Botí

Aquelles imatges dels rostres de la trobada pel traspàs de poders, entre socialistes i populars, ja palesaven, fa uns dies, en els primers l'agre fàstic per tenir que deixar el govern, en els segons deler pel botí que en breu es repartirien. 

Avui dimarts i tretze, cap al migdia, mentre les tempestes s'escampaven de nord a sud, prèvi l'ordre explícit de Madrid (senyor pirotècnic), segur, que volia moviments ràpids i allunyats el més possible de la propera convocatòria electoral, s'ens anunciava el pacte de les dretes, les de sempre, ara uns rostres farcits de satisfacció per assaborir la seua part del pastís, uns altres de posat més reservat per no poder-se-lo menjar tot. 

Igual EZ li ha dit al proper Molt Honorable: Fes com jo amb en Lizondo, dona-los la presidència de les Corts i càrrecs, molts càrrecs, t'has de fotre el seu electoral a les properes eleccions, abraceu-los fins fer-los desaparèixer. 

Vist amb una certa perspectiva es veuen amb claredat tot els moviments sobre l'escenari, darrere les cortinatges: els silencis i pronunciaments judicials, la prudència socialista per oferir un perfil moderat i presidencialista durant la campanya, la insistència en el somriure del PP, l'apagada de la gent d'esquerra davant l'allau blava escampada per tots els seus mitjans night and day. 

Tot plegat porta la terrible frustració del tornar enrere, molt enrere, de retrocedir a la buidor dels temps passats, amb el triomf de les velles oligarquies de sempre, l'esclat de la coentor i el sentiment més ranci, ja exhibit en processons i festes diverses. Que et parlen de canvi és una broma de molt mal gust, una burla en boca dels botxins del poble, de la gent, del país, que no dubtaran en fer servir per nodrir llurs interessos, llurs negocis lucratius. 

President de tots els valencians sí home. I també defender y recuperar nuestras señas de identidad: Per ofrenar. 

Por

Ha guanyat la por. La por a ETA, la por a la llibertat, la por a la igualtat, la por als pactes, la por al compartir, la por al diferent i a la diferència, a la diversitat, la por a l'altre, la por a l'oportunitat, a la ribolució. I ens han venut somriures i canvis com una falsa esperança de cartell electoral cartonat, embolcall del triomf dels de sempre, vinculant qualsevol avanç a la perpetuació d'uns privilegis que, encara uns quants desinformats, creuen podran abastar. Açò no va de compartir, ans del repartiment de beneficis entre uns pocs; no va d'un millorar democràtic, ans d'un mantenir estructures de dominació fosques i ocultes, gens transparents ja ho sabíem; no de majories i minories, ans d'oligarquies poderoses. I a la nit electoral el mateix conte de sempre: que governaran per tothom i bla, bla, bla. I a l'endemà, a la matinada, entre el desànim i el paisatge després de la batalla, agafe l'atapeït autobús de l'EMT dubtant quant de temps duraran les tarifes reduïdes dels temps actuals, les freqüències conquerides després d'anys d'oblits i deixadesa i el regust amarg d'haver somiat per uns dies una ciutat més habitable, un país més humà.   

Primavera

La meua festa preferida de la primavera és la Fira del Llibre de València. Tot i passar-hi uns pocs moments, aqueixos carrers enmig de les paradetes de llibres són una mena de passeig de la llibertat, amb el públic tafaner, remenant llibres, encetant xarrades amb venedors i autores i autors, saludats i coneguts. 

L'aire d'aqueixa primavera porta enganxat la flaire de les paperetes electorals, enmig de la cursa per renovar càrrecs municipals i regionals. La percepció ara com ara és que els candidats, les candidates tenen dades que no acaben de confirmar-los "la victòria", hi haurà sorpreses, de segur, la nit serà llarga: Serafín que hostia. Els dits governs de progrés patiran de valent perquè la reacció dretana porta temps coent-se i els mitjans de què disposa no són poca cosa. 

