Algunes certeses

Certament que ara puc passejar per les vesprades, que la llum porta més alegria, que torne a tenir la impressió de tenir més temps. Però la grisor de les imatges de la darrera guerra entristeixen aquestes hores greus, rosegant la nit amargament. 

Certament que tinc la impressió d'haver deixat molt lluny la poesia i que em costa de cercar els seus rastres entre tant d'enderroc.

Certament que no sé deixar de cercar algun bri de bellesa entre tanta sordidesa i que no me'n refie de tants cants de sirena difosos pels altaveus del consum. 

Certament que la supervivència benestant d'uns quants costa massa sang a uns molts oblidats i oprimits.

Certament que no descansem mentre uns molts no aconsegueixen conciliar el son sota el so insuportable de les bombes.

Certament que tanta doble moral, inclosa la pròpia, és pesada càrrega i caminem amb ella a les palpentes envers enlloc.

He vist una gavina al carrer de les Barques de València furgar amb llur bec el cos mort d'un colom o una coloma entre vianants i vehicles. Ignore si era la coloma o el colom de la pau, si era portadora o portador d'una branqueta d'olivera, si era una altra víctima dels nostres fums contaminants. 

Grans moments de la democràcia E

Ho han tornar a fer. En Pérez Royo venia a qualificar de nul·les de ple dret les votacions al País Basc i a Galícia a una de les seues col·laboracions a eldiario.es, arran de la prohibició de votar als/a les infectats/infectades per coronavirus. Es pot vulnerar amb més impunitat drets constitucionals?Moment per tornar a recordar aquelles paraules del president Sánchez ningú es quedarà enrere. Doncs mire: d'entrada alguns ni votaran, ni se'ls espera, i com que hagueren pogut articular mecanismes per garantir-los el dret.  Moment per recordar els dèficits garantistes dels tribunals de l'estat, Constitucional inclòs. 

No n'havíem tingut prou amb allò de la inviolabilitat reial i la immunitat. I continuen defensant la institució corcada per la corrupció, i és tan evident que el cap visible de la monarquia contamina amb els seus tèrbols afers la resta de la casa. La gran fortuna atresorada no té altres destinataris que els seus hereus, tan necessària, sobretot, si es dóna la hipòtesi que perden el tron, que aleshores si que necessitaran una fortuna per mantenir el nivell de vida. Idear un tour estiuenc de l'hereu per visibilitzar la corona resulta d'allò més trist en temps de mascaretes i privacions d'una gran majoria, a més d'una altra hipocresia que afegir a l'aparent i impostada proximitat amb un poble sovint menystingut i abandonat.

Per si no n'havíem tingut prou, una cerimònia catòlica en memòria de les víctimes amb presència destacada del cap de l'estat i l'hereva al tron, ha vingut a suposar una altra gloriosa violació de l'aconfessionalitat de la que parla la constitució venerada. Sembla que amb la mascareta ja no se'n parlarà de segons quines coses: a callar.  Igual tot té a veure amb la nova normalitat

Abans Carraixet

De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià. Vicent Baydal, Ferran Esquilache. Institució Alfons el Magnànim. Centre Valencià d'Estudis i Investigació, 2020. 

Que aparega un llibre sobre el poble propi és motiu sempre de celebració, tasca meritòria en els temps que corren,  més encara si el llibre és sobre els seus orígens medievals. “I al principi era Carraixet” ens venen a dir Ferran Esquilache i Vicent Baydal, “i després esdevingué Bonrepòs o Bellrepòs, més tard Bonrepòs i Mirambell”. Amb to didàctic, contextualitzant les diferents etapes del recorregut, els autors despleguen davant nostre el seu particular viatge al passat, als moments abans de la conquesta jaumina, als temps dels diferents senyors de Bonrepòs i a la configuració del llogaret musulmà de Mirambell. Aquest itinerari els ha portat a la documentació dels arxius, així com a fer una lectura del paisatge heretat (l’horta), molt especialment de l’hidràulic (xarxa de reg) i de l’arquitectònic (cas de Mirambell). L’aproximació a la toponímia i l’antroponímia, a la relació amb la ciutat i els nuclis de població veïns, el seguiment de les vides d’alguns pobladors, l’apèndix documental, completen l’estudi que demana una lectura serena i un reconeixement merescut per autors i editors.

