Vaga general

Faig vaga general. La faig perquè vull fer-la. No vull assistir al meu lloc de treball avui, veuria massa coses (més encara) que no m'agradarien, n'escoltaria massa que empitjorarien el meu malmès humor. Em negue. I vull deixar ben clar: no tinc cap intenció de fer mal als ciutadans, a les ciutadanes, raó d'alguns/es vaguistes que no puc compartir, tot i saber aquells i aquelles en seran els principals damnificats, damnificades. Per més retribució se'ns ha convocat a aquesta aturada total, veritable raó, malauradament, que aconsegueix mobilitzar-nos, sembla que únicament, tristament, però hi ha molts motius per fer-la, començant per un impresentable, inconstitucional i intolerable bloqueig institucional, continuant per la degradació d'un servei que tots i totes podríem contribuir a millorar, començant per creure'ns seriosament allò de les noves tecnologies i deixant enrere, d'una vegada per totes una mentalitat funcionarial del segle XIX que ens llasta i esclerotitza de sobres, en alguns/es també/encara del XVIII, de vassalls i vassallatges, submissions aristocràtiques poseu-me la perruca. En això estem, la flama s'ha encès en concedir certes millores retributives el Ministerio als dits en altre temps secretaris judicials, després de dos mesos que més que de vaga qualificaria de bloqueig ¿immoral?. Hem arribat molt lluny, alguns, algunes diran, en perseverar en la injustícia organitzada, burocratitzada fins el paroxisme i sovint l'absurd més kafkià, en lloc de contribuir a fer del món un lloc més just i habitable, potser sia extremat de dir açò, però ho sent moltes vegades, massa, digueu-me ingenu. Injusta vaga general aquesta, injusta administració aquesta, injustes maneres aquestes, injustes reivindicacions per tots/totes aquells/es que no arriben a fi de mes, que fan setmanes laborals de 7 dies, diàries de més de 8, als qui el tele-treball resultaria quelcom incomprensible.

Setmana d'ordre

Després d'embotir-nos processons i celebracions per terra mar i aire en aquest estat dit aconfessional, fins i tot intentant mantenir-nos al marge, com que la tenen tan fina que s'escandalitzen per una "paròdia" a la televisió de l'extrem nord-oriental. Veient com es reacciona al projecte "sumar" (sumar alguns només, ja és restar), com que tot plegat s'acosta més encara al col·lapse i et venen més ganes de no conjugar el verb "participar". La "Setmana Santa" ha estat la darrera aturada abans d'engegar el ventilador electoral, que escamparà paperetes de candidats i candidates pels carrers plens de pols, força desgastats per tanta desfilada estèril, paisatge erm de la gentada farta d'engany. 

S'ha celebrat un congrés internacional sobre la dita llengua espanyola, del castellà de tota la vida, on s'ha posat l'èmfasi en allò del pan-hispanisme. Sobtarà a alguns, supose, això dels Països espanyols, però exemples, de sobtar en positiu i en negatiu, en tenim a dojo per aquest rodal d'uns altres països innombrables, d'altres unitats que no es poden plantejar: la filologia fa temps va resoldre els dubtes lingüístics, el polítics van decidir, també resoldre-ho, dividint territoris i llengües, en això estan, estem. 

Ho embolicaran com voldran, però la innocència en qüestió de llengües i d'estats fa temps es va perdre. I no hi ha, diria, unitats bones o dolentes, imperis bons o roins, la unitat i la diversitat sempre les hi trobarem, en una mena de lluita, ¿contra què?, contra la uniformitat segurament, contra la dispersió, contra cert grau d'originalitat, qui mana, sobrerament, coneix el fenomen i tracta d'imposar els seus criteris, el seu punt de vista, que acabarà essent el que convé, això és manar... 

Negocis ruïnosos

Fa uns dies a la bústia familiar deixaven un fullet amb titulars de premsa sobre els negocis de "Ximo", del Molt Honorable senyor President de la Generalitat d'ací. Tot i que sense signar, un pot imaginar la procedència de la publicació i, perquè no dir-ho, trobar a faltar més fullets sobre els negocis, per exemple, de la sra "Català". En aquest país de negocis multicolors, uns quants personatges, sembla, n'han fet prou a costa dels diners de tots.

