Quina creu!

Veig el projecte, que diuen guanyador per re-significar la tomba del dictador mort l'any 1975, el primer que m'he demanat en observar les imatges, és si desapareixia la immensa creu que fitava el mausoleu: però NO.

Crec és ben difícil decidir sobre patrimoni, sobre el tractament de les restes del franquisme, pense cal molta difusió del que coneixem sobre el colp d'estat del 1936 i la violència que s'escampà tot seguit, sobre la resistència ciutadana a tanta barbàrie, sobre el conflicte obert. El savi Edgar Morin escriu: Les causes dels esdeveniments històrics sempre són múltiples i estan entrellaçades (Lliçons de la Història. Pòrtic).

Per cansament, algunes notícies no les entenc o simplement no les vull entendre; al dit poder judicial, li passa com al legislatiu o a l'executiu, més que voluntat constructiva, només es veu partidisme miserable i afany destructor, força allunyats dels ideals de justícia. El serial al voltant del senyor fiscal en cap de l'Estat, doncs que ja ha esdevingut teranyina difícil d'entendre.  

Vivim temps de relats diversos, divergents, enfrontats, generadors, sovint, de fanatismes injustificables, tot portat al límit esdevé territori per la desesperança, ho diria avui per les versions sobre la DANA de l'ex molt honorable, una altra creu. Malgrat tot, dir cal resistir en el combat per la veritat, la llibertat, la justícia, que segurament portarà contradiccions, colps, però demana informació, completa, contrastada: digníssima lluita la de les víctimes. 

Sospita permanent

Que els bisbes espanyols apareguen ara demanant la dimissió del president del govern de l'estat i demanant eleccions anticipades, fa que pensar, en realitat constatar el que ja en sabíem, de la poca vergonya d'aquests senyors, que lluny de convocar eleccions a la seua parròquia i de reconèixer d'una vegada per totes la igualtat de dones i homes dins l'església, mostren la connivència més desvergonyida amb els sectors més reaccionaris de la política d'una part de la península. La propera serà: demanar el vot pel PP-Vox, com sempre.

Tot l'enrenou dels darrers dies, contra en Sánchez, ve de la filtració d'un informe de la Guàrdia Civil, una altra filtració, i ja en van unes quantes, i tot plegat fa sospitar, com una miqueta, sobre els "filtradors" i sobre els "informadors". Ja ho deia aquell en castellà "tot", referint-se a la divisa policial, vol dir "tot", per E., naturalment. Estat de dret diuen?

El perseguit president de les Espanyes com que caldria dimitira, tot deixant pas a una candidata alternativa; tant me fa, personalment, com li vaja al socialisme madrileny, no m'agrada gens el personalisme del seu líder, com el de tants abans dinamitant qualsevol federalisme veritable dels territoris perifèrics, sempre "sucursalitzant-los" i tractant-los provincial i provincianament, però la dimissió en casos com els de la corrupció, presumpta, desvetllada, com que la demana per imperatiu categòric, com a màxima moral, indefugible.

Quant a la dreta, per cert, que pot fer el discurs que vulga, la seua desvergonya a hores d'ara és insuportable. Els periodistes sempre a remolc d'aquestes filtracions-emanacions de les clavegueres més pudentes. 

Mazón?: dimissió.

Corrupció

No s'atura la poca vergonya d'alguns, d'algunes, la presa de pèl continua que ens assalta en guaitar a un telenotícies, encara més a una tertúlia. Per responsabilitat molts, moltes caldria dimitiren. Per decència tocaria, encara, molts, moltes, callaren. Sembla no em reste més que posar-los a tots, polítiques, polítics, dins el mateix sac, el sac d'un règim podrit.

Al País Valencià, tota la culpa és del president del govern, el de debò, no el regional. A la capital del regne el dimoni és també aquell senyor, qualsevol cosa que faça o deixe  de fer serà motiu més que suficient per menystenir-lo, menysprear-lo i demanar-ne la dimissió, la convocatòria d'eleccions ara, ben lluny d'exercicis d'anàlisi col·lectiva del que cal fer per avançar en una societat més democràtica, més respectuosa en drets. 