Rodoreda

La lectura de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda, editada per Club Editor, amb pròleg de la mateixa autora i postfaci de Jaume Coll Mariné, la vaig fer a partir de llegir la ressenya que feia Xavier Aliaga a la revista El Temps (Rodoreda i la visió distanciada i poètica de la tragèdia, pgs.41 a 43, nº1870). El volum el vaig comprar pocs dies abans de tancar les llibreries, la lectura l'he feta durants els darrers dies d'aquest estrany període dit per alguns d'alarma, crec que fugint un poc dels moments més foscos del confinament, agafant distància. 

El títol parla d'una de les protagonistes del llibre la guerra (una guerra serveix perquè la perdi tothom, diu un dels personatges a la pàgina 169), la que es troba l'Adrià Guinart (qui conta en primera persona les vivències) en fugir de casa seua, sense cap intenció de participar-hi, un té la impressió que sense entendre-la, aparentment, ni intenció d'entendre-la tampoc, en constant lluita, això sí, per alguna mena de supervivència, guerra  que no l'abandona mort rere mort, personatge que amb aquesta trobada creixerà, es farà gran. De capítols breus, que es despleguen com petits contes, la narració apareix farcida de nombrosos elements poètics i onírics. La gran empenta per viure de l'adolescent topa amb la dura experiència d'un món que s'ensorra, d'uns personatges en plena metamorfosi, sacsejats per la desfeta.

Període especial

Als pocs dies d'encetada la nova normalitat, com ja anunciaven algunes veus per cert, ha resultat ésser tan vella i tan anormal com aquella que ja coneixíem. Futbol cada dia, fins i tot en hores, les dues de la vesprada de finals de juny, durant les quals les autoritats sanitàries deurien recomanar seriosament evitar la pràctica de qualsevol esport. L'enviament de reporters a primera línia de platja per transmetre l'arribada de banyistes o el desplegament policial de la nit de sant Joan, certifica l'interès col·lectiu per la repetició per activa i per passiva dels vells actes massius que, sincerament, ja podíem estalviar-nos. Un sospita la vella normalitat i la desitjada va de masses, d'acumulació embogida de persones en determinats punts un dia concret, sia el de la mare de déu, sia el del pare. El trànsit es recupera, afortunadament per als amants del fum contaminant, i ara ens volen vendre el cotxe elèctric. Si els francesos i les franceses han votat poc i preferentment partits verds, igual vol dir alguna cosa. Si s'ha exclòs l'impost a les grans fortunes del paquet de mesures de normalitat governamental, vol dir alguna cosa. Si s'ha enviat als monarques de volta reial pel reialme també vol dir alguna cosa. 

Un es fa gran i ja no creu en cap propòsit d'esmena, i no està en condicions d'empassar-se els argumentaris d'una altra sentència contra la que considera llengua pròpia. Un es fa gran i considera el que es tracta de colar com a solidaritat en molts casos no deixa d'ésser propaganda grollera. Un es fa gran i li costa d'entendre tanta passió per comprar i vendre, també armes, quan una gran part de la població malda per sobreviure en condicions al límit. Un es fa gran i no està disposat a posar-se del costat d'aquells que critiquen allò local, quan no veuen més enllà de les pròpies fronteres i de la nacionalitat que proclama un passaport de paper. Un es fa gran i no veu amb bons ulls tant d'heroïsme aplaudit i exhibit, sospitant molts esforços, quasi tots, van a restar en l'anonimat, la incomprensió general. Un es fa gran i ja està cansat de les mentides preparades, dels llestos de torn que no saben d'autocrítica i menys de responsabilitat. 

Desfase

Passar de fase ve a ser com passar de curs. Cert que també molta gent passa de la fase i de les fases i que molta també viu en un permanent desfase, ara i abans de l'adveniment de la pandèmia. A punt d'arribar a noves normalitats, l'anunci prematur de que ningú quedaria endarrerit sembla va a ser difícil d'acomplir, entre d'altres raons perquè molts ja eixien de molt enrere el dia que es va cridar alarma, alarma. Si el confinament ja el recordem com quelcom molest, no hauríem d'oblidar una part de la població viu sovint situacions permanents pròximes a aquest tancament angoixant. Tant de bo la promesa que porta l'estiu, aquella de què tothom el viu, puga més que la malaltia i ens permeta acurtar aqueixa distància social que és la que veritablement mata, això sí: protegim-nos els uns als altres com a veritables germanes i germans. 