Després de la vaga de Lletrats i Lletrades de l'Administració de Justícia, exitosa per aqueix col·lectiu, pels resultats retributius obtinguts, segons les cròniques, tot i que bastant costosa pel dret a la tutela judicial efectiva, ara els sindicats dels altres cossos funcionarials d'aqueixa administració avisa amb mobilització general si no s'atenen les seues justificades reivindicacions salarials. Si se'm convoca a fer vaga m'ho pensaré, no voldria contribuir jo mateix a més violacions de drets ciutadans, democràtics, prou malmesa tenim ja la "justícia" per aquest rodal, desprestigiada fins extrems força intolerables, cachondeo permanent. Amb un govern dels jutges a la deriva, l'anunci conegut d'una nova ciutat de la justícia a València per les "necessitats d'espai" de l'actual, tot plegat és una broma de molt mal gust. 

Aquesta bogeria col·lectiva

En diuen festes, ho justifiquen tot, qualsevol crítica esdevé atac furibund contra essències, dogmes, señas de identidad. S'apropien quasi revolucionàriament (tranquils, no arribarà la sang al riu) de l'espai públic i imposen un reglamentat programa a la resta. Alguns ho anomenen festa dels pobres, però bé que els de dalt ja s'han apropiat de ritus i procediments.  Hores de programació televisiva continuada palesen la buidor d'un espectacle repetit fins l'extenuació, tot adobat de comentaris carregats de tòpics banals i expressions d'una auto-complaença i vanitat exasperants. 

Entenc perfectament aquest estat de festa permanent ja els va bé als qui manen per perpetuar llur dominació, en soc sabedor a hores d'ara del control que comanda les masses aparentment enfervorides pel color, per l'olor a pólvora, per la desfilada permanent, pel regionalismo bien entendido (només). En la repetició del ritual no trobarem major felicitat, ni acumularem més virtut, en la crema de quilos i quilos de pólvora no abastarem cap redempció col·lectiva. 

Sé la festa, el ritual, el calendari formen part de les nostres vides... tot açò em supera, no puc per menys d'amagar-me, de recloure'm, d'aïllar-me, entenc els qui fugen. Allò del turisme, de les xifres d'ocupació, de les bones previsions meteorològiques em deixa literalment estabornit. 

Davant aquesta bogeria col·lectiva només reivindique el sentit, un cert sentit, alguna mena d'harmonia, ¿de bon gust?, de dignitat, d'alegria compartida, de gojosa celebració, però no ho veig, no ho veig per enlloc, ja transformat tot en mercaderia, en negoci, en tòpic gastat.   

Imposició

Quan aquells que han de protegir drets, també els lingüístics, abanderen la seua violació més grollera com que s'enfonsa qualsevol esforç d'entesa, de pertinença, qualsevol pretensió de convivència harmònica. Des de la imposició castellana no es pot construir una Espanya plural, on hi càpia tothom, diversa. Massa vegades hem estat testimonis de la imposició com a mètode únic d'organització social i cultural de l'estat. No em deixa altra sensació la intervenció, una altra, del president del Congrés demanant al diputat Botran passar-se al castellà, la llengua comuna. No volen, des del monolingüisme militant governen, el bilingüisme és el primer requisit, a l'altre, per abandonar la llengua pròpia. Aleshores el que es creu superior, l'intolerant és l'altre... i això quan dia a dia a la València fallera, foguerera, coetera, amaguem la llengua, la dissimulem, la marginem... 