La dreta local ens ha fet arribar, casa per casa, un fullet amb el lema És el moment (d'acabar la desfeta?), amb majúscules han escrit com una mena de proclama Menys delinqüència, paraules que venint del PP un no sap si agafar-se-les com un propòsit d'esmena o una broma de mal gust. Una parella de desconeguts enganxaven fa un moment adhesius amb la falç i el martell per faroles i superfícies vàries amb profusió: que venen els comunistes!

Vaga general

Faig vaga general. La faig perquè vull fer-la. No vull assistir al meu lloc de treball avui, veuria massa coses (més encara) que no m'agradarien, n'escoltaria massa que empitjorarien el meu malmès humor. Em negue. I vull deixar ben clar: no tinc cap intenció de fer mal als ciutadans, a les ciutadanes, raó d'alguns/es vaguistes que no puc compartir, tot i saber aquells i aquelles en seran els principals damnificats, damnificades. Per més retribució se'ns ha convocat a aquesta aturada total, veritable raó, malauradament, que aconsegueix mobilitzar-nos, sembla que únicament, tristament, però hi ha molts motius per fer-la, començant per un impresentable, inconstitucional i intolerable bloqueig institucional, continuant per la degradació d'un servei que tots i totes podríem contribuir a millorar, començant per creure'ns seriosament allò de les noves tecnologies i deixant enrere, d'una vegada per totes una mentalitat funcionarial del segle XIX que ens llasta i esclerotitza de sobres, en alguns/es també/encara del XVIII, de vassalls i vassallatges, submissions aristocràtiques poseu-me la perruca. En això estem, la flama s'ha encès en concedir certes millores retributives el Ministerio als dits en altre temps secretaris judicials, després de dos mesos que més que de vaga qualificaria de bloqueig ¿immoral?. Hem arribat molt lluny, alguns, algunes diran, en perseverar en la injustícia organitzada, burocratitzada fins el paroxisme i sovint l'absurd més kafkià, en lloc de contribuir a fer del món un lloc més just i habitable, potser sia extremat de dir açò, però ho sent moltes vegades, massa, digueu-me ingenu. Injusta vaga general aquesta, injusta administració aquesta, injustes maneres aquestes, injustes reivindicacions per tots/totes aquells/es que no arriben a fi de mes, que fan setmanes laborals de 7 dies, diàries de més de 8, als qui el tele-treball resultaria quelcom incomprensible.

Setmana d'ordre

Després d'embotir-nos processons i celebracions per terra mar i aire en aquest estat dit aconfessional, fins i tot intentant mantenir-nos al marge, com que la tenen tan fina que s'escandalitzen per una "paròdia" a la televisió de l'extrem nord-oriental. Veient com es reacciona al projecte "sumar" (sumar alguns només, ja és restar), com que tot plegat s'acosta més encara al col·lapse i et venen més ganes de no conjugar el verb "participar". La "Setmana Santa" ha estat la darrera aturada abans d'engegar el ventilador electoral, que escamparà paperetes de candidats i candidates pels carrers plens de pols, força desgastats per tanta desfilada estèril, paisatge erm de la gentada farta d'engany. 

S'ha celebrat un congrés internacional sobre la dita llengua espanyola, del castellà de tota la vida, on s'ha posat l'èmfasi en allò del pan-hispanisme. Sobtarà a alguns, supose, això dels Països espanyols, però exemples, de sobtar en positiu i en negatiu, en tenim a dojo per aquest rodal d'uns altres països innombrables, d'altres unitats que no es poden plantejar: la filologia fa temps va resoldre els dubtes lingüístics, el polítics van decidir, també resoldre-ho, dividint territoris i llengües, en això estan, estem. 

Ho embolicaran com voldran, però la innocència en qüestió de llengües i d'estats fa temps es va perdre. I no hi ha, diria, unitats bones o dolentes, imperis bons o roins, la unitat i la diversitat sempre les hi trobarem, en una mena de lluita, ¿contra què?, contra la uniformitat segurament, contra la dispersió, contra cert grau d'originalitat, qui mana, sobrerament, coneix el fenomen i tracta d'imposar els seus criteris, el seu punt de vista, que acabarà essent el que convé, això és manar... 