Ahir la premsa en paper venia encapçalada de missatges propagandístics de la victòria sobre el virus encomanadís, als mitjans catalans es recordava la fortalesa de la capital principatina: de debò era necessària tanta exhibició en primera plana? A punt de començar un dol oficial, d'aqueixos publicats al butlletí estatal, amb banderes a mig pal a seus institucionals, amb intervenció sentida dels caps de la nació única i indivisible, com que es troba a mancar, com en d'altres moments un poquet, més, d'humilitat, amén. Arribats al moment de la condecoració i la medalla de ferralla i llanda multicolors, tot el que no siga invertir en salut pública, en investigació, en docència, en mobilitat neta, en conservació del medi ambient, urbanismes i arquitectures sostenibles, serà pur exhibicionisme del desastre habitual.

Anit, en diferit, al canal de tv3 (FAQS), escoltava en David Fernàndez, ex-diputat de la CUP al parlament del país del nord, expressar, amb la claredat i sentiment que el caracteritza, la necessitat d'articular des de la societat civil l'esforç solidari de bastir el món millor que tant es reclama per una part de la humanitat, res a veure amb les cursis proclames de libertad d'uns quants que han descobert la cassola com a instrument de percussió i que tant de bo algun dia començaren el necessari i profitòs camí de l'autocrítica i la racionalitat. Perquè està resultant, com tantes altres vegades, que qui lluita és la gent, són les persones, anònimament, fora de focus,càmeres, micròfons, lluny de reconeixements estelars... Moment de llegir, també, si us va bé Jose Mujica: Soy del sur, vengo del sur. Esquina del Atlántico y el Plata. Ed. Akiara books

Diumenge de vesprada

Amb la mort d'Anguita m'ha tornat al cap un cartellet que vam col·locar a la falla de la Barraca, vora el ninot corresponent, crec recordar que a les primeries dels anys noranta, que deia Parlant Anguita a tots esguita. El personatge no necessita presentacions, a hores d'ara paraules de comiat i un digne relleu entre nosaltres. 

A les molt lloables, ignorades per molts, menyspreades per altres, ja ho sé, trajectòries del setmanari El Temps (per exemple aquesta setmana amb interessants reflexions sobre la sanitat pública i més), L'Espill,  Mètode, Caràcters, Afers, (de la que he vingut llegint aquests dies el número 94, Populisme en l'extrema dreta al segle XX, claus del passat per entendre aquest present nostrat) s'ha afegit recentment la revista Concret. Economia i pensament, publicada a recer de l'Institut Villalonga d'Economia i Empresa, nascuda amb el doble objectiu d'estimular l'estudi i difondre els resultats d'aquelles recerques que tenen l'Arc Mediterrani com a marc de referència. Llarga vida!

En alguns articles de premsa aquests dies es posa el dit a la nafra en constatar per ací s'obrin primer bars i restaurants que escoles: alguna cosa no va bé, o continua sense funcionar allò de l'educació. De fa dies que ha planat entre nosaltres la reflexió si calia obrir establiments de primera necessitat, entre aquests deurien haver estat les llibreries, si més no tenint en compte el nombre habitual de visitants, lluny de l'aglomeració, un diria que poc densament poblades, per descomptat expenedores de productes altament saludables, més encara en temps com aquests.

I un munt de títols a la recerca de continguts: Arribats de la fase zero, Trobades en la fase u, Assaig General, Confinats i confitats, Confina-cuina, Paisatges amb configures, Llarga conferència de premsa, Tornats a la fase dos, Fent una llarga cua, A cara descoberta, Dis-me que no tens símptomes, Ja no importa si tens el comandament únic, Perduts al menjador, Sense notícies del procés, La reina i jo també portem mascareta, En aquestes dates tan entranyables, Ara voldria córrer, Quan baixes el fem pensa en mi, Ells/elles són de províncies, Açò no ho resistiré, Co-governem?, No em toques per favor, Tele-treballem?... Prou

Distàncies

Fa dies alguns adverteixen o subratllen no confondre distància física amb distància social. Per raons sanitàries caldria mantenir la primera, però no la segona, sobretot si parlem en termes de salud democràtica, tan òrfena d'autoritats que la defensen en aquesta hora greu. Començant pel cap del comandament únic se'ns insisteix una vegada i una altra amb aqueixa segona distància (la social), sensen oblidar-se del freqüent  rentat de mans, amb sabó o solucions hidro-alcohòliques, pràctica amb la que hi ha que anar molt en compte en un temps no massa llunyà, encara, d'uns altres d'infausta corrupció generalitzada. 