Un món que s'enfonsa. Triangle of Sadness

El món és un poc aqueix vaixell el timó del qual se suposa és comandat per un capità absent (Woody Harrelson), estrany personatge que llegeix Marx, roman tancat a la seua cabina voltat de botelles de vidre buides i tria la pitjor nit del viatge per convocar al selecte passatge al seu sopar de gala, on no dubta en demanar irreverent una hamburguesa. El creuer de luxe s'enfonsa i tot s'esquerda per la capriciosa idea d'una multimilionària, la dona de l'auto-proclamat rei de la merda, de convocar al bany a tota la tripulació. Si afluixes l'autoritat, la repressió, tot plegat pot tenir unes conseqüències desagradables, molt, i ells ho saben: tonteries les justes i el luxe exclusiu. La part més salvatge de tots nosaltres apareixerà tan prompte la supervivència impose les seues dures regles. L'Abigail, la dona que netejava els sanitaris, sap aprofitar el moment per assolir el comandament dels nàufrags i, sembla, arribarà fins on calga per conservar el seu poder, com tots els poderosos per cert. A la fi de la pel·lícula el Carl corre a cercar la Yaya quan, segurament, l'espectador sent és massa tard: no ha lluitat per ella, gens, s'ha deixat arrossegar massa fàcilment per les circumstàncies, ebri del seu culte permanent a la buidor i la superficialitat. Impagable l'intercanvi de frases entre el capità i Dimitry escampades per la megafonia del iot en ple deliri alcohòlic. 

Decadència

Tribunals que més que aplicar la llei, la fan i la refan, supremament, amb ànim de revenja permanent, lluny d'allò que puga ésser la justícia, passant per damunt la divisió de poders com que la deixen en molt mal lloc. Feta la llei, feta la trampa es diu, doncs feta la sentència també, en un allunyar-se constant  realitat i fets judicials... fins arribar al despropòsit més incomprensible. 

La manca de premis del dit Cinema espanyol a la premiada a altres països Alcarràs com que deixa una miqueta estranyat a l'espectador en la distància, això sí poc creient de la comèdia, dolenta, dels Goya, exhibició d'un fals glamour, impostada tonteria de sempre que omple minuts de telenotícies, pàgines de premsa digital o no. Si vos agrada el cinema, una recomanació: visiteu, si us va bé, amb freqüència, les sales d'exhibició, preferentment les serioses. 

Llegint a Xesco Reverter i el seu llibre sobre les contradiccions dels EEUUAA com que, amb ell em sembla, arribes a la conclusió si allà van malament la democràcia i els drets humans, també hi aniran malament a Europa. La polarització americana, la força de l'extrema dreta, el racisme i el supremacisme s'escampen des d'allà perillosament per la resta del planeta.  

Poc de fiar

Amb el PSOE com que no et pots refiar massa, gens diria. A la primera de canvi et refilen a la vorera i trien un altre soci per tirar endavant una proposta legislativa. En el cas de la legislació que posava al centre el consentiment per parlar d'agressió sexual, tinc la percepció, una vegada més, la pressió dels mitjans de la dreta els porten a voler endurir les penes, arran de les revisions fetes pels tribunals que executen aquelles, desfigurant una legislació que volia tindre un recorregut més profund. El PSOE modifica allò que li convé, per raons ja estrictament electorals, de poder. Quan es maniobrava per modificar allò del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, en cap moment es proposava una millora del sistema, es tractava de desencallar la composició conservadora del tribunal de garanties en favor d'una dita progresista. Si parlem de finançament autonòmic, totes les promeses han restat a un calaix, es farà, en tot cas, quan els convinga fer-ho, no per millorar. Tot va igual, així el recent pacte pressupostari a Catalunya o la recent cimera hispano-francesa o la hispano-marroquina o els pactes de l'aigua. I és clar el partit conservador se n'aprofita, per donar suport a l'enduriment de penes a violadors, per posar-se al davant d'una manifestació de regants. Si en Sánchez continua tan dèbil amb les propostes de l'esquerra, la gent finalment triarà la dreta autèntica, ben preparada a l'assalt de les institucions com ha demostrat aquest cap de setmana reivindicant, tots a una veu, hipòcritament el llegat de la difunta sra Barberà, a qui van abandonar miserablement, ho recorde encara. durant els seus darrers temps de política.  No debades el PSOE volia emparellar-se amb els ciudadanos, va treure a ballar Podem quan ja l'orquestra estava a punt de deixar de tocar. 