Negocis ruïnosos

Fa uns dies a la bústia familiar deixaven un fullet amb titulars de premsa sobre els negocis de "Ximo", del Molt Honorable senyor President de la Generalitat d'ací. Tot i que sense signar, un pot imaginar la procedència de la publicació i, perquè no dir-ho, trobar a faltar més fullets sobre els negocis, per exemple, de la sra "Català". En aquest país de negocis multicolors, uns quants personatges, sembla, n'han fet prou a costa dels diners de tots.

Després de la vaga de Lletrats i Lletrades de l'Administració de Justícia, exitosa per aqueix col·lectiu, pels resultats retributius obtinguts, segons les cròniques, tot i que bastant costosa pel dret a la tutela judicial efectiva, ara els sindicats dels altres cossos funcionarials d'aqueixa administració avisa amb mobilització general si no s'atenen les seues justificades reivindicacions salarials. Si se'm convoca a fer vaga m'ho pensaré, no voldria contribuir jo mateix a més violacions de drets ciutadans, democràtics, prou malmesa tenim ja la "justícia" per aquest rodal, desprestigiada fins extrems força intolerables, cachondeo permanent. Amb un govern dels jutges a la deriva, l'anunci conegut d'una nova ciutat de la justícia a València per les "necessitats d'espai" de l'actual, tot plegat és una broma de molt mal gust. 

Aquesta bogeria col·lectiva

En diuen festes, ho justifiquen tot, qualsevol crítica esdevé atac furibund contra essències, dogmes, señas de identidad. S'apropien quasi revolucionàriament (tranquils, no arribarà la sang al riu) de l'espai públic i imposen un reglamentat programa a la resta. Alguns ho anomenen festa dels pobres, però bé que els de dalt ja s'han apropiat de ritus i procediments.  Hores de programació televisiva continuada palesen la buidor d'un espectacle repetit fins l'extenuació, tot adobat de comentaris carregats de tòpics banals i expressions d'una auto-complaença i vanitat exasperants. 

Entenc perfectament aquest estat de festa permanent ja els va bé als qui manen per perpetuar llur dominació, en soc sabedor a hores d'ara del control que comanda les masses aparentment enfervorides pel color, per l'olor a pólvora, per la desfilada permanent, pel regionalismo bien entendido (només). En la repetició del ritual no trobarem major felicitat, ni acumularem més virtut, en la crema de quilos i quilos de pólvora no abastarem cap redempció col·lectiva. 

Sé la festa, el ritual, el calendari formen part de les nostres vides... tot açò em supera, no puc per menys d'amagar-me, de recloure'm, d'aïllar-me, entenc els qui fugen. Allò del turisme, de les xifres d'ocupació, de les bones previsions meteorològiques em deixa literalment estabornit. 

Davant aquesta bogeria col·lectiva només reivindique el sentit, un cert sentit, alguna mena d'harmonia, ¿de bon gust?, de dignitat, d'alegria compartida, de gojosa celebració, però no ho veig, no ho veig per enlloc, ja transformat tot en mercaderia, en negoci, en tòpic gastat.   

Imposició

Quan aquells que han de protegir drets, també els lingüístics, abanderen la seua violació més grollera com que s'enfonsa qualsevol esforç d'entesa, de pertinença, qualsevol pretensió de convivència harmònica. Des de la imposició castellana no es pot construir una Espanya plural, on hi càpia tothom, diversa. Massa vegades hem estat testimonis de la imposició com a mètode únic d'organització social i cultural de l'estat. No em deixa altra sensació la intervenció, una altra, del president del Congrés demanant al diputat Botran passar-se al castellà, la llengua comuna. No volen, des del monolingüisme militant governen, el bilingüisme és el primer requisit, a l'altre, per abandonar la llengua pròpia. Aleshores el que es creu superior, l'intolerant és l'altre... i això quan dia a dia a la València fallera, foguerera, coetera, amaguem la llengua, la dissimulem, la marginem... 

Un món que s'enfonsa. Triangle of Sadness

El món és un poc aqueix vaixell el timó del qual se suposa és comandat per un capità absent (Woody Harrelson), estrany personatge que llegeix Marx, roman tancat a la seua cabina voltat de botelles de vidre buides i tria la pitjor nit del viatge per convocar al selecte passatge al seu sopar de gala, on no dubta en demanar irreverent una hamburguesa. El creuer de luxe s'enfonsa i tot s'esquerda per la capriciosa idea d'una multimilionària, la dona de l'auto-proclamat rei de la merda, de convocar al bany a tota la tripulació. Si afluixes l'autoritat, la repressió, tot plegat pot tenir unes conseqüències desagradables, molt, i ells ho saben: tonteries les justes i el luxe exclusiu. La part més salvatge de tots nosaltres apareixerà tan prompte la supervivència impose les seues dures regles. L'Abigail, la dona que netejava els sanitaris, sap aprofitar el moment per assolir el comandament dels nàufrags i, sembla, arribarà fins on calga per conservar el seu poder, com tots els poderosos per cert. A la fi de la pel·lícula el Carl corre a cercar la Yaya quan, segurament, l'espectador sent és massa tard: no ha lluitat per ella, gens, s'ha deixat arrossegar massa fàcilment per les circumstàncies, ebri del seu culte permanent a la buidor i la superficialitat. Impagable l'intercanvi de frases entre el capità i Dimitry escampades per la megafonia del iot en ple deliri alcohòlic. 

Decadència

Tribunals que més que aplicar la llei, la fan i la refan, supremament, amb ànim de revenja permanent, lluny d'allò que puga ésser la justícia, passant per damunt la divisió de poders com que la deixen en molt mal lloc. Feta la llei, feta la trampa es diu, doncs feta la sentència també, en un allunyar-se constant  realitat i fets judicials... fins arribar al despropòsit més incomprensible. 

La manca de premis del dit Cinema espanyol a la premiada a altres països Alcarràs com que deixa una miqueta estranyat a l'espectador en la distància, això sí poc creient de la comèdia, dolenta, dels Goya, exhibició d'un fals glamour, impostada tonteria de sempre que omple minuts de telenotícies, pàgines de premsa digital o no. Si vos agrada el cinema, una recomanació: visiteu, si us va bé, amb freqüència, les sales d'exhibició, preferentment les serioses. 

Llegint a Xesco Reverter i el seu llibre sobre les contradiccions dels EEUUAA com que, amb ell em sembla, arribes a la conclusió si allà van malament la democràcia i els drets humans, també hi aniran malament a Europa. La polarització americana, la força de l'extrema dreta, el racisme i el supremacisme s'escampen des d'allà perillosament per la resta del planeta.  

Poc de fiar

Amb el PSOE com que no et pots refiar massa, gens diria. A la primera de canvi et refilen a la vorera i trien un altre soci per tirar endavant una proposta legislativa. En el cas de la legislació que posava al centre el consentiment per parlar d'agressió sexual, tinc la percepció, una vegada més, la pressió dels mitjans de la dreta els porten a voler endurir les penes, arran de les revisions fetes pels tribunals que executen aquelles, desfigurant una legislació que volia tindre un recorregut més profund. El PSOE modifica allò que li convé, per raons ja estrictament electorals, de poder. Quan es maniobrava per modificar allò del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, en cap moment es proposava una millora del sistema, es tractava de desencallar la composició conservadora del tribunal de garanties en favor d'una dita progresista. Si parlem de finançament autonòmic, totes les promeses han restat a un calaix, es farà, en tot cas, quan els convinga fer-ho, no per millorar. Tot va igual, així el recent pacte pressupostari a Catalunya o la recent cimera hispano-francesa o la hispano-marroquina o els pactes de l'aigua. I és clar el partit conservador se n'aprofita, per donar suport a l'enduriment de penes a violadors, per posar-se al davant d'una manifestació de regants. Si en Sánchez continua tan dèbil amb les propostes de l'esquerra, la gent finalment triarà la dreta autèntica, ben preparada a l'assalt de les institucions com ha demostrat aquest cap de setmana reivindicant, tots a una veu, hipòcritament el llegat de la difunta sra Barberà, a qui van abandonar miserablement, ho recorde encara. durant els seus darrers temps de política.  No debades el PSOE volia emparellar-se amb els ciudadanos, va treure a ballar Podem quan ja l'orquestra estava a punt de deixar de tocar.