Cada vegada que em pose mascareta per eixir al món exterior, tinc la impressió de cobrir-me el rostre com si anés a atracar una sucursal bancària. Quina por, a cara tapada com que alguns ja no gosen ni dir bon dia o les mirades ja parlen per elles mateixes, sense necessitat alguna de paraules. La limitació de la gestualitat de la cara portarà cua i un intueix que molta desconfiança. El gran ninot de la falla de la batlia de València d'enguany va ser cobert ràpidament i preventiva amb una mascareta en desconvocar-se les festes josefines, tot un avís a navegants, si no em entès aquests mesos les festes majors esdevenien de risc igual no em entès res.

Amb la mateixa insistència que es demanava a la gent no es menejara, es proclamava que les mercaderies no podien deixar de moure's. Aquest era un dels discursos força de no poques institucions no fa tants dies. Ací no hi havia distàncies, tampoc per a contenidors i tota mena de mitjans de transport. Evitar el desabastiment esdevenia prioritari durant els dies del tancament més exigent de la població, no teníem perquè patir per la manca de productes als prestatges dels supermercats pròxims.

Si ahir tancàvem fronteres als migrants, avui, a més, les tanquem als turistes, la gallina dels ous d'or a la que estàvem disposats a donar-li-ho tot i tot. La facilitat per embarcar-se a un avió avui ha esdevingut calvari, amb quarentena inclosa, per als/a les més agosarats/agosarades. Els pares i mares estats s'han limitat a repatriar, no sense dificultats i patiments, als seus fills i filles escampats per paradisíaques destinacions turístiques arreu del món, i el viatge de tornada, si l'han pogut fer, ha esdevingut el viatge veritable, com que no l'oblidaran mai, amb mascareta o sense. La disposició per crear corredors segurs per garantir un turisme saludable a l'estiu, no deixa de tenir el seu punt de contradicció, em fa més goig encetar ara per ara alguna mena de solitària pelegrinació a un petit santuari perdut en algun indret aïllat i abandonat per territori valencià, sincerament. 

A tota la població

Les autoritats sanitàries, si és que encara resta autoritat d'aquesta classe, pense sovint aquests dies, deurien recomanar un consum, també responsable, de la informació, tant com evitar amb trellat la desinformació, a què per diverses vies s'exposa la ciutadania (per pantalla, megafonia, paper no higiènic), recomanacions a afegir a la dieta mediterrània, amb permís de subministradores de pizza a menjadors escolars, per tenir una vida saludable. La veritat és que vinc fent algunes barreges que sé explosives, de risc, com ara exposar-me a programes matiners de líders d'audiència, o als més radikals de la ràdio valenciana, amb visites puntuals a àpunt, aquests darrers dies sospitava massa a punt per l'obertura de terrasses, la lectura de diversos opinadors de la premsa digital, així com de la premsa en paper, sense oblidar el visionat de la televisió portuguesa, tan propera però tan llunyana, un poc més, per exemple, que la basca, la qual m'atreviria també a recomanar per evitar la perspectiva central dels mitjans del Madrid desatado. Si d'alguna cosa aprofita, haig de confessar amb internet m'escape més al nord encara i em refugie escoltant la NRK noruega, que disposa d'uns ¿magnífics? canals monogràfics dedicats al jazz, la clàssica amb k i el folk força dignes, això sí amb butlletí informatiu a les hores en punt en noruec, dels que ja he escrit en altres comunicacions que no llig ningú. S'ha comentat abastament la informació meteorològica ha perdut l'interès d'altres moments de la nostra història recent, quin sentit té a hores d'ara saber si farà fred o calor, si el sol s'amagarà entre nuvolades si no et deixen anar més enllà de la cantonada, la dona del temps de la televisió espanyola és notícia perquè farà un programa matinal a la seua primera cadena, tot i l'èxit de les seues explicacions. Recentment he descobert al seu ex-company, l'Alfred Rodríguez Picó, explicar l'oratge a La Vanguardia i m'agrada, el seguesc amb confiança, com a la Victòria Roselló o al Lluís Obiols al canal valencià. Si tinguerem la seguretat de què amb la calor el virus maleït perdria pistonada igual remuntava l'audiència als territoris fase zero. 