I, per suposat, tot aliat del senyor president madrileny en serà còmplice. Molt s'ha parlat dels guanyadors de les eleccions del 23, que no van governar, de la legitimitat per fer-ho. La reacció a la majoria parlamentària és una constat provocació a les formes democràtiques, als principis constitucionals, que com va la cosa cada vegada semblen més violats i abandonats, sense retorn possible.

Llengües europees

Em sembla el català no pot ser oficial a Europa perquè, d'entrada, no ho és a Espanya; si els d'ací no s'ho creuen com van a creure's-ho els d'allà; ho escric perquè al País Valencià els cridats a defensar la llengua,  amb el silenci còmplice d'una gran part de la ciutadania crec, no volen el valencià, els fa nosa i la seua oficialitat és completament prescindible, en això estem, estan, el PSOE per acció, per omissió, el PP també,  han fet tot el possible per acabar amb la llengua, per amagar-la, per impedir l'estatus de cooficial que proclama el venerat estatutet. No ens poden estranyar ni les maniobres populars per torpedinar la votació europea, ni la conveniència socialista de defensar ara el català a la Unió, per un grapat de vots dels de Junts. Ni riquesa de les llengües de l'estat, ni pluralisme, ni respecte, pura xerrameca constitucional, continua la imposició, l'oblit, l'arraconament, l'hegemonia del castellà urbi et orbe. 

 

Aconfessional

Tot el que ha envoltat la mort de l'anterior Papa, en Francesc, i la tria del successor, en Lleó, ha posat un poc sobre la taula allò de la confessionalitat de l'estat. Dir que un estat és confessional és gruixut, estructural, constitucional vaja, però el que venim vivint si més no, com que posa sobre la taula per una banda la poderosa influència, encara, de l'Església Catòlica. L'espanyol voldria ser aconfessional, diu la sagrada constitució, però sembla encara lluny d'aconseguir-ho, només cal veure les pràctiques religioses d'alguns, les assignatures escolars, la presència de la concertada al sistema educatiu, el poder catòlic sobre mitjans de comunicació. 

El poder polític, les institucions no han pogut estar de mirar cap a una altra banda i la participació en el cerimonial mortuori ha estat indiscutible mostra que no volien perdre's presència en tot plegat. 

Els mitjans de comunicació han olorat notícia i s'han posat, fil per randa, a descriure l'espectacle que el Vaticà ens preparava amb solvència provada, oportunitat per focalitzar la càmera envers Sant Pere i deixar de fer-ho, com de costum, envers altres escenaris més compromesos.  

Finalment no ha passat res: un home ha substituït un altre al capdavant de la cúria d'aquell petit estat i han aparegut tot d'especialistes, profetes i predicadors per contar-nos el que ja sabíem. 

L'Habemus Papam se'ns venia com una mena d'anunci d'un nou fitxatge, quan en realitat s'havia triat un vell conegut de la casa, jove, de vora setanta anys, per als estàndards cardenalicis. I allò de l'Extra omnes proclamava als curiosos que ells, mascles triats ad hoc, s'ho farien tots solets. Ni democràcia, ni drets de les dones, ni res de res, un poc de controvèrsia sobre el vestit de presentació i poca cosa més des del balcó basilical, algunes referències biogràfiques i curriculars, molta insistència en la nació del triat, la dels seus pares. 

Al País Valencià el sainet de la Comunidad Valenciana continuava, vorejant el nacionalcatolicisme més caspós amb les celebracions del dia de la patrona del cap i casal, polititzat fins la nàusea per les autoritats locals i regionals, espectacle per oblidar, on el Molt Honorable ha pogut seure a la Plaça de la Verge sense escoltar-se crits demanant-li la dimissió. 