Vagues d'uniformats/uniformades

No ho he acabat mai de veure clar, allò de les vagues de togats, togades, ja sien advocades/advocats, jutges/jutgesses et alia. No seré jo qui diga qui pot o no fer vaga o qui les prohibeixi. Em xoca força, acaba semblant una mena de ridícul ball de disfresses, veure aquests professionals del dret manifestar-se sota la protecció de la toga, peça de roba, per mi reservada exclusivament per les sales de justícia, per deontologia quasi m'abstindria de totes totes de vestir-la en un acte de reivindicació salarial fora de les seus judicials. Tot i respectant la gran identificació de tants i tantes amb els quefers forenses com que caldria, dic jo, destriar persona de feina, sobretot, pense, per qüestions de salut mental i física. La vaga dels responsables del poder judicial com que pot causar uns estralls considerables, sovint irreparables, en drets constitucionals que és per com pensar-s'ho una miqueta, que hi ha molt/a responsable sí, però també uns/unes quants/es irresponsables que ho tenen tot com un pati on fan i desfan a llur conveniència i no era això companys/es, no era això. És com allò de les vagues de metges i metgesses, de policies o ¿de militars?, alguns d'aquests col·lectius tenen molt restringits segons quins drets.  

Animalades

Ja es bastant vergonyós l'ex-cap de l'estat s'exilie a un emirat de dubtosa reputació democràtica, si, a més, hi fixa la seua residència a efectes fiscals, doncs que la cosa com que fa una miqueta de pudor, només una miqueta. 

El diumenge s'ha convocat la Primera Caminada Perruna de Bonrepòs i Mirambell, en valencià de segur hi ha una fòrmula més correcta que la feta servir a la cartelleria anunciadora (Passejada canina?). L'acte, organitzat per l'ajuntament i l'auto-denominada Conexión felina de Bonrepos i Mirambell, marca un punt significatiu en el calendari festiu local (un sant Antoni del segle XXI?), així com en la cursa electoral municipal de 2023 (molts electors, els polítics i les polítiques ho saben, tenen mascota, alguns/algunes podrien presentar una candidatura animalista). Supose, durant el programat recorregut dominical, animals i persones, cívicament s'abstindran d'evacuar llurs cossos per places i carrers. Suggeriria el passeig humà-animal es fes pels solars més castigats per les deposicions canines, igual no estaria gens malament la recollida selectiva entre tots i totes dels excrements escampats escandalosament per tants racons foscos de la nostra geografia, així com la descoberta final d'una placa apel·lant la convivència respectuosa entre tot el veïnat, l'animal inclòs.  

Empresaris

Crec dilluns  a la televisió veia alguns fragments de Gasligth (en castellà Luz de gas) i en llegir l'article al Temps de V. Tena sobre na Juana Sagrera, muller d'en Miguel Nolla, un dels amos de la Fàbrica de Nolla de Meliana, no he pogut deixar de pensar en la influència del senyor industrial sobre l'esposa, que portaria al seu ingrés a un psiquiàtric i l'equivalència amb les arts emprades pel sinistre personatge interpretat per Charles Boyer (Gregory) sobre la seua muller, Paula, interpretada per I. Bergman... violències sobre la dona al cap i a la fi ben vives i necessitades de denúncia permanent. També he tornat a veure alguns fragments de Adam's Rib (La costilla de Adán en castellà) i les referències als drets de les dones com que es despleguem amb contudència davant l'espectador; per si hi ha cap dubte de les capacitats femenines: en una de les escenes una dona forta eleva per damunt dels presents a la sala de vistes judicials el cos d'Spencer Tracy... poca broma.

Un empresari valencià tot demanant a l'auditori selecte al que s'adreçava majories de PP o de PSOE sòlides, no ha tingut cap contenció verbal deixant escapar allò de què cal evitar els partits rarets. Aquesta classe dominant, com a gent d'ordre, no s'està de demanar el vot pels partits del règim, especialment pel PP, en tancada i in-dissimulada connivència amb les elits castellanes, fent alguna referència amb la boca petita a l'oblidat i menystingut Corredor Mediterrani, reivindicant-se com a indiscutibles creadors de riquesa: riquesa per a qui i a costa de qui? Que els tenim que donar les gràcies vaja, i riure-se-les també, com si encara no en tinguérem prou amb pagar als seus supermercats cada dia.