcant un abans i un després, amb les petjades d'artistes flamencs i italians arribats de la mà, entre d'altres, del segon papa Borja, de la cort de Carles I de les Espanyes, sense perdre la referència, vaja, del moviment conegut com a Renaixement.

Conjectures, consideracions i altres reguinys. Manel Hurtado. Ediciones oblicuas, 2019

De l’autor de les novel·les Una vida llogada i Elegia vora mar ens ha arribat aquest petit volum dividit en les tres parts que recull el títol. Segurament ens trobem davant el llibre més personal, diria que íntim, de l’autor, que s’exposa davant nostre amb una propera confidencialitat: entremig del meu poble, en paraules de la citada Anna Akhmàtova. Les conjectures remeten al lector als indicis, els senyals (bomba, patiment, colp, l’odi, solitud, dubtar...) dels que partiran posteriorment les consideracions (ara l’estima, la memòria, el viatge, el país, la pròpia vida, els éssers estimats) amb un cert grau ja de solidesa, tot i el reguiny desfermat i manifest en un Mai més contundent, la crida decidida sigues rebel, l’esclat final de VERSOS INSUBMISOS.

Dies de revolta

La poca vergonya d'alguns per posar-se l'etiqueta de constitucionalistes rebaixa força les aspiracions d'aquell text sacralitzat. Si alguna cosa pot haver-me quedat clara els darrers dies després de participar, modestament, de les jornades d'art i història de Xàtiva, edició 2019, és que allò conegut com les Germanies respon a unes circumstàncies excepcionals de buit de poder on la revolta, de matisos i raons que se'ns poden fàcilment escapar amb la perspectiva del segle XXI, esclata i es desferma inexorablement. No mancà qui apuntà la manca d'implicació de les institucions valencianes en la commemoració dels cinc-cents anys com un clar gest de distanciar-se d'aquell moment ¿revolucionari?.

Quan t'escoltes la reacció dels líders xinesos davant la revolta hongkonesa, una altra, un no pot deixar de sentir, com a mínim, inquietud. Precedents diversos, Tiananmen inclòs, fan albirar el pitjor per aquell racó del planeta. Que els dies d'estiu van carregats de revolta ho ratifiquen les detencions a la putiniana Rússia, implacable amb opositors. Personatges com els que ara com ara presideixen els EEUUAA o el Regne Unit de la Gran Bretanya o marquen la política migratòria italiana fan encara més difícil qualsevol perspectiva de redreçament de la situació de crisi humanitària que viu el món: les interines autoritats hispàniques també?

És precisament l'estiu quan es fa més perceptible l'augment tèrmic que desgela els pols, associat a la indeturable fal·lera dels desplaçaments humans en cotxes i avions, a incendis devastadors, a platges farcides literalment de merda. Els moviments turístics evidencien, més si cap, les diferències entre ociosos i explotats, entre privilegiats i sotmesos.