Trobades en la fase zero

Assumida la mascareta, els guants, la dignitat no tornarà a ser la mateixa. Un es pregunta què passarà amb aqueixos enamoraments que demanen una besada apassionada, sense mascareta és clar, ara i ací. A la retirada apressada de la roba interior, seguirà finalment la descoberta del rostre. Igual les relacions sexuals són d'aquelles relacions humanes que s'han vist afectades seriosament pel confinament, que se'n parla no és cap secret, també es diu que ha augmentat el consum de "porno", no només del paper higiènic o darrerament de la cervesa i els aperitius. Es diuen moltes coses. Vist el panorama, a les pròximes desfilades de moda no descartem la incorporació dels accessoris COVID-19 als models de roba a lluir a les passarel·les, alguns models ja són al carrer, entre nosaltres i de debò: hi ha nivell. Bo, que per les seues mascaretes els/les coneixereu diu el senyor. Els caps de l'estat, aquest de les províncies en desconfinament, en fase zero o un, ja s'han fet retratar amb mascareta, tot i que un pensa quina necessitat tenen de deixar el seu sarsueler confinament per anar exposant-se al virus amb la reglamentària protecció. No haja dit jo res. Certament que els ulls guanyen protagonisme a costa de nassos i boques, i que el seu atractiu es veu potenciat en aquesta fase primitiva de les nostres noves vides, una amenaça clara per a les clíniques d'estètica especialitzades en endreçar llavis i conductes respiratoris. Alguns escriptors, algunes escriptores ja s'han referit a la ratlla del complement facial en termes semblants a la ratlla dels estiuencs banyadors, en tornar de les no-vacances d'aquest estiu coronavíric la podrem lluir com a marca de la felicitat. Perquè això sí, la gent està ja a punt per tornar a les platges, gent gran allà, famílies amb criatures sector C, banyistes solitaris/solitàries sector S, els ajuntaments ja hi treballen i els socorristes exploren com maniobrar en cas de demanda d'auxili dins l'aigua marina amb possibles banyistes sospitosos. Una de les feines que més futur tenen és, ara per ara, la dels assessors del que es pot fer o no durant la fase assignada ministerialment, les universitats ja ofereixen títols per al proper curs lectiu online i la demanda no para de créixer, tot i que d'experts en la matèria ja exerceixen a cada cantonada degudament protegits, uniformats o no. I sembla tornar el vehicle privat amb força, que ja ha baixat massa la contaminació i hi ha recorregut per empastifar l'atmosfera, això que algunes autoritats veient-s'ho vindre han continuat tossudament l'ampliació de voreres i carrils bus i taxi. Quan es va anunciar que la gent podria tornar a passejar mantenint les distàncies, alguns es van preguntar: per on? Només faltava que romangueren tancats alguns dels parcs municipals. Amb la mort confirmada del primer gat per coronavirus es confirma que la malaltia no entén de territoris. 

Models

No imaginava aquesta primavera de restriccions a la mobilitat, sense llibres al carrer, sense llibreries obertes, sense cinemes, sense teatres, sense jardins... de lectures vespertines i matineres, de setmanes amb un únic dia laborable. Definitivament el calendari semblava saltar pels aires, i la paraula "confinar" esdevenia malson quotidià. 

Llegit J. B. Culla (Model suec, Ara, 5 de maig, pàgina 27) referme la meua convicció les coses podrien haver-se fet d'una altra manera, hi ha d'altres, els polítics no sé si han estat a l'alçada, em sembla que no, la ciutadania tampoc. En situacions d'urgència les coses van com van i, efectivament, açò no és Suècia, i potser no s'entèn altra cosa que el comandament únic, aquell ordeno y mando tan interioritzat pels qui manen i pels que no. Deixem-ho ací.

Parlar de "nova normalitat" és parlar de la normalitat de sempre, amb mascareta i guants, però la de sempre, competitiva, opressiva envers els de sempre, dominadora pels de sempre. La novetat seria aqueixa enyorada "normalitat" desapareguera, instal·lant-se entre nosaltres maneres d'actuar, de comportar-nos respectuoses, col·laboratives, harmonioses, equilibrades...

A l'Administració de Justícia ha arribat el col·lapse, aturada per la pandèmia s'han posat de manifest totes les malalties. Així les mancances tecnològiques sovint retardades o, directament, ignorades i entrebancades per alguns dels operadors, així el sistèmic embús processal, les infradotacions de personal, la paràlisi de necessàries reformes processals. A banda de l'aturada en la tramitació processal i la celebració de vistes, els retards del Registre Civil per inscriure defuncions i ser font fiable d'informació respecte de l'epidèmia, el quasi impossible teletreball són indicadors de la crisi profunda d'aquest poder estatal, el govern del qual fa mesos es troba en funcions, pendent d'una renovació bloquejada per la pugna partidista.