Mazón encara

Encara no entenen que si tu ets el president d'un govern regional, la fallada total del sistema d'emergències en cas d'una catàstrofe natural amb més 228 morts és responsabilitat TEUA. No hi ha d'excuses, simplement no n'hi ha, portem quatre mesos de circ i jocs de mans, amb tot de sainets continus de personatges impresentables. 

I en açò que arriben les falles amb les senyeres al carrer empetitides, la remor dels petards instal·lada entre nosaltres com a perpetu soroll de fons, la manipulació barroera de gesticulacions insuportables, la cançoneta festera de sempre que no s'aguanta, la condició col·lectiva de figurants, tot per justificar el negoci turístic que es ven com manà que nodrirà l'economia provinciana.

Per si fora poca cosa el president del país que vol tornar a ser gran una altra vegada humilia davant les càmeres al del país que va plantar cara a l'imperialisme putinià, al més pur estil de programa groller de televisió, escampant el mantra d'una pau que no s'aguanta i un modus operandi que és el de la llei del més fort. Tornar a la cova, al colp de puny i al xantatge són la filosofia de tota aquesta gent que se'n fot de tothom i que només pensa en el negoci familiar.

I del Vaticà arriben notícies de la malaltia greu del sant pare, que fan preludiar aviat en triaran un altre més de la seua corda. S'ha acabat la broma. 

Misèries

Després dels dies insuportables del Nadal, a hores d'ara ens preparen, amb casposos espectacles amarats de coentor, per les falles de Sant Josep, tot esguitant els dies de propostes turístiques per continuar destrossant el territori i fonamentar l'economia en un sector decadent, clarament amenaçador de la nostra supervivència física i cultural. 

La broma dura massa i la deserció dels polítics triats a les darreres eleccions per conformar el parlament regional, esdevé exemple vergonyant del trencament més escandalós del compromís electoral. Quan a tot això afegim l'impresentable tractament colonial dels polítics del govern central, regalant-nos el que no està escrit, després d'un espoli permanent de vides i treballs, o els anuncis immorals del no dimissionari president regional, la veritat és que la nostra condició ciutadana resta molt tocada.

L'ambient ha portat el triomf electoral de les dites extremes dretes i una grollera exhibició de la simplificació per resoldre problemes complexos. La dignitat dels palestins tornant al no-res, per un camí entre muntanyes d'enderrocs, és una imatge que no puc esborrar dels meus pensaments, l'intercanvi de presoners és notícia que dóna explicació d'una desigualtat injustificable, preu negociat per una pau que ja es veu és una estafa, on unes vides escandalosament valen més que altres.    

Homenatges

Participar o no en segons quins actes té conseqüències. No és el mateix un acte convocat per una associació sense ànim de lucre que per l'arquebisbat, que per un govern. Que hi ha protocols és ben clar. Que no tocaria barrejar política i religió, alguns sembla no ho tenen molt clar. 

Dit això, que un acte religiós sia aprofitat pels que van per fer retrets als que no van, com que no em sembla massa correcte, en primer lloc des del punt de vista de la llibertat religiosa, en segon lloc des del punt de vista de l'aconfessionalitat de l'estat d'ací. En tot cas, com que entrem en un terreny que, sense voler censurar l'opinió de ningú, entenc, només correspon a qui organitza, més encertadament o no, l'acte religiós. 

Un altre supòsit seria, crec, que es tractés d'un acte d'estat, organitzat per institucions de l'administració d'aqueix ens, on qui primer deuria acudir-hi és els seus representants i, després, aquells qui estime oportú de convocar. De segur, alguns es podrien sentir exclosos, alguns també preferirien no haver estat convidats; als casaments, religiosos o no, sol passar.  

A més, a més, la utilització d'alguns convidats a l'acte d'homenatge a les víctimes del proppassat dilluns per altres finalitats, fins i tot vorejant l'excés de protagonisme davant càmeres i micròfons, a mi personalment em sembla inadmissible, fregant el malgust tot sia dit.

I que vindrà l'insuportable moment de les medalles i dels premis, lliurades per mans d'irresponsables, doneu-ho per segur, que estaria bé si qui és autor per acció o omissió d'unes quantes errades greus hagués posat el seu càrrec, des del primer moment, a disposició de la ciutadania on toca, açò és al parlament, dimitint és clar.  Quina barra!

Pressa per segons quines coses

Molts, sembla que cercant culpables, es queixaven de les canyes que arrossegaven les aigües devastadores de la riuada de l'octubre passat. No han faltat veus demanant la immediata neteja de rius secs i barrancs.

També hi ha muntons de cotxes encara per desballestar, quan la gent ha fet cua davant la fira dita dels d'ocasió per substituir-los. 

L'aire irrespirable a les zones catastròfiques, així com a la ciutat de València, ha portat a recomanar-ne l'ús de mascaretes per evitar malalties, s'ha recomanat de no practicar esport a l'aire lliure.

Supose s'haurem fet preguntes sobre les causes de tanta desfeta,  després sobre possibles veritables canvis en les nostres vides quotidianes, especialment pel que fa a la mobilitat. 

Des del cinisme dels polítics es projecta la necessitat de canviar la llei de protecció de l'Horta per accelerar les obres per prevenir avingudes i inundacions.  

Quan encara molts veïns i veïnes són a les fosques s'il·luminen els carrers amb motius de Nadal. Què se suposa anem a celebrar? Què anem a oferir als visitants?

Es posa de manifest pels mitjans la davallada en l'arribada de turistes a la terra de les flors, la llum i l'amor. I si hi ha turistes a un lloc on es produeix una catàstrofe com la viscuda: qui els avisarà?

I les cues a les administracions de loteria...

Regals

Ens diu un senyor Ministre que per Nadal ens regalarà unes línies de rodalies, ens diu un senyor Conseller que pel dia de la Constitució ens regalarà unes línies de metro. Regalar? Em sembla una irresponsabilitat, una frivolitat fins i tot, parlar de regals, quan del que caldria parlar és de drets a la mobilitat, d'un transport públic digne, d'un finançament just, de l'obligació dels governants de fer inversions que milloren la vida dels ciutadans, de les ciutadanes, que al cap i a la fi són els qui paguen els imposts. Segurament, el viatge Madrid-València amb AVE dura en temps, almenys aquests dies, menys que els d'alguns pobles de les comarques valencianes a la capital del país, d'aquest d'ací. 

No pinta bé

Molt poca democràcia. Les notícies impedint el control parlamentari de la Consellera responsable de les emergències, les que apunten que el nou Vicepresident del govern valencià vol restar al marge de qualsevol fiscalització política, el coneixement dels nous nomenaments per notes de premsa, la manca d'explicacions de qui nomena, com que apunten en la línia dels despropòsits del senyor Mazón que venim coneixent des de la seua arribada a la Generalitat, amb somriures i canvis de fireta. 

Llegia a Levante-emv els ajuntaments dels municipis riberencs del Carraixet demanen la neteja de la llera del Barranc a la Conferència Hidrogràfica del Xúquer: esperar un canvi en les polítiques de prevenció i una acció permanent i vigilant seria desitjable, vist tot el que ha passat amb les recents barrancades de l'altra banda del Túria. 

I la reflexió de fons que crec ens hauríem de fer és el model ha col·lapsat en algunes de les nostres comarques, és una emergència el seu canvi, la posada en marxa de tot tipus de mesures per definir-ne un de nou. Açò és competència de totes les administracions, especialment de la valenciana. 

Sincerament crec no toca parlar de reconstrucció, algunes coses no haurien de reconstruir-se, ans de demolir-se, de fer-se d'una altra manera. S'ha demostrat la incompetència de molta gent, que sinó deixar les seues ocupacions deurien reciclar-se de dalt a baix. Qui dirigeix o puga dirigir el govern regional deuria ésser conscient del risc en el que continuem si romanem en aquest camí, dit de creixement. Del que no tinc dubte és que "manu militari" no farem res de